El 9 Ets i uts. Els augmentatius en noms i adjectius
Núm. 230// En català, com en altres llengües romàniques, té mots augmentatius, que són aquelles paraules que ens indiquen que el nom en qüestió és de grans dimensions. També es pot usar en adjectius de manera valorativa. La manera més freqüent de formar-los és amb un sufix augmentatiu, i la sufixació és un procediment de formació de paraules molt productiu.
De sufixos augmentatius, en català, no n’hi ha tants com de diminutius. Els més coneguts són -às/-assa: El Jordi és un homenàs; La Teresa és una donassa. En aquests dos exemples tant podem voler dir que el Jordi i la Teresa són corpulents i alts com que són bells, és a dir, poden tenir un valor apreciatiu. En efecte, -às/-assa serveixen per expressar l’afecte o l’admiració: La jugadora va fer un golàs per l’escaire. Alguna vegada es formen paraules amb un matís negatiu o despectiu. Per exemple, la carnassa és l’abundància excessiva de carn. Altres sufixos molt emprats col·loquialment en els noms són -arro/-arra: Quin cotxarro que t’has comprat! Quina motarra que tens! Pel que fa als adjectius, a part de -às/-assa, hi ha també –íssim(a) o -ot(a): Té unes mans finíssimes; És altota, aquella noia.
Encara que els sufixos -as/-assa són equivalents en gran mesura als castellans -azo/-aza, cal anar amb compte a no traduir sempre -azo per –às quan té el valor de ‘cop de’: portazo (cop de porta), codazo (cop de colze), cabezazo (cop de cap), cañonazo (canonada) o flechazo (ferida de fletxa o cop de fletxa). En aquest últim cas, en un sentit figurat, per dir «Fue un flechazo» diríem «Va ser amor a primera vista» (no pas *fletxàs ni *fletxasso ni *fletxada).
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.