El 9 Ets i uts. Lèxic: la llengua col·loquial i el nom dels diners I
Per quatre xavos!
191// La paraula diner, que prové del llatí denarius (moneda d’argent de deu asos), no és l’única que tenim per designar el conjunt de monedes i cabals de cadascú. Hi tenim també la paraula cèntims, que ve d’antic però que ha reviscolat molt com a centèsima part de l’euro. Ara bé, on més sinònims trobem del mot diner és en la llengua col·loquial. Fixem-nos-hi.
Podem començar pels calés, mot que prové de la llengua gitana (amb el significat de “negre, fosc”) i que s’aplicava a la moneda de coure, en oposició a la moneda de plata. Però els calés no són l’únic record que tenim de monedes antigues.
La pesseta va generar la variant col·loquial pela, i així ha quedat recollida ja al diccionari. És ben cert que encara sentim a parlar de peles (“la pela és la pela”), com també sentim a parlar de duros, que era l’equivalent a cinc pessetes (“no tinc ni un duro”), o de rals, que havien estat una quarta part de pesseta al segle XX, però que han tingut valors diversos segons les èpoques (recordeu el “ralet, ralet, paga dineret”?).
Ens queden també els quartos (“està carregat de quartos, aquell”), una moneda encunyada a Castella fins al segle XIX, amb un valor de quatre maravedisos, i els xavos (“ho he comprat per quatre xavos”), nom donat a Catalunya de l’ochavo, la moneda de coure més petita de la sèrie dels quartos, que valia 0,5 quartos.
I encara ens queden uns quants mots més per comentar en un proper article. Ja ho veieu, els diners sempre han generat molts col·loquialismes!
