EL 9 ETS I UTS. Hidrònims. El Mèder
Rius amb noms d’origen llatí: el Mèder i altres exemples
Núm. 31// Els noms dels nostres rius, igual com passa amb els topònims, tenen orígens ben diversos. És lògic pensar que si la base del català és el llatí hi ha d’haver també hidrònims d’origen llatí en la nostra geografia. El riu Llobregat, per exemple, prové del llatí clàssic ‘rubricatus’, probablement pel color roig terrós (en llatí ‘rubeu’) que tenien les seves aigües.
Pel que fa a la nostra comarca, podem parlar de l’origen llatí del riu Mèder, riu que neix al terme de Muntanyola i desguassa al Gurri, a la sortida de Vic. El nom Mèder és el resultat de la deformació eufemística del mot ‘merder’, d’origen llatí. Aquest riu apareix citat, segons Joan Corominas, com a ‘rivo Meritabile’ i ‘rivo Meridario’ el 1041 i el 1068. De ‘Merder’ es va passar a ‘Meder’ i, posteriorment, per allunyar encara més les connotacions negatives, es va desplaçar l’accent a la primera síl·laba: Mèder.
Aquesta deformació eufèmica la trobem també en el topònim osonenc de Santa Eulàlia de Riuprimer, que igualment en origen fou ‘de Riu-merder’. Com és obvi, es va modificar per convertir en positiva una connotació clarament negativa.
Aquest tipus de referències al mot llatí ‘Meridario’ no són exclusives d’Osona. A part del Mèder a Vic, tenim el Merdàs a Campdevànol, el Merdanç a Espolla i a Peralada, el Merdançà a Serinyà, etc. I tampoc són exclusius d’Osona els canvis volguts i buscats en topònims perquè no siguin malsonants. Recordem el topònim Malvitge transformat en Bellvitge o el famós Carall Bernat transformat, no fora cas, en Cavall Bernat.
