Arxiu de la categoria ‘El 9 Ets i uts’

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona. Najat El Hachmi

     

    NAJAT EL HACHMI 

     

    Núm. 170// Najat El Hachmi és una reconeguda escriptora que ha estat traduïda a diverses llengües. Va néixer a Beni Sidel el 1979, a la província marroquina de Nador i als vuit anys va venir a Vic. Anys més tard va estudiar Filologia Àrab a la Universitat de Barcelona. Havia treballat de mediadora cultural a Vic i més endavant de tècnica d’acollida a Granollers. 

    Va presentar un informatiu setmanal en llengua amaziga a l’emissora Catalunya Cultura. A més, ha publicat articles al diari El 9 Nou, L’Avenç o Letras Libres, entre d’altres; des del 2008 és col·laboradora d’El Periódico de Catalunya. El seu primer llibre, Jo també soc catalana, del 2004, autobiogràfic, tracta de la identitat i del procés d’arrelament al país. El 2008 arriba L’últim patriarca, premi Ramon Llull i Prix Ulysse, a més de ser finalista al Prix Méditerranée étranger 2009. En aquesta novel·la ens mostra les tensions que hi ha entre cultures i entre generacions.  

    L’any 2011 es publica el seu tercer llibre, La caçadora de cossos, i en el següent, La filla estrangera (2015), que obté els premis Sant Joan i Ciutat de Barcelona, torna als conflictes intergeneracionals. A Mare de llet i mel (2018) explica la vida de la mare de la protagonista de l’anterior novel·la enquadrada en un ambient tradicional, a la vall del Rif. El 2019 es publica l’assaig Sempre han parlat per nosaltres, sobre feminisme, identitat i discriminació. I aquest any ha guanyat el premi Nadal amb El lunes nos querrán (escrita simultàniament en versió catalana). 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona. M.Àngels Anglada

    MARIA ÀNGELS ANGLADA I D’ABADAL 

    (1930-1999) 

     

    Núm. 169// Nascuda a Vic, des de petita viu la passió per la música, com es reflectirà en alguna de les seves novel·les. Es va llicenciar en Filologia Clàssica i va exercir l’ensenyament a Figueres, on es traslladà el 1961. Coneixedora i apassionada del món clàssic, va traduir textos del llatí i del grec al català.  

    Va conrear diversos gèneres com la poesia, la narrativa, la crítica literària i l’assaig literari. La seva primera obra destacable va ser Les closes, novel·la guanyadora del premi Josep Pla de 1978. A partir d’aquí basteix una robusta trajectòria literària, com ara la novel·la Sandàlies d’escuma, que li va suposar guanyar premi Lletra d’Or el 1985 i el Premio Nacional de la Crítica. Més endavant es publica Columnes d’hores, recull de tota la seva poesia fins al 1990; el segueixen Artemísia (1990) i sobretot El violí d’Auschwitz (1994). En aquesta darrera novel·la, que va tenir molt d’èxit i va ser molt traduïda, ens endinsa en el tètric i abominable món dels camps de concentració, sense perdre gens de sensibilitat i de tendresa. Se’n va voler fer una pel·lícula amb guió de Jorge Semprún, però que no es va acabar de realitzar. I no podem oblidar Quadern d’Aram, una novel·la compromesa que ens explica tragèdia del poble armeni al començament del s. XX. En els últims anys també va fer literatura per a infants i joves.  

    Tota una vida dedicada a la literatura i a l’ensenyament de les llengües clàssiques. Justament la mort de Maria Àngels Anglada es va produir el dia de Sant Jordi. A Vic, hi ha un parc que porta el seu nom. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Els retrucs: llengua popular.

    Què dius? Miranius! Els retrucs 

    Quan els nens demanaven alguna cosa, generalment inoportuna, que no se sabia com respondre, els adults els contestaven amb retrucs: una resposta evasiva caracteritzada per l’absurditat, la rima i molt sovint la temàtica escatològica. L’absurd proporciona imatges singulars i dona a la resposta un to de joc lingüístic. La rima contribueix a la fixació de la resposta i a donar-hi gràcia, vivor i expressivitat . 

