ets-i-utsjocs ets-i-utsempresa

  • El 9 Ets i uts. Expressions de curtedat

    Núm. 288// Mal ens pesi, de  vegades hem de dir que algú té menys capacitats intel·lectuals del normal. Això s’ha relacionat, des de sempre, amb la curtedat, arribant a generar expressions del tipus “curt de gambals”, “curt de mires” o comparacions com ara “curt com una cua de conill” o “més curt que una escala d’abastar maduixes”.  

    Així, a banda de la curtedat, sovint es recorre a coses que li poden mancar a algú quan veiem que no està bé del cap; “li falta una patata pel quilo”, fent referència a que no hi és tot, “li falta una llepada” o “una esclarida”, volent dir que no se’l va cuidar bé de petit…, fins i tot amb referències culinàries del tipus “li falta un bull”, “una petxinada” o “un minut de microones” i per això està mal acabat. 

    Tot i així, no s’acaben aquí les expressions, i sempre se’n poden collir de noves. El ja cèlebre programa de ràdio “El Búnquer” n’és un bon pou, on per exemple han utilitzat “no té tots els soldadets en línia”, “no gira rodó”,  “no guixa bé”… 

    Si en voleu ampliar el ventall, us recomanem cercar sinònims de les que coneixeu a la pàgina de paremiologia comparada, una font inesgotable de frases fetes i expressions populars:  

    pccd.dites.cat  

    A veure si així, a còpia d’acumular sinònims i enriquir el llenguatge, ningú us pot dir que sou de sostre baix! 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Sinònims i valors de ‘trist’ II

    Núm. 287// Totes les emocions, com ara la tristesa, afecten la salut de les persones. Pot provocar alteracions en la son, l’apetit, mals de cap, absència de menstruació, palpitacions i fatiga. És una emoció connotada negativament, evitem els tristos i ells a vegades també ens eviten. Però a vegades és necessari estar-ho perquè serveix per passar un dol o bé perquè ens fa reflexionar sobre coses que no han anat bé en la nostra vida. La persona trista obvia els factors externs i això el porta a isolar-se. Cal dir, però, que trist(a) no sols es fa servir per als éssers animats que senten aquesta emoció que hem descrit, pot tenir altres valors, que és el que veurem en aquest article: altres casos en què s’aplica l’adjectiu. 

     

    Per a un dia o per a la meteorologia, o per a la vida en general, hi escau trist(a) quan la cosa en qüestió no ajuda a alegrar-nos i està relacionat amb la foscor: «S’estava en una cambra trista, estirada al llit, sense poder-se moure» (és a dir, ‘fosca, tètrica, ombriva’); o bé «Dissabte passat va fer un temps trist», això és, ‘gris, fosc, núvol, rúfol’. Aquest adjectiu també pot significar ‘sense animació’ («Visc en un carrer ben trist»; «Quina festa més trista!»). I, avantposat al substantiu, pren el sentit de ‘insuficient, ineficaç, escàs, exigu’: «Es va haver d’acontentar amb ben poca cosa: era un trist consol». També pot prendre el sentit de ‘un i no més’: «Heu vingut un trist dia en tot l’any». I, finalment, tenim l’exemple següent: «Jo, pobre de mi, soc un trist treballador», és a dir, ‘un simple treballador’.  

     

    Si teniu un d’aquells dies grisos, en què no voleu que us diguin res ni voleu veure ningú, en què us voleu quedar a casa, llegir, mirar la tele o escoltar música, aquí teniu un recull de cançons de l’Spotify que us poden reconfortar (Cançons tristes en català): https://open.spotify.com/playlist/76acoCDiglObHeKbOgbOZx. I calma, que aquests moments també passen. 

     

     

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Sinònims i valors de ‘trist’ I

    Núm. 286// Per llegir aquest article, es recomana que poseu una cançó d’Antònia Font (Dins un iglú), la tonada de la qual diu: «Ses coses no són fàcils per (a) ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu.». En efecte, la tristesa pot ser causada per diversos motius: per enyor, per una malaltia, per un mal resultat acadèmic, per la mort d’un ésser estimat, per l’acomiadament en una feina o per un desamor. Fins a cert punt ens cal -per saber apreciar els bons moments de la vida, que també hi són. Bé, no ens enrotllem més i passem a l’objectiu d’aquest escrit: els sinònims i els valors de trist(a).

     

    Per no dir sempre aquesta paraula, veurem que hi ha una bona colla de sinònims que ens poden servir per enriquir el nostre llenguatge. Alguns adjectius que ens poden anar prou bé són: pansit, moix, melangiós o malenconiós (és el qui es troba profundament trist i aquest estat li dura), desconhortat, pesarós, musti, compungit, afligit, abatut, apesarat, desanimat, desconsolat, marrit (molt literari), contrit (trist i penedit), amargat o ensopit. Per exemple, «Et veig pansit avui, Gerard. Què et passa?». En lloc de posar-se trist també podem usar els verbs entristir-se, enyorar-se, pansir-se, abatre’s, desanimar-se, ensopir-se o desconsolar-se.  

     

    A més del que acabem de dir, trist(a) pot tenir altres significats. Per exemple, per a un final d’uns fets podem dir: deplorable, dolorós, lamentable, llastimós, luctuós (que expressa el dol per la mort d’algú), dramàtic, tràgic, desolador, tètric (d’una tristesa depriment), ombriu. Per exemple: «Quina vida més trista (o dolorosa o tràgica) que passem!»; «És trist (o desolador) de no poder ajudar-los». La setmana que ve donarem també compte dels usos d’aquest adjectiu. Mentrestant, sigueu feliços! 

     

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions sobre memòria

    Núm. 285//Teniu gaire memòria, vosaltres? O bé sou dels qui anoteu tot el que heu de fer en una llista o en una agenda? És sabut que la memòria es deteriora amb el pas dels anys, sobretot a partir dels 60 o 65 anys, però si es manté una vida activa i sana aquest deteriorament pot ser més lleu. El seu moment òptim s’estima que se situa al voltant dels 26-30 anys. Als 40 anys, fruit de l’evolució normal de l’ésser humà i de la seva inevitable pèrdua de facultats, aquesta funció ja presenta mancances que, tanmateix, llevat d’excepcions, no interfereixen en el desenvolupament normal de les activitats diàries de ningú. 

    Si teniu una memòria d’elefant us felicitem, quina enveja ens feu! En canvi, si teniu memòria de peix, haureu de menjar cues de pansa o apuntar-vos-ho tot. És curiós perquè en francès i en italià dels qui tenen mala memòria se’n diu avoir une mémoire de poisson rouge i avere la memoria di un pesce rosso, respectivament -és a dir, en totes dues llengües es relaciona la mala memòria amb aquells peixets vermells exòtics que decoren la peixera. No n’hi ha prou de ser peix, que a sobre si ets roig o vermell… I ja que parlem de peixos, recordeu que anar (o estar) peix en (o d’) alguna matèria vol dir que no anem gens bé, que portem l’assignatura malament i ens hem d’esforçar més per entendre-la o per aprovar-la. 

    Normalment la memòria s’ha associat, a tort, a la intel·ligència, tot i que d’intel·ligències n’hi ha diverses, ja se sap. Del qui sortosament té una ment privilegiada, en solem dir llest o intel·ligent. Però n’hi ha d’altres, de paraules. Mireu, mireu: eixerit, brillant, despert, desvetllat, llarg, viu, astut, sagaç, perspicaç, enginyós, escotorit, espavilat, escarrabillat…  

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Jaume Coll Mariné

    Núm. 284// En Jaume Coll Mariné és un poeta i músic osonenc. Combina la poesia, la traducció i l’edició amb la música, és baixista i contrabaixista al grup de pop-rock Obeses. 

