Parxís
Aquest mot prové de l’anglès parchesi, parcheesi, i aquest, de l’anglohindú, llengua d’origen sànscrit, pachisi, si bé alterat de l’anglès per influència dels mots britànics parch, parchment, indirectament relacionats amb el francès antic parche. El significat d’aquest mot és ‘vint-i-cinc’, perquè era la puntuació màxima que s’aconseguia antigament en aquest joc.
El parxís és un joc originari de l’Índia que té una antiguitat aproximadament de 2600 anys. El parxís es va introduir a Anglaterra, l’any 1896.
Com hem dit, l’origen d’aquest mot és sànscrit que pertany a la família de llengües indoeuropees. És una de les grans llengües de cultura de l’antiguitat, en tot comparable al grec clàssic i al llatí a Europa, i resulta essencial per al coneixement de la cultura del subcontinent indi, on encara avui té la consideració de llengua sagrada i d’erudició.
El sànscrit és la llengua clàssica dels indis i, com a tal, en principi no té parlants nadius. No obstant això s’usa en funcions cultes, sobretot en el conreu literari.
Des del punt de vista religiós, el sànscrit és llengua litúrgica de l’hinduisme, el budisme, el sikhisme i el jainisme. Les diferents varietats índiques vernacles antigues són a l’origen de les llengües índiques modernes, tals com l’hindi, el nepalès, l’assamès, el marathi, el concani, l’urdú, el bengalí, etc.
Fonts: Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, i Linguamón.