    Algunes d’aquestes respostes, que han anat passant de generació en generació i s’han convertit en veritable material folklòric, són l’origen del que, seguint Caterina Valriu, que forma part del Grup d’Estudis d’Etnopoètica de les Illes Balears (GREIB), podem anomenar retrucs. Aquests jocs, a banda de donar-se entre un adult i un nen, també es fan entre adults per ridiculitzar —de bon rotllo— l’interlocutor. 

    Aquesta manera expressiva, poètica i sorneguera de respondre, ara mateix,  està en perill d’extinció i només alguns avis i àvies ho diran en alguna ocasió als seus nets. Poques vegades escoltareu aquests retrucs en persones joves, tot i que és molt probable que alguns d’aquests us siguin familiars: 

    —D’on vens? —De collir fems. 

    —Què passa? —Un burro per la plaça. 

    —Què busques? —Un cagarro amb dues fustes. 

    —Tinc gana. —Menja’t una cama. I si no en tens prou, menja’t un bou. 

    —Tinc set. —Pixa a la taula i beu a galet/ Jo en tinc vuit i encara no bec. 

    —Tinc calor. —Posa el cul a la frescor. 

    —Què hi farem… —Mala cara quan morirem. 

    —Què hem de fer? —Vendre la casa i anar a lloguer. 

     

    També hi ha les preguntes (o interpel·lacions) trampa, que són aquelles que es formulen per fer burla sobre la resposta obtinguda, i que en algun cas han arribat a generar fins i tot una contrarèplica: 

    —Que has vist en Serra? —Quin Serra? —El que arrossega els collons per terra.
    —Per on passa el tren? —Per la via. —Calla, burro, que ja ho sabia! 

    —Set i set? —Catorze. —Agafa un cagarro i esmorza. —Agafa’n dos, que esmorzarem tots dos. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic: Parlem de les parts d’un llibre?

    Descobrim com es diuen les parts d’un llibre 

     

    Núm. 167//Sabeu quin objecte té llom i no es menja? Pot portar camisa, però no de fil?  

    El llibre, efectivament! Però sovint no en coneixem les parts.  

    Si posem el llibre de perfil el que veiem és el llom, la qual cosa ens va perfecte a l’hora de trobar-ne un en concret quan el busquem a la prestatgeria. Ja l’hem trobat! Quan el tenim a les mans, el primer que es percep és la portada o la coberta? Doncs no ens confonguem! La portada és la pàgina del llibre on figura l’autor, el títol i l’editorial, mentre que la coberta, habitualment cobertes en plural, és la protecció exterior d’un llibre que serveix per fixar interiorment els plecs i cobreix el llom i els dos costats del llibre. Moltes vegades va protegida per la sobrecoberta o camisa amb la corresponent solapa.  

    Si girem el llibre del tot, a la part del darrere hi trobem la contracoberta on hi ha la ressenya o resum del llibre i una petita biografia o apunts biogràfics sobre l’autor o autora. 

    Fullegem el llibre? Només d’obrir-lo, a la banda esquerra hi trobem la contraportada. I si continuem passant pàgines o fulls (no pas fulles!), trobem la pàgina de respecte, que és  qualsevol de les pàgines en blanc al principi i al final del llibre. Després de la pàgina de respecte i davant de la portada hi  trobem el frontispici. 

    Tot seguit trobem el pròleg, text escrit per algú altre que no és l’autor i que presenta l’obra i l’autor. Ara sí que ja ens endinsem en el llibre i passem al cos de l’obra, o part principal, moltes vegades dividit en capítols. El cos de l’obra pot anar rematat per un epíleg o conclusió de caràcter recopilatori. 

    A partir d’aquí, només ens queda dir-vos que gaudiu de la lectura! 

              

    Si durant la setmana de Sant Jordi voleu aprofundir els vostres coneixements sobre el llibre, us convidem a navegar pel diccionari en línia Terminologia del llibre o a buscar els termes que us interessin al Cercaterm. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Salvem quinze mots! “A l’abril, cada paraula val per mil”

    Salvem quinze mots! “A l’abril, cada paraula val per mil” 

     

    Encetem el mes d’abril parlant  de paraules que comencen a caure en l’oblit. És clar que hi ha mots que deien els nostres avantpassats que nosaltres no hem mantingut, ja sigui perquè han passat de moda– canvi generacional- o perquè aquell objecte que designa ja no s’utilitza. És el cas de ‘clemàstecs’ (cadena amb ganxos  que servia per penjar les olles a la llar de foc) o del mot ‘escadusser’, que se substitueix sistemàticament per ‘aïllat’ o ‘esporàdic’. 

    La pèrdua d’aquests mots aboca la llengua a un empobriment progressiu que només es nota quan, per casualitat, escoltem aquella paraula. És llavors que recordem que la teníem… Sí, és veritat que abans dèiem ‘guipar’ i ara diem ‘espiar’, o simplement ‘mirar’;  o que distingíem entre ‘esgarrinxar’ i ‘esgarrapar’, o que ens ‘mudàvem’, i no ens ‘posàvem guapos’. 

    Malgrat que hi ha paraules que es perden, per contra, ens en venen de noves – els neologismes-. En aquest cas, però, majoritàriament provenen d’altres llengües, sobretot de l’anglès (catering, brífing, píling, mail…) i catalanitzar-les forma part d’un procés llarg que quan ha arribat a bon port i s’ha trobat el mot idoni en la nostra llengua (‘servei d’àpats’, ‘reunió’, ‘decapatge’, ‘correu electrònic’), ja hem begut oli perquè ja ens hem ‘avesat’ (un altre de la llista!)  a dir el mot en anglès, que sembla queda més distingit i tot!  

    Justament, per recuperar alguns d’aquests mots perduts i genuïns de la nostra llengua, el CNL d’Osona proposa en la campanya “A l’abril, cada paraula val per mil” del 2021 trobar quinze parelles de paraules en els cartells, tenint en compte que un mot de cada parella està en desús o és poc utilitzat. Seran, doncs, quinze mots que tornaran a estar vius als aparadors dels comerços d’Osona durant el mes d’abril. Recuperem-los, diguem-los, revifem-los i tindrem un tresor!  

    Els trobareu tots recollits en aquest blog. I si voleu participar en el concurs, empleneu el formulari que trobareu a  https://blogs.cpnl.cat/concurscat/  

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Pere Barnils i Giol

    Pere Barnils i Giol  

    (1882-1933)

    Qui va ser Pere Barnils i Giol? Sabem que l’institut de Centelles porta el seu nom, però per què va destacar aquest personatge?   

    Pere Barnils va néixer el 20 de novembre del 1882, al número 20 del carrer de Jesús de Centelles i, de ben jove, ja va destacar per la seva intel·ligència i creativitat, de fet, al poble se’l coneixia com “el savi de ca la Madrona”. 

    Als 10 anys va ingressar al Seminari de Vic i va estudiar-hi humanitats, filosofia i teologia, fins al 1902, que va començar a treballar en el sector tèxtil i combinava la feina amb els estudis de francès i alemany. Encara li quedava temps per compondre algun poema que li va reportar algun premi literari.  

    El 1908 va guanyar una beca de l’Institut d’Estudis Catalans per anar a estudiar a Alemanya, on es va especialitzar en dialectologia. De fet, la seva tesi doctoral sobre el dialecte alacantí (1912)  la va redactar en alemany i li va valer la nota màxima magna cum laude. L’any següent es va incorporar a l’Institut d’Estudis Catalans com a director de l’Oficina del Diccionari General de la Llengua Catalana. 

    Comissionat per l’IEC, el 1914, va viatjar a París, on va treballar als laboratoris de fonètica i, posteriorment, a Alemanya, on va participar en el I Congrés Internacional de Fonètica Experimental. A l’octubre del mateix any es va instal·lar definitivament a Barcelona, després del casament amb Francesca Cuchí. A Barcelona, de fet, és on comença la seva tasca docent en una escola de sordmuts, després que fracassés el projecte del Laboratori de Fonètica Experimental de l’IEC. En aquest mateixa escola hi pot desenvolupar els projectes d’investigació i divulgació científica sobre fonètica. 

    Després de desvincular-se definitivament de l’IEC (1921) per retards en subvencions i diverses tibantors, inaugura en el seu domicili particular el Laboratori de la Paraula, on aplica la fonètica experimental per corregir els diversos trastorns de llenguatge (tartamudesa, afàsia, sord-mudesa…). L’any 1930 publica l’obra Defectes del parlar, fruit dels nombrosos anys d’estudi i tractament d’aquestes anomalies. Com ell mateix comenta en aquesta obra “en l’orgull d’haver sigut nosaltres els primers d’haver introduït la fonètica experimental a la nostra terra […] creiem un deure moral i professional d’ésser així mateix nosaltres els qui intentem la prova en la introducció de l’Ortofonia”. 

    El 1931 va crear la Secció Escolar Annexa al Laboratori de la Paraula com a centre d’ensenyament no oficial i, per fer-ho, va haver d’obtenir el títol de mestre a Lleida (1927) i, posteriorment, el títol de professor especialista en sordmuts a Madrid (1928). 

    Tot i que ben aviat va deixar de residir a Centelles, al llarg de tota la seva vida hi va estar molt vinculat. Hi venia a fer llargues estades que aprofitava per descansar de l’alt ritme de treball que s’imposava, escrivia poesia i pintava quadres. Va morir el 30 de gener de 1933, als 50 anys, de paratifus B al seu Laboratori-Escola i el van enterrar l’endemà al cementiri de les Corts de Barcelona. 

    Pere Barnils, doncs, ens ha deixat un llegat important en el camp de la fonètica catalana i de com es pot aplicar per corregir trastorns de llenguatge. És per això, per exemple, que el Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius de Catalunya (CREDAC Pere Barnils) porta el seu nom. 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona. Joan Triadú i Font (Autor de l’any 2021)

    Joan Triadú i Font 

    (1921-2010) 

     

    Amb aquest article n’encetem una sèrie que reivindicaran personatges relacionats amb la llengua i amb Osona. Comencem per Joan Triadú, del qual aquest any 2021 se’n commemora el centenari del seu naixement i que dona nom a la biblioteca de Vic.  

    Escriptor, pedagog i activista cultural nascut a Ribes de Freser, tot i que, com veureu més endavant, vinculat a Osona. Als setze anys va obtenir el títol de professor de català i l’any 1942 es va llicenciar en llengües clàssiques. A la universitat ja va començar a fer activitats en defensa de la llengua catalana; a més, l’assistència a les sessions clandestines dels Amics de la Poesia li va permetre conèixer escriptors que no s’havien exiliat.  

    El 1944, sota la protecció de la parròquia, va crear el Concurs de Poesia de Cantonigròs, per on van passar autors coneguts i que va servir d’impuls als joves. Entre el 1948 i el 1950 va ser lector de català a la Universitat de Liverpool. En tornar va promoure nombroses activitats culturals, va fer de mentor de joves i va preparar els primers professors de català. Ja el 1961 va impulsar la Junta Assessora per als Estudis de Català, que expedia títols de llengua. També va ser el creador del premi Sant Jordi de novel·la i del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El 1963 va fundar l’escola Thau, on la llengua vehicular era el català. Paral·lelament va desenvolupar el seu vessant de crític literari i d’autor d’antologies poètiques.  

    Des del 1991 el Consell Comarcal del Ripollès convoca els Premis Literaris infantils i juvenils Joan Triadú, i tant la biblioteca de Vic com l’Institut de Secundària de Ribes de Freser porten el seu nom.  

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Altres llengües que es parlen a Osona III: llengües de l’Àfrica

     

    L’Àfrica és un continent tan vast com desconegut per la majoria de nosaltres, europeus i occidentals. Entre les múltiples facetes que ignorem d’aquests països una és la seva immensa riquesa lingüística. Per sort, amb la descolonització, la majoria de regions han revaloritzat les seves llengües autòctones. Per això, l’Àfrica és el continent amb més concentració de persones bilingües, trilingües i políglotes. 

     Fixant-nos en les llengües, doncs, hi podem distingir unes grans famílies: 

     Afroasiàtiques o hamito-semítiques, parlades al nord del continent des del Marroc a Egipte i que engloben l’amazig, l’egipci, el haussa…, aproximadament, unes 240 llengües parlades per 400 milions de persones. L’amazig, parlat per bona part de la població del Riff marroquí, té una gran presència a Osona. 

     Niloticosaharianes, parlades a l’Àfrica central, i que han evolucionat entorn de les capçaleres dels rius Nil i Chari. Bona part d’aquestes llengües són tonals: això vol dir que un so més agut o més greu té significat, és a dir, pot canviar el sentit d’una paraula. Algunes de les llengües d’aquesta família són el turkana (Kenia), el massai (Kenia i Tanzània), la kanuri (Nigèria) i el songhai (Mali). 

    Nigerocongoleses, un grup de llengües vastíssim; el que inclou més llenguatges diferents de totes les famílies africanes. S’estén des de llengües atlàntiques, com el wòlof que es parla al Senegal, fins a les llengües bantus, que inclouen el suahili. Per la procedència de molta gent que viu a Osona, algunes llengües d’aquest grup tenen una gran presència a la comarca, com ara l’akan, l’ewe o el twi, parlats a Ghana, o el ioruba i  l’igbo que es parlen a Nigèria. 

    Algunes altres famíles són les llengües al·lòctones, que van arribar a l’Àfrica des d’altres continents com ara el malgaix (llengua de Madagascar que prové de la zona austral del planeta) o les llengües criolles, que han evolucionat conjuntant llengües africanes amb les de les metròpolis, donant lloc a llengües derivades del portuguès, el francès… 

    Com hem dit, el nombre de llengües parlades a l’Àfrica és inabastable. Tant és així que ni els experts es posen d’acord en la classificació d’algunes variants, dialectes i llengües parlades per pocs centenars de persones. 

    Cal tenir en compte que pocs països africans tenen alguna llengua pròpia com a oficial; la majoria arrosseguen la llengua de la metròpoli colonial com a oficial i seriosa, i moltes de les autòctones no tenen ni un sistema ortogràfic fixat, pertanyen a l’oralitat. Això fa que molts africans, en arribar a Europa, no reconeguin o no mostrin la seva llengua materna per un sentiment d’inferioritat: la llengua pròpia és petita, de casa, de la família o del poble. 

     Així doncs, si algú de Nigèria, Ghana, el Senegal…us diu que la seva llengua és l’anglès o el francès, dubteu-ne. Pregunteu-li què parla a casa, i veureu la riquesa real d’aquests països. 

    Font: Viquipèdia, llengües africanes 

    TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de llengües del món [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018. (Diccionaris en Línia)
    <https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/130> 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Altres llengües que es parlen a Osona II: el panjabi

    El panjabi 

     

    Núm. 162// Com dèiem en l’anterior article, a Osona es parlen moltes llengües a part del català. Després de fer un tast de la llengua amaziga, avui dedicarem unes línies al panjabi, una llengua que es parla entre el nord-oest de l’Índia i l’est del Pakistan, a la zona coneguda com a “Panjab” (que vol dir “cinc rius”, pels cinc rius que creuen la regió). 

    Tot i que oralment es poden entendre perfectament, el panjabi s’escriu amb dos alfabets diferents: el “gurmukhi” a la vessant índia i el “sahmukhi” a la banda paquistanesa del territori. Com bé sabreu, la frontera entre l’Índia i el Paquistan és una zona conflictiva, en constant disputa, i el Panjab ha viscut una diàspora que ha portat habitants seus, i per tant la seva llengua, a tots els racons del món; és la tercera llengua parlada del Regne Unit, la cinquena al Canadà i a Catalunya el 2007 la tenien com a primera llengua més de 10.000 persones. 

    La major part de parlants del panjabi que viuen a Catalunya tenen l’anglès i l’hindi com a segones llengües, que aprenen a les escoles índies degut al seu passat colonial.El panjabi és una llengua indoeuropea, com el català, però el seu origen comú ha quedat tan lluny en la història dels canvis lingüístics que podem trobar poquíssimes semblances entre totes dues.  

    Com a curiositats lingüístiques, el panjabi destaca pel seu ús semàntic del to. Oi que heu quedat sorpresos escoltant gent xinesa parlar entre ells? Les pujades i baixades de to (entès com a nota; aguts, greus…) tenen valor semàntic en el xinès i el panjabi. Així, el mateix conjunt de sons, pot voler dir coses molt diferents segons si les vocals són greus o agudes. L’alfabet llatí no permet marcar el to, per això aquestes llengües són tan difícils d’escripturar en les nostres lletres, i encara més d’aprendre a parlar-les correctament!  

    També, i això segur que us és més familiar, fa servir declinacions en lloc d’articles o preposicions. Els qui heu estudiat mínimament el llatí o l’alemany sabeu de què va; en lloc de posar una partícula davant dels mots per determinar-los, se’n modifica el final. “A la casa” pot ser “casaALA” (com a exemple gens acadèmic) o “amb el gos” “gosAMBEL”.  

    Per acabar-ho d’adobar, en alguns casos flexionen el verb segons el gènere. Això pot sonar molt estrany, però de fet en català ho fem sovint amb el participi…”la carta, l’he donada a ta mare” o “aquella sopa, l’has tastada?”. Parlant de llengües, mai som tan lluny com sembla. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Altres llengües que es parlen a Osona I: l’amazic

    L’amazic  

    A part del català i el castellà, a Osona es parlen d’altres llengües. Una de les que més es parla és l’amazic,  també anomenat berber. 

    Les paraules ‘berber’ i ‘bàrbar’ tenen un origen comú. La paraula ‘bàrbar’, d’origen grec, significava ‘salvatge, estranger’. Per als grecs, la paraula era una imitació del parlar de la gent que no entenien, com el que fa un home barbotejant.  

    Però no només els grecs, i després els romans, van fer ús d’una paraula com aquesta. Els àrabs també van anomenar ‘berbers’ els amazics, els pobles del nord d’Àfrica, perquè així era com percebien la manera de parlar d’aquell poble, que consideraven inintel·ligible,  com una mena d’embarbussament (“ber-ber, ber-ber”). 

    Amb tot, el nom ‘amazic’ és la forma que té aquest poble d’autoanomenar-se ell mateix, i amb aquest nom en parlarem nosaltres aquí.  

    La llengua d’aquest poble, la llengua amaziga, és molt present a Osona, sobretot a Manlleu i a Vic i per això és important que la coneguem una mica. En primer lloc cal dir que l’amazic no té res a veure amb l’àrab. L’amazic i l’àrab pertanyen a la mateixa família lingüística de les llengües afroasiàtiques, però un parlant d’àrab i un d’amazic no s’entendran entre ells si no estudien un la llengua de l’altre. És el mateix que li passa a un català i un anglès, per exemple: les seves llengües pertanyen a la mateixa família lingüística indoeuropea, però no es poden entendre perquè la distància entre aquestes dues llengües és molt gran. 

    La llengua amaziga es pot considerar la llengua autòctona de tot el nord d’Àfrica. S’ha mantingut bàsicament com a llengua oral, tot i que té un sistema d’escriptura propi, el tifinag, que té més de 2.500 anys d’antiguitat i que s’ha mantingut entre els tuaregs. Aquest alfabet no té res a veure amb l’alfabet àrab o llatí.  

    Amb tot, la majoria dels amazics que conviuen amb nosaltres, difícilment coneixen el tifinag perquè l’amazic els ha arribat només com a llengua oral. En canvi, si han pogut anar a escola i arribar a estudis secundaris o superiors, coneixen l’alfabet àrab (per a la llengua àrab) i també l’alfabet llatí (per al francès).  

    Fes-ho córrer!

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço