Arxiu per març, 2019

  • El gènere i el nombre de les sigles a la nova gramàtica

    La categoria, el gènere i el nombre de les sigles depenen del nucli del sintagma nominal que representen. Per exemple:

    • Una AV (una associació de veïns)
    • El CAP (el centre d’atenció primària)
    • Els EUA (els Estats Units d’Amèrica)

    Cal evitar la duplicació de lletres com a marca de plural. No obstant es conserva la duplicació en alguns casos ja consolidats per l’ús. Per exemple:

    • CCOO (Comissions Obreres)
    • PPCC (Països Catalans)

    Podem distingir tres tipus de sigles:

    1. Les que es mantenen invariables o que poden formar el plural afegint una essa al final. Per exemple:
      • El CAP – els CAPs
    2. Les que es formen a partir de sintagmes en plural. Aquestes sigles no flexionen pel que fa al nombre, malgrat que s’utilitzen amb l’article en plural. Per exemple:
      • Les TIC
      • Els EUA
    3. Les que es formen a partir de sintagmes en singular i que equivalen a un nom propi. Aquestes sigles no tenen flexió de nombre perquè designen entitats úniques. Per exemple:
      • L’ONU
      • La CCMA
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 ETS i UTS. Cognoms IV: orígens toponòmics i geogràfics

    Sabeu que molts cognoms tenen l’origen en els topònims o en algun element geogràfic?

     

    Núm. 61// A partir del segle XI,  els nobles comencen a afegir la designació del seu territori al nom, per distingir-se i per marcar el llinatge. Ho fan afegint directament el topònim al nom o bé posant-hi entremig la preposició de (Montsorís, d’Olzinelles, Empúries, de Montcada…)   De seguida, les classes populars imiten aquesta moda i acompanyen el seu nom amb algunes designacions més genèriques del paisatge, per bé que ells no tenen la possessió del territori: Puig, Costa (terreny que fa pendent), Codina (clap de pedres).

    Un altre cas és quan trobem cognoms que ens donen pistes dels llocs d’on provenien les persones, per exemple, els cognoms Anglès, Navarro, València, Alemany…, ens remeten clarament a un origen concret.  O bé, escampats per Catalunya, hi trobem  cognoms relacionats amb municipis d’Osona i del Ripollès. Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya) ens aporta dades numèriques sobre aquests cognoms, i així trobem que en tot el Principat hi ha 67 persones que porten el cognom Tona; 849, Brull; 14, Manlleu; 327, Torelló; 676, Centelles; 32, Vic, i, 2.218, Ripoll.

    Els accidents geogràfics més genèrics també són presents en els cognoms, com és el cas de Pujol (puig petit), Serra, Costa,  Bosc, Plana, Estanyol (llac petit), Platja, Vila, etc. D’altres ens remeten a elements del paisatge o edificacions, com Molins, Font, Castell, Mas, etc. I, finalment, d’altres ens recorden una ubicació molt concreta: Pratsavall, Capdevila, Puigdemont, Sobrequers (sobre les pedres), Pratsobreroca…

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 ETS i UTS. Cognoms III: orígens artesans

    Sabeu que podem descobrir quins oficis hi havia a través dels cognoms?

    Núm. 60// En els segles XIII i XIV el món medieval va experimentar un creixement demogràfic i urbà que es va notar sobretot en la concentració de població a les ciutats, en les quals cada vegada hi havia més activitats econòmiques especialitzades: artesans i comerciants, que s’agrupaven en gremis.

    És en aquest context que els ciutadans es comencen a anomenar pel nom i hi afegeixen, en molts casos, l’ofici que exercien: en Josep Fuster, en Marià Baster… En ocasions l’ofici es concordava en femení, si s’esmentava la dona: Maria Bastera, Rosa Fustera…

    El cognom o llinatge, que  també s’anomena nom de família perquè no es tria, sinó que es transmet a través de la família paterna, és el nom oficial que segueix el nom. A la majoria de països se’n fa servir un, però en els països on se’n fan servir dos, l’ordre és marcat per la tradició, tot i que actualment es pot escollir.

    Molts dels cognoms d’oficis catalans són artesans. Els més habituals eren i encara són: Ferrer, Teixidor, Baster (feien arreus de cavalls), Pagès, Forner, Fuster, Moliner, Mercader, Sabater, Sastre, Oller (feien olles i atuells de terrissa), Pedrer, Pellisser (pellaire), Teixidor… N’hi ha de religiosos: Canonge, Monjo… També càrrecs d’importància: Marquès, Batlle, Metge, Mestre…

    Alguns cognoms avui en dia ens poden resultar peculiars perquè no els associem a l’origen, ja que en molts casos s’ha perdut l’ofici: Colomer (persona que criava coloms o que en venia), Calderer (feia i venia calderes i calders), Ballester (feia i venia ballestes)… També  Boter, Braser, Cabrer, Bover, Vaquer…

    A partir dels cognoms es pot arribar a deduir, també, el nombre d’artesans d’un determinat ofici… És a dir, hi ha molts ferrers perquè antigament a cada poble hi havia una família que es dedicava a l’ofici de ferrer i molts d’ells, per separat, van adoptar aquesta paraula com a cognom.

    Cal tenir present que l’ortografia de tots aquests cognoms pot variar i així podem trobar cognoms com Bové, Cabré, Teixidó, Ferré, sense la erra final o bé altres canvis ortogràfics, com una c en lloc de ss o una u en lloc de o, és el cas de Furner, Pellicer, o bé, una a en lloc d’una e, com Farrer.

     

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 ETS i UTS. Cognoms II: orígens arboris

    Sabeu que l’origen de molts cognoms és en els arbres?

    Núm. 59// L’origen dels cognoms és un tema molt extens en qualsevol llengua i el català no n’és una excepció. Hi ha grans grups de paraules que conformen tipus de cognoms, com poden ser els oficis, l’origen, la filiació…

    Ara i aquí parlarem de cognoms que troben el seu origen en arbres, ja sigui en el nom propi, el del conjunt o fins i tot el del fruit.

    Pel que fa a cognoms amb l’origen en arbres que han arribat als nostres dies literalment podem fer una llista extensa només pensant en els coneguts de cadascú: Roure, Freixe, Noguera, Pi, Oliver, Castanyer, Boix, Perer, Om, Morera, Ginebre, Presseguer, Arboç… L’ortografia d’aquests cognoms, com la de tants altres, ha variat segons l’administració del registre civil o el coneixement de la llengua escrita dels pares. Independentment de la causa, com a conseqüència tenim cognoms que s’endevinen com a arbres, però no s’escriuen normativament: Nogué, Roura, Alsina, Parés, Castanyé…

    Més enllà dels noms concrets tenim molts cognoms que provenen dels boscos d’aquestes espècies. Sovint són més difícils d’identificar perquè poden ser mots en desús o que desconeixem, però no per això són menys nombrosos: Albereda “bosc d’àlbers”, Grevolosa “zona amb molts grèvols”, Boixeda, Fageda, Cassanya “de la paraula gal·la que denominava la roureda segons Corominas, llatinitzada en CASANEUM”, Rovira “conjunt de roures” o Garriga “terreny amb garrics i alzines”.

     

    Finalment,  com a cognoms més allunyats dels arbres, però amb un origen que s’hi relaciona clarament, podem trobar-ne que deriven dels fruits, com per exemple Faja “fruit del faig”, Oliva, Pruna, Cirera, Lledó “fruit del lledoner”… A més, n’hi ha que designen parts extretes dels arbres, com Tió, o oficis dedicats a talar-los per crear cultius, com Artigues. Fins i tot el nom d’espais on creixien arbres de tot tipus de manera natural: és el cas de Devesa -conjunt d’arbres arran d’un riu- o Bosquets, derivada de bosc...

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 ETS i UTS. Cognoms I: orígens

    Quin origen tenen els cognoms?

    “No hi ha llinatge que no tingui el seu bagatge”

    Núm. 58//Per endinsar-nos en aquest tema, cal que fem primer una mica d’història. El nom d’un ciutadà romà constava de tres paraules: el praenomen (nom de pila), el nomen (clan familiar) i el cognomen  (branca familiar dins del clan). Aquest nom múltiple, però, va desaparèixer gairebé totalment ja al segle vii i a partir de llavors les persones eren designades a partir d’un nom únic, com passava en el món germànic.

    Amb tot, aviat va començar a sorgir la necessitat de distingir les persones que utilitzaven el mateix nom.  Aquest és l’origen dels nostres cognoms, que evidentment té com a precedent i origen etimològic el cognomen romà que abans hem esmentat.

    A partir dels segles ix i x s’afegeixen als noms una sèrie de sobrenoms que els complementen. Comencen canvis importants quan al segle xi la noblesa afegeix al seu nom personal el topònim de les seves terres i les classes populars també imiten aquesta moda amb topònims més genèrics (Vall, Puig, Coma…) o topònims menors de vila, masia o país de procedència. Més endavant, ja al segle xiv, el cognom esdevé hereditari.

    Els tipus de cognoms més freqüents fan referència a accidents orogràfics (Riu, Serra, Pujol...), característiques de l’hàbitat (Vila, Sala…), boscos i arbres (Bosc, Roure…), oficis, etc. També són curiosos els cognoms que tenen origen en un nom propi (Andreu, Miquel, Jaume, Mir…), els que són sobrenoms referits a l’aspecte físic (Ros, Roig…) o els que d’alguna manera es refereixen a la divinitat, com Deulofeu, que generalment s’aplicava a persones sense pares coneguts.

    Fes-ho córrer!

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço