Arxiu de la categoria ‘El 9 Ets i uts’

  • Sentim el que escoltem?

    Núm. 108 // D’uns anys ençà es pot constatar com un verb voluntariós (que implica voluntat) n’està desplaçant un altre de més estàtic, que només implica la recepció d’un estímul: parlem de “sentir” i “escoltar”.

    Quants cops heu sentit a algú dir “No t’escolto bé”? És una construcció ambigua i poc genuïna. Què vol dir? Que l’escolta, però amb poca atenció? Que la seva manera d’escoltar no és correcta? Segons sembla, cap de les dues, ja que al cap d’uns instants i sense canviar l’expressió ni l’actitud li heu sentit a dir “Ara sí t’escolto!”. Deixarem la manca de “que” per un altre dia, i avui traduirem aquest “escoltar”.

    Amb la segona part del diàleg podem afirmar que volia dir, de bon principi, “No et sento bé” però per alguna raó ha oblidat el sentit i l’ús d’aquest verb. Sentir i escoltar són tan sinònims com veure i mirar. Oi que ningú “veu pel·lícules” o “mira les coses clares”? Doncs tampoc pot ser que “sentim música mentre llegim” o diguem que “escoltem molt soroll aquí”.

    Mirar i escoltar impliquen la voluntat d’utilitzar un sentit, de descodificar i interpretar uns estímuls visuals o acústics. Veure i sentir, en canvi, no necessiten una voluntat prèvia ni una interpretació posterior: els ulls hi veuen i les orelles hi senten, però som les persones qui mirem i escoltem.

    Article complet

  • I vosaltres, llesqueu el pa o el talleu?

    Núm. 109 // En català hi ha paraules patrimonials que hem d’intentar preservar i evitar que no es perdin. Aquest seria el cas de llescar.

    ‘Llescar’ significa “tallar el pa a llesques” i ara sembla que es perdi perquè tothom diu que talla el pa. No parlem d’incorrecció, sinó de precisió, quan assegurem que el pa es llesca. Per tant,  avui reivindiquem la llesca i el verb llescar.

    Repassant el vocabulari bàsic del pa, i si mirem el  volum número 5 de l’Àtles Lingüístic del domini català, on es fa un treball immens de recull de variants lingüístiques de tot el domini català, hi trobem diferents termes que tenen a veure amb el procés d’elaboració del pa: la crosta, el crostó, la molla, el rosegó, la sola, els ulls del pa o el pa ullat, les molles o les engrunes, la grenya i… la llesca. Centrant-nos en aquesta última i en la seva reivindicació, a vegades podem sentir expressions com Passa’m una rodanxa o un tall de pa. En aquest cas hauríem de dir llesca, que és un substantiu prou viu encara. Per contra, és més difícil sentir  Vull el pa llescat. És més habitual sentir El vull tallat.

    Amb llesca o llescar, hi ha frases fetes i expressions populars: fer la llesca (fer la guitza, empipar a algú) o també de manera col·loquial quan ens referim a algú que fa el peu de talla gran, diem que fa una bona llesca. I com bé diu Josep Riera, al títol de la seva cançó: Posem el pa llescat sobre la taula.

    Article complet

  • Diverses maneres de dir “desagradar”

    Núm. 107// Com vam veure la setmana passada, hi ha moltes maneres d’expressar el concepte agradar, que depèn en part del moment, del registre i del que realment vulguem comunicar. Avui veurem justament el contrari: el desagradar. Massa sovint els parlants de qualsevol llengua repetim les mateixes paraules. En la llengua parlada informal potser no fan gens de mal a les orelles, ara, en la llengua escrita o en l’oral formal s’ha de tenir més cura i tenir un repertori més ampli,  ja que, si ens hi fixem bé, en la nostra llengua tenim diverses maneres d’expressar aquest concepte.

    En un registre culte es pot trobar el verb desplaure: “Aquest concert em va desplaure d’allò més; no hi havia gens d’harmonia”. Quan no ens agrada gens una cosa o un ésser animat, es pot dir també: “Odio el reggaeton” o “m’avorreixen les matemàtiques” o bé “detesto la mala educació”. Les paraules abominar o execrar les reservaríem en registres molt més cultes, com també la locució tenir aversió a: “Tinc aversió a les sèries de crims”. En la llengua més corrent solem dir: “M’empipa/Em molesta que fumis a casa”.

    En canvi, en registres molt informals diríem “em carda/fot fàstic veure cagarades de gos pertot arreu” (cardar és típic de parles del nord de Barcelona i de les comarques de Girona). També és freqüent de sentir: “No em mola gens/gota l’estiu”. Cal dir que el verb molar, en aquest sentit, és pres del castellà col·loquial i de moment no el trobareu al DIEC.

     

     

    Article complet

  • Diverses maneres de dir “agradar”

    Tria i remenaNúm. 106 // Quan és rica una llengua? Quan pot expressar qualsevol cosa en qualsevol context, quan té moltes maneres d’expressar el mateix concepte en diferents situacions de la vida i quan té una nombrosa varietat de formes que li són útils. De varietat, n’hi ha de diversa índole: tant pot ser històrica, geogràfica, social com funcional –aquesta darrera depèn de la situació comunicativa (formal o informal), del tema, de la intenció, del canal (oral o escrit), dels interlocutors i de l’àmbit d’ús. Totes aquestes varietats lingüístiques es contraposen a l’estàndard de la llengua, que és una varietat més. Aquesta riquesa cal saber-la usar quan toca, en el context adequat, perquè no desentoni.

    Una paraula com agradar es pot dir de moltes més maneres que no pensem. En un registre informal (i més aviat juvenil) diríem, per exemple: “Em flipa la nova cançó d’Oques Grasses!” o també “M’al·lucina”. S’ha de dir que el verb flipar encara no és al DIEC. Uns altres exemples del que es diu col·loquialment són fer peça o fer el pes: “Si aquesta jaqueta et fa peça, compra-la”, “És un actor que no m’acaba de fer el pes”.

    Per contra, en un registre molt més formal, culte i literari es podria fer servir el verb plaure: “La senyora Rius va dir que aqu ella bella història li havia plagut de cap a cap”. De vegades també usem complaure: “Em complau presentar-vos el nou llibre de l’Enric”. Agradar pot prendre un sentit més hiperbòlic quan emprem paraules com fascinar, encantar, encisar, delectar, captivar, seduir, temptar, satisfer. No és un agradar qualsevol, és un agradar que té força: “M’encanten les teves arracades!” vol dir que a aquella persona li agraden molt.

     

     

     

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic.

    Tenir ambició o ser ambiciós                                                                                      

    Núm. 105// Avui ens fixarem en un fenomen lingüístic poc comú. Hi ha paraules que sembla que signifiquen el mateix en dues llengües ben diferents, però el cas és que si analitzem l’ús que en fan els parlants d’una llengua i l’altra podem adonar-nos que la mateixa paraula té connotacions ben diverses. Això confirmaria el fet que les llengües -a part de ser útils per comunicar-nos- ens donen molta informació del tarannà, de la cultura i de la societat de cada lloc on es parlen.

    Aquest seria el cas, per exemple, de la paraula ambició en català o ambition en anglès.  D’entrada les definicions del Diccionari de la llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans  o el Cambridge Dictionary, ja presenten algun matís que allunya, un xic, un significat de l’altre. En català:  ‘un desig gran d’aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l’amor propi’; i en anglès: ‘un desig fort d’aconseguir alguna cosa’.

    La distància entre el que vol dir un mot i un altre es fa més evident quan consultem els diccionaris de sinònims d’ambdues llengües. En català -el Diccionari de Sinònims Franquesa i el Diccionari de sinònims i antònims de S.Pey de l’editorial Teide- ens proposen mots com ambiciositat, aspiració, pretensió, cobdícia; i pel mot ambiciós: interessat, insaciable, ésser una garsa, arribista, aprofitador, oportunista, assedegat, avar, mesquí, entre altres. I, en canvi, en anglès, al mateix Cambridge Dictionary  trobem sinònims com aspiration (aspiració), dream (somni), goal (objectiu), hope (esperança), intention (intenció).

    Per tant, sembla força evident que mentre en català ser ambiciós o tenir ambició tindria una significació negativa o pejorativa, en anglès és vist en termes positius,  de superació, d’aconseguir objectius i de realització de somnis.

     

     

     

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. El català en la Justícia

    Eines per resoldre el dèficit del català en la Justícia                              

     

    Núm. 104// En aquesta secció, ja vam informar de l’ús escàs del català en la Justícia. Però sempre hi ha un remei. El remei es diu voluntat i CICAC (Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya). Cal dir que el CICAC i el Departament de Justícia i Política Lingüística tenen signat un conveni de col·laboració per desenvolupar i executar un Pla de treball, l’objectiu del qual és facilitar l’ús de la llengua catalana en l’àmbit judicial.

    Per aconseguir-ho, el CICAC dota els advocats d’eines i recursos que consideren necessaris i du a terme les iniciatives i activitats com ara: disposar de personal tècnic qualificat que resol totes les consultes i les qüestions que li siguin plantejades sobre el llenguatge jurídic català; informar a través del butlletí de notícies de les novetats relacionades amb el català en l’àmbit jurídic (nova terminologia, sentències, recursos que facilita la Generalitat); posar a disposició dels col·legiats un traductor automàtic gratuït castellà-català especialitzat en l’àmbit jurídic, i editar formularis jurídics en català, entre d’altres.

    L’Àrea del Servei Lingüístic del Consell fa publicitat i informa de tots aquests recursos i eines. Així mateix, a través de l’adreça electrònica serveilinguistic@cicac.cat, es poden formular totes les vostres consultes, problemes, opinions i qüestions.

    Per saber-ne més: http://www.cicac.cat/arees/llengua/

     

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. El català en la Justícia

    El Dret també en català                                                                

    Núm. 103// Se sap que en el món del dret el català no hi és gaire present, per les raons que siguin –ara no hi entrarem. Sols direm que l’ús d’aquesta llengua en la Justícia ha caigut a plom en els darrers deu anys i el 2017 només un 8,2% de les resolucions es van fer en català.

    Molta gent pensa que parlant en català en un judici té més possibilitats de perdre el cas, cosa absolutament infundada i falsa. Cal saber, però, que tots els ciutadans de Catalunya tenim els mateixos drets, del tipus que siguin, i dins aquests drets hi ha els lingüístics. Com que tant el català com el castellà són llengües cooficials en el nostre territori, en un judici just tant podem usar l’una com l’altra.

    A més, en el cas que us sentíssiu desemparats o desprotegits, o bé sospitéssiu que els vostres drets són vulnerats, heu de saber que podeu comptar amb el Consell de l’Advocacia Catalana, que en tot cas us pot recomanar i aconsellar sobre algun dubte que tingueu.

    En el si d’aquest Consell hi ha la Comissió de Llengua Catalana, que té com a objectius eliminar tots els prejudicis que pateix l’ús de la llengua catalana en el món jurídic i també sensibilitzar tots els professionals del dret perquè l’utilitzin en l’exercici professional. Per a més informació, visiteu el web següent:

    http://www.cicac.cat/arees/llengua/

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Terminologia de videojocs

     

    Parlem de videojocs en català. El TERMCAT ho fa possible

    Núm. 101// Si volem parlar en català sobre termes de videojocs, el TERMCAT ens ho posa ben fàcil, i ho fa com un joc. A través d’unes targetes interactives es pot descobrir el terme català de la forma més habitual del videojoc, que sol ser l’anglesa.

    Hi trobarem de tot, des dels jocs d’acció basats en la punteria amb armes de foc, que s’anomenen jocs de trets; els  videojocs d’habilitat mental (trencaclosques, problemes de lògica, etc.); els jocs de lluita,  d’acció lineal en què el personatge jugador s’enfronta als enemics amb les mans nues o amb armes blanques en un escenari fix; els jocs arcade,  videojoc simple, d’acció repetitiva, breu i senzill, que va augmentant de dificultat a mesura que avança, fins als jocs de supervivència, en què s’intenta transmetre al jugador una sensació d’angoixa.

    Segons el tipus de jugador també hi ha una terminologia específica: el jugador expert, que hi dedica temps i està al corrent de tot, o el jugador ocasional, que hi juga esporàdicament. Si aquests jugadors es troben en un mateix espai físic i competeixen des d’ordinadors connectats a una xarxa local, se’n diu trobada LAN i, en canvi, si juguen en equip en xarxa s’anomenen escamot.

    I dins del vídeojoc hi podem trobar l’enemic final, un personatge dotat d’habilitats especials i que costa més de vèncer. O també ens pot fer la guitza un ou de pasqua, un contingut ocult, un missatge o una habilitat que ha emmagatzemat el programador i que pot ser descobert pels jugadors de manera casual o intencionada. I serà el moment de fer els trucs, aquelles accions enginyoses que permeten el jugador aconseguir accedir a continguts addicionals o bé a millorar les habilitats del personatge.

    Ben mirat, tot plegat pot generar addicció i pot tenir seqüeles, que en aquest món dels videojocs és un mot amb un altre significat: videojoc que forma part d’una saga, exceptuant-ne el primer que s’ha comercialitzat.

    Si voleu saber-ne més o consultar altres termes podeu fer-ho a la pàgina del TERMCAT, <https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/9>

     

    Font: CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia dels videojocs [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2016. (Diccionaris en Línia)

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic

    Cap de què?

    Núm. 100// El cap és, segons el DIEC, la “part superior del cos humà separada del tronc pel coll”. Aquesta definició, però, queda molt curta si ens fixem en la multitud de frases fetes i expressions que contenen aquest mot.

    Per començar tenim un munt d’insults formats per “cap de”, tants que costen de documentar: cap de trons, cap de ruc, cap de llúpia (molt conegut a Vic), cap de suro, cap de carbassa, cap de vent…, i així amb tot allò que ens pugui semblar ofensiu de tenir dins el cap. Cal dir que la forma o temperatura del cap també pot variar la personalitat de l’anomenat: cap quadrat (tossut) , cap fred (reflexiu) o cap calent (impulsiu).

    Tanmateix, en la majoria d’ocasions utilitzem “cap” com a sinònim d’extrem, punta, final o principi. És molt habitual en un conjunt d’expressions: cap de mina, cap de taula, cap de riu, al cap del carrer

    Per analogia, ha acabat designant la persona capdavantera (capdavantera) en una organització: cap d’estudis, cap d’estat, cap de colla, cap de pastera… O, negativament, els primers en rebre un càstig: cap d’esquila o cap de turc.

    En les mesures de temps també serveix per expressar-ne el límit, ja sigui el principi o el final, com en el cap de setmana i el molt proper cap d’any (1 de gener)  del 2020, que esperem que gaudiu en bona companyia i sense gaire ressaca.

    Bon any!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Festes i tradicions. El Tió

    D’on prové la tradició de fer cagar el Tió?

    Núm. 99// Com és possible que un tronc de fusta es converteixi en el centre de la festa i sigui un dels “personatges” més emblemàtics del Nadal?

    Si pretenem fer un viatge en el temps fins al seu origen, haurem d’anar uns quants segles enrere cap a una societat precristiana i amb litúrgies paganes. I, actualment, el Tió és un dels elements de la mitologia catalana, una tradició molt arrelada a Catalunya.

    Originàriament, el Tió era un tronc que es posava a la llar de foc, s’encenia i el regal era l’escalfor que proporcionava. Avui dia, és un tronc que sovint es decora posant-hi potes, una barretina vermella i altres elements que simulen una cara somrient. Se’l fa cagar repetidament a base de clavar-li cops de bastó, alhora que se li canta una cançó tradicional.

    Antigament, la fusta de l’arbre era el punt de partida de moltes coses necessàries, importants i quotidianes per a la gent: els mobles, les eines del camp, els estris de la llar, les escales, les bigues de les cases i les del tren… Igualment, les cases no gaudien de calefacció ni de parets ben aïllades i, per tant, el fred havia de ser especialment dur de suportar. Per aquesta raó, la fusta de l’arbre, cremant a la llar de foc, era la font per poder cuinar, per donar calor i caliu a les cases i per il·luminar-les.

    El Tió de Nadal té el seu origen en una mena de festa que agraïa la importància de l’arbre i la seva fusta dins les llars. Era un reconeixement simbòlic a la natura que entra a les cases i que cal cuidar: alimentant-la, tapant-la… (per això uns dies abans de Nadal aquest tronc màgic s’alimenta i es tapa). A més, amb aquesta cura del tronc es volia assegurar que la natura no perdia la fertilitat i que continuaria donant els seus fruits. Per tot això, doncs, el dia 24 de desembre a la nit la família cremava el tió i aquest obsequiava els més petits amb dolços i llaminadures.

    A més, la tradició del Tió pot estar emparentada amb la de l’arbre de Nadal, ja que el Tió no és una altra cosa que la soca d’un arbre que la Nit de Nadal obsequia amb regals els més petits de la casa.

     

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

alabril anyelletllanat apòstrof català comptar contar cursos dat dit dret DUC dut enllepolit erradicar expressions flairefina frase feta frases fetes gallina guants hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala justícia llengua llepol lèxic mica nova gramàtica numerals punta quinfumfa recursos riquesa lèxica sinònims taló temps termcat tica topònims tramvia verbs vint-i-nou xica