    És llicenciat en Filosofia i és doctorat en Traducció, Gènere i Estudis Culturals a la UVic, amb un estudi  sobre Segimon Serrallonga. També té el màster en Estudis Avançats de Llengua i Literatura Catalanes, de la UAB. 

    L’any 2017 va guanyar per unanimitat del jurat el premi Ausiàs March de poesia pel llibre Un arbre molt alt. El 2019 va rebre el premi Cavall verd – Josep Maria Llompart de l’AELC al millor llibre de poesia publicat el 2018, també per Un arbre molt alt. El 2020 va guanyar el premi Jordi Domènech de traducció de Memorial, d’Alice Oswald. Així mateix ha traduït un altre llibre de la mateixa autora, que encara s’ha de publicar. Aquest passat 2022 ha guanyat el III Premi Verdaguer de Recerca amb l’estudi de Los Jardins de Salomó. Càntic dels càntics de Jacint Verdaguer. En farà l’edició crítica. 

    És editor i col·laborador de la revista digital de crítica literària La lectora i també és membre del consell de redacció de la revista de poesia Reduccions. 

    És professor a la UVic i a la UPF. Va obtenir una beca de la Generalitat per la traducció de l’anglès medieval al català de l’obra Beowulf. També va traduir l’obra de teatre El Papa d’Anthony McCarten, que es va representar al teatre Akadèmia de Barcelona a finals del 2022. 

    De la seva obra poètica destaca la natura, el pas del temps i l’intertextualitat amb la tradició literària catalana, amb una mirada plena de matisos i colors. El naixement a Muntanyola i l’existència al costat de la natura, a partir de l’observació de la vida quotidiana a pagès, es fa present en gairebé tot els poemes. S’inspira en la poesia catalana del segle XX i la poesia anglosaxona de Robert Frost i Ted Hugues. 

    La mètrica, la rima i el ritme tenen un paper important en la seva creació. Com diu l’editor Jordi Cornudella: “Jaume Coll mostra una habilitat extraordinària de les eines de la retòrica i per l’extraordinària projecció d’imatges d’un territori concret que es visualitza a través dels seus poemes”. 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Llengua i gènere

    Núm.283//Des de fa uns anys hi ha una voluntat d’adaptar la llengua a la igualtat de gènere entre dones i homes, amb fórmules més o menys encertades des del punt de vista gramatical. Tothom recorda el “totis”, els textos escolars plens de “nens i nenes” i fins i tot podem trobar algun surrealista “infants i infantes” (infanta és la neta d’un rei, no existeix el nom “infant” amb morfema de femení).  

    Fent aquests canvis, amb tota la bona voluntat, podem arribar a llegir coses com “Els /les nens /nenes de l’escola Els/les Eriçons/Eriçones han visitat la granja de vedells/vedelles amb els /les grangers/grangeres”. Tots/totes s’ho han passat bé veient els/les animals/animales”(sic.), fàcil de llegir, oi?  O la ja famosa “Tiona” de Sant Cugat, maquillada i amb cabells llargs per trencar estereotips (sic. de nou).   

    En aquest sentit, des de la lingüística catalana es va editar un llibre, “Som dones, som lingüistes, i diem prou”, coordinat per Carme Junyent. En aquest llibre, entre d’altres coses, s’explica d’on ve el morfema de femení que sembla dividir la societat. I diem sembla expressament, perquè una llengua evoluciona d’acord amb la realitat del territori on es parla, i no a l’inrevés; qui pot dir que un país que parla una llengua sense gènere marcat és menys masclista? És evident que la llengua no té gènere ni ideologia, si no, ens podríem plantejar si en el món anglosaxó no hi ha discriminació. O el llatí representava millor a tothom perquè tenia un gènere neutre? A l’Àfrica, on es parlen una infinitat de llengües sense gènere marcat, no hi ha masclisme? 

    És realment difícil defensar aquesta posició, si bé podem utilitzar un munt d’expressions per no caure en formes que dificulten la comprensió d’un discurs (les dites “totis”, “nenes i nens”, “nois/es”…) i que poden servir perquè tothom se senti representat en comunicacions de caràcter públic; “tothom” fa referència a “tot hom” (hom no és home en cap cas, sinó l’individu en qualsevol dels seus gèneres o identitats), “quitxalla”, “mainada” o “canalla” representen a qualsevol grup d’infants i també “jovent” o “joventut” són mots sense gènere marcat que engloben a un segment de la població.  

    Si voleu saber-ne més i trobar solucions no tan forçades per a un ús no sexista de la llengua busqueu “ús no sexista del llenguatge” al cercador Optimot. Hi trobareu respostes pràctiques, de ben segur. 

     

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions: m’importa o no m’importa… (II)

     

    Núm.282// Continuant amb les expressions sinònimes del verb importar, per treure importància a una cosa i per tranquil·litzar els nostres interlocutors, els podem dir: «No és res. Ja passarà». Semblantment al francès i a l’italià (Ça ne fait rien; Non fa niente), usem també: «No pateixis pel copet que m’has donat al cotxe, no hi fa res». Però en tenim més: no importa, no passa res, està (tot) bé, no et preocupis, no t’hi amoïnis, (no hi ha) cap problema, no n’hi ha per a tant, tant és, és igual, no és gran cosa, tranquil, calma, això és millor que res, no té importància, no és important, etc. 

    En un context totalment diferent deixem anar un no t’importa, resposta seca però convenient per als massa tafaners, que pot prendre altres formes: «No n’has de fer res: no t’interessa» o «No són coses teves». I cada llengua té la seva manera d’expressar-ho perquè té la seva història i els seus referents culturals, és clar.  

    Observem un país com Suïssa, plurilingüe i respectuós amb la seva diversitat. Vegem què hi passa. Els francòfons del petit estat dels Alps diuen «Ce n’est pas tes oignons» (literalment ‘no són cebes teves’). Per explicar aquesta expressió s’ha de saber que en argot francès del segle XIX oignon designava l’anus i en aquesta mateixa llengua també es diu «Occupe-toi de tes fesses» (‘Ocupa’t del teu cul’). Els germanòfons, ja se sap, prefereixen altres referents: «Das ist nicht dein Bier» (‘No és la teva cervesa’, traduït literalment). Al cantó de Ticino, on es parla italià, el referent són els atributs masculins amagats també rere un nom d’una verdura: «Non sono cavoli tuoi» (‘No són cols teves’) o bé «Fatti i cavoli tuoi» (que significa també ‘ocupa’t de les teves coses, no n’has de fer res’). I, per acabar, en el dialecte baix engiandinès del romanx diuen «Quai nun es teis amulain» (‘No és la teva taula de multiplicar’). Un referent ben estrany, oi? 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions que importen o que no… (I)

    Núm. 281//La importància de les coses és molt relativa. N’hi ha que es posen a plorar a la mínima perquè fan massa cabal del que els diuen. Per contra, a d’altres els entra per una orella i els surt per l’altra. I d’aquests darrers parlarem avui, dels qui els importa poc qualsevol cosa. O, més ben dit, de les expressions que hi ha sobre la poca importància que acordem a les coses o a les persones. 

    Quan algú diu «No m’importa gens que em critiquin», «Tant se me’n dona que em critiquin» o «M’és ben igual» és educat, perquè hauria pogut deixar anar: «M’importa un rave que em critiquin». En castellà, en aquest cas, d’expressions “vegetals” en té més: Me importa un comino/un bledo/un pepino/un rábano. I en italià també tenen una expressió ben fructícola o vegetal: Non m’importa un ficosecco. I encara es pot ser més mal educat, grosser i vulgar: me la pela, me’n pixo/repixo, em rellisca, se me’n fot, se me’n carda, m’importa una merda o un colló… I és que no es pot pas amagar el que es diu en català col·loquial.  

    En altres contextos, per no donar importància a una cosa, diem: «Tant és el que li digui, no em fa mai cas»; «- Ostres, no t’he portat el paquet! – No hi fa res. Ja me’l duràs demà»; «Tant se me’n dona (o tant me fa) menjar carn com peix» (o els més vulgars tant me fot i tant me carda). Ara, si us plau, no digueu *em dona igual o *em dona lo mateix. Mireu que en tenim, de maneres d’expressar la indiferència! 

    D’altra banda, el verb importar també el fem servir per demanar a una persona si ens dona el consentiment per fer una cosa. Per exemple: «Et fa res si fumo?»; «Et sap greu si diumenge no vinc?»; «T’importa si et truco més tard?»; (dit en un tren, una persona seu davant de l’altra) «Et molesta si estiro les cames?» Ho veieu? En aquest cas, sí que som educats. 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Salvador Giralt

    Núm.280// Continuant amb els articles de persones emblemàtiques d’Osona vinculades a la llengua o a la literatura, avui parlarem de Salvador Giralt (Barcelona, 1945), que és poeta, narrador i rapsode. Viu des de fa molts anys a Sant Hipòlit de Voltregà i és amant de les llargues caminades per arreu de Catalunya i presideix la Societat de la Migdiada. És matemàtic de professió i es dedicà a l’ensenyament secundari fins que es jubilà. 

    Escriu des de la primavera de l’any 1985, quan les muses el visitaren a l’Estany de Banyoles. Des d’aleshores conrea la poesia i la narrativa, i es dedica amb tota la passió del món a declamar versos acompanyat dels músics Jordi Rallo i Marc Egea. És amant de la poesia clàssica i trobadoresca i la seva literatura gira a l’entorn de la natura, el menjar i la vida quotidiana, que és la vida real. 

    S’estrenà en el camp de la novel·la amb L’Entrepà (Labreu Edicions, 2012) i darrerament ha publicat Una sortida al Parnàs (Edicions Tremendes, 2020) i El camí del monjo. Converses amb Ramon Ribera-Mariné, monjo de Montserrat al Santuari del Miracle (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021). El 2017 publicà el llibre de poesia La font del Vi (Editorial Emboscall). 

    A Una sortida al Parnàs fa un crònica d’una excursió a Sant Martí Xic, a Osona. L’excursió va tenir lloc, efectivament, i és un retrat humorístic d’aquesta experiència col·lectiva. Al grup dels excursionistes la poesia era l’element aglutinador i hi trobem personatges de ficció que tenen el seu referent directe en poetes d’Osona. Busqueu-los i identifiqueu-los! 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Anton Carrera Busquets

     

    Núm. 279// Continuant amb els articles de persones emblemàtiques d’Osona vinculades a la llengua o a la literatura, avui parlarem d’Anton Carrera i Busquets (Vic, 1943), que és poeta, pintor i rapsode. És de Sant Julià de Vilatorta i hi viu des que es va jubilar després de trenta-un anys dedicant-se a la docència de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari. 

    És llicenciat en Filologia catalana i en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Des de ben jove cultiva la poesia i fou proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona el 1991. D’aquest any és el seu magnífic llibre de poesia Tremp d’or (Edicions 62, 1991) en què mostra, per una banda, la seva destresa per escandir versos decasíl·labs precisos i diamantins i, per l’altra, composicions d’arrel oriental com ara les tankes. 

    Ha publicat una quinzena de llibres de poesia i enregistrà com a rapsode tres discos als anys setanta. Els seus darrers llibres de poesia són Recer (Témenos Edicions, 2014) i Aiguaneix (Témenos Edicions, 2020). La seva poesia descriu l’encalç i la captura de l’instant, ben a la vora de la natura i de les creacions humanes. De fet, Recer conté setanta-dues tankes, una per cada capitell del claustre romànic de Santa Maria de l’Estany, al Moianès. Cada tanka és acompanyada per una fotografia del capitell del qual parteix el poema. En una escriu: “Esventa els grisos / que la claror no juga / a mitges tintes! / Com la podries perdre / si mai no va ser teva?”. 

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço