Arxiu de la categoria ‘El 9 Ets i uts’

  • El 9 Ets i uts. Lèxic de carnaval

    Per Carnaval tot s’hi val!

     

    Núm. 314// Aquest refrany tan conegut és la mostra que aquests dies la gent s’allibera. I de quina manera! Tradicionalment durant el Carnestoltes o el Carnaval –tant una paraula com l’altra són correctes en català– hi havia més llibertat i es trencaven moltes regles socials i religioses. Calia aprofitar l’ocasió per fer tot allò que després, durant la Quaresma, no es podria fer.

    És per això que ens disfressem del que ens ve de gust: de supermans o superwomans, d’àngels i de dimonis, de pirates de bruixes i bruixots, de prínceps i princeses, d’arlequins, de xarlots, de tota mena de personatges famosos o fins i tot de fruita ben variada. Totes les disfresses –no pas *disfraços– són benvingudes, algunes amb més encert que d’altres. No hi poden faltar els antifaços, les caretes o les màscares. Al final de la festa es crema el rei Carnestoltes, que és un ninot vestit de roba, que els dies de Carnaval es posa penjat al balcó i es crema el darrer dia.

    A més, el Carnaval s’associa amb menjar gras i proteínic: són típiques les coques de llardons i les botifarres d’ou, que es mengen el dijous de Carnaval, o més conegut com a dijous gras, o també dijous llarder –“Per dijous llarder botifarra menjaré” o “Per dijous gras botifarra fins al nas”. Aquest dia també se sol menjar truita, tant si és de patata com de botifarra.

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Gentilicis d’Osona: Manlleu

    Gentilicis 10 – Manlleu 

    Núm. 313// En aquest número 10 ens acostem a un dels pobles amb més habitants d’Osona, proper a la denominació de ciutat. Documentat primer com a gual per a creuar el riu Ter, curs d’aigua al qual deu la seva mida i vitalitat actuals, trobem primer el seu nom escrit com a Meseleo en documents que descriuen el recorregut entre Torelló i Roda de Ter, que al segle X ja eren nuclis de població importants. És per això que en molts dels primers documents va acompanyat de vado per assenyalar que és un punt per travessar el riu. 

    Ni dos-cents anys després, però, ja trobem mencionat Manlevo amb la ortografia evolucionada i relacionat amb una església de Santa Maria. Al segle XIII, tres segles després de la primera menció documentada, les ortografies són molt variades: Manleubo, Manluebo, Manulevo… a causa d’aquestes vàries ortografies s’ha especulat moltes vegades que la seva etimologia prové de manus laevae, “mà esquerra”, ja que coincideix amb la situació del poble envers el riu Ter.  

    Segons Corominas, autor de l’Onomasticon Cataloniae, això és una coincidència fortuïta però no hi ha proves de la pervivència d’aquesta arrel (laevae) enlloc més del territori català. Corominas defensa que l’origen del topònim és germànic, i des d’aquí no el contradirem, però tampoc negarem que Manlleu és a la riba esquerra del ter i que si manus laevae “non è vero, è ben trovato”.  

    El gentilici dels habitants de Manlleu és manlleuenc i manlleuenca. 

     

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Gentilicis d’Osona: Malla

    Malla 

    Núm.312// El municipi de Malla, situat a la riba de la riera de Tona prop d’on aquesta es troba amb el Gurri, és una antiga població que ha passat per mans diverses. Va créixer entorn d’un castell situat al puig del Clascar o de Malla, i passà per les mans de diverses famílies nobles, de les esglésies de Vic i de Ripoll, i finalment acabà essent propietat de la família dels Cabrera, en concret de Roger de Malla, de la qual prengué el nom definitiu. 

    Segons Coromines, al seu Onomasticon Cataloniae, el nom de Malla prové possiblement del llatí tardà medalia, o sigui “rodalia, zona propera” per la seva proximitat a altres nuclis de població més grans. Està documentada com a “Medalla” des del segle XI, cosa que recolza aquesta hipòtesi i ens dona arguments per pensar si Roger de Malla, que ja habitava a Sant Vicenç de Malla, li donà el nom si fou el poble que prengué el seu. 

    El gentilici dels habitants de Malla és mallenc i mallenca. 

     

    Fonts: Història – Ajuntament de Malla (malla-osona.cat) 

    Onomasticon Cataloniae 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Eufemismes.

    Núm. 311//

    Ai coi! Quins cordons…  

    Segur que molts de vosaltres alguna vegada heu dit un mot o una expressió en comptes d’una altra perquè heu considerat que  en un context determinat era malsonant, inconvenient o fins i tot tabú. I, en canvi, heu dit igualment el que volíeu dir, però d’una manera que us ha semblat més suau, més atenuada i més correcta.  

    D’aquest recurs expressiu se’n diu eufemisme, i sol aparèixer en  conceptes que pertanyen a àmbits com la mort, el naixement d’animals i persones, el sexe, i les necessitats fisiològiques, entre altres. Per exemple, per no dir ‘orinar’ hi ha qui diu ‘canviar l’aigua de les olives’, oi? O qui no ha sentit que tenir un càncer és tenir un ‘mal dolent’? 

    Ens referim als ‘cordons’ quan volem evitar dir collons -sovint davant dels més menuts-, i  diem ‘òndia’ en comptes d’hòstia, i ‘coi’ o ‘conxo’ per evitar dir cony. I sí, canviem l’aigua de les olives, però també fem un riu o fem pipí perquè dir pixar ens sona massa barroer i descarat, i diem paper higiènic, segurament, per no dir una altra cosa. 

    D’entre tots els eufemismes, en tenim a cabassos per evitar pronunciar la paraula penis en segons quins contextos. I així sovint sentim dir-ne ocellet, nap, cua, cigala o batall (que és la peça metàl·lica en forma de porra suspesa a l’interior d’una campana per fer-la sonar colpint-la). La mateixa expressió ‘caram’ no deixa de ser un eufemisme de carall, un altre mot que neix de la necessitat d’esquivar fer referència a l’aparell reproductor masculí d’una manera més directa.  

    Últimament molts mitjans de comunicació del tot el món es vanten de buscar l’expressió més directa i clara, sense paraules buides ni dissimulacions. Però també és cert que sovint a la ràdio o a la televisió, sentim parlar de danys col·laterals, en comptes de morts, ferits o víctimes; i d’accions aèries per evitar dir bombardejos. Un altre tipus d’eufemismes, els periodístics. Però això ja donaria per un altre ets i uts. 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic. Tornen els reis

     

    Num. 310//Com cada any en aquesta època, tornen aquells tres personatges savis i màgics, amb una certa aurèola de misteri, que venen de terres llunyanes i ignotes amb alguns regals per als més menuts de la casa i també, per què no?, per als altres. Són els arxiconeguts Reis d’Orient (o també Reis Mags, tot i que no ho diem tant): Melcior, Gaspar i Baltasar (no pronuncieu la erra final, si us plau). Han travessat deserts amb els camells o amb els dromedaris, i finalment arribaran per mar, terra i aire al nostre país. I ara els espera una bona feinada repartint regals a tort i a dret. Pobrets! 

    Abans de la seva arribada, però, els petits portaran una carta als patges reials demanant tota mena de desitjos i de regals. El dia de la cavalcada (no pas *cabalgata), els Reis i els patges donaran caramels a la canalla o a la mainada, i ens llançaran confeti. I amb les seves mostres d’afecte, per què no dir-ho?, ens alegraran una mica la vida. Els anirem a rebre a tots els nostres pobles i les nostres ciutats amb aquella joia intemporal, com si fos la primera vegada. Van en carrosses tirades per cavalls, camions, furgonetes, cotxes i tractors, i segur que encara ens en deixem. No us els perdeu! 

    Des del Centre de Normalització Lingüística d’Osona, només ens resta desitjar a tothom un profitós i generós dia de Reis. I pau al món, sobretot! 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Pronúncia. Sant Esteve: diem la T de sant o no?

     

    Núm.309// Aprofitant que aquí celebrem Sant Esteve, avui us parlarem de la sensibilització, que és el fenomen fonètic que produïm molts parlants quan pronunciem aquesta festivitat. Consisteix a pronunciar determinats sons consonàntics que en d’altres contextos són muts. Parlem de certes consonats mudes que passen a ser pronunciades quan les trobem a final de mot i van seguides d’una paraula que comença amb vocal: en aquest cas en referim a la -t de final de sant -que normalment és muda-  però que seguida de la primera vocal d’Esteve, passa a dir-se: [sántəstéβə]. 

     Podem trobar d’altres exemples d’aquest tipus de sensibilització -amb el so [t] al final d’alguns monosíl·labs com cent, quant, sant, vint, alt, seguits d’una paraula que comença en vocal: sant Andreu, sant Antoni, vint-i-vuit, cent homes, vint anys, quant és?, Alt Empordà. També ens hi trobem en els gerundis seguits dels pronoms febles hi, ho: ananthi (a-nan-ti), fentho (fen-to), sabentho (saben-to). 

     En el cas concret de “quant és”, per exemple, sensibilitzar el so de la [t] contribueix a diferenciar-lo de “quan és” per evitar equívocs en casos com: “quant és (quan- tes) el sopar de celebració del teu aniversari?” (quant val?) /  “quan és el sopar de celebració del teu aniversari?” (quin dia se celebra?). 

     Sembla, però, que aquest cas de sensibilització es perd entre les generacions més joves. I vosaltres, la dieu o l’emmudiu aquesta t? 

     

    Fonts 

    Badia Cardús, Montserrat (2012) Fenòmens fonètics entre consonants a l’interior de paraula i per fonètica sintàctica (i IV): emmudiments i sensibilitzacions. Llengua nacional – núm. 79.  

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. El cant de la Sibil·la

    El sol perdrà la claredat, 

    mostrant-se fosc i alterat; 

    la lluna no darà claror 

    i tot lo món serà tristor

    Núm.308// Quina por, oi? No és la lletra d’un grup metal, no. És un fragment d’un cant medieval apocalíptic que perdura fins avui. Cada any, la nit de Nadal, a diverses esglésies de Mallorca, Catalunya, l’Alguer i el País Valencià, s’entona a cappella el Cant de la Sibil·la. És una cançó que profetitza la fi del món, com ja deveu haver deduït, amb versos atribuïts a l’escriptor mallorquí Anselm Turmeda, que va traduir al català el Iudicii signum (el llibre del judici final).  

    Sembla que a l’edat mitjana es cantava a molts altres indrets d’Europa. És probable que aparegués per la por que tenia la gent de l’arribada del malèfic i infaust any 1000. A Catalunya s’havia cantat en llatí, però al llarg del segle XIII el català va substituir-lo, que és quan es va estendre per tots els països de llengua catalana. 

    A partir del segle XVI, per les disposicions del Concili de Trento, el Cant de la Sibil·la va desaparèixer d’arreu. Espereu! D’arreu no. En alguns reductes, com ara Mallorca, l’Alguer i Braga, ciutat portuguesa, va perdurar. Sortosament els clàssics sempre perduren i no acaben de desaparèixer mai del tot. I gràcies a la recuperació i al reconeixement d’aquest cant avui podem escoltar-lo a diversos punts de la nostra geografia. A Mallorca és on la cançó en qüestió té més rellevància, forma part del seu Nadal i no es pot entendre el Nadal mallorquí sense tenir en compte el Cant de la Sibil·la. Mireu si arriba a ser important, que l’any 2010 va ser declarat patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO.  

    Esperem que la cançó vagi errada i que el món, de moment, no s’acabi. Que no s’escampi el pànic i bones festes! Mentre hi ha vida, hi ha esperança. 

     

    Font: Carbó i Martorell, Amadeu. “Celebrem el Nadal. Quan, com i per què de la festa més gran”. Col·lecció L’ermita, n. 3. 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Per Nadal, nadales!

     

    Núm.307// Si fem una cerca al diccionari del mot ‘nadala’ trobem que té diferents significats, tots relacionats, això sí. 

    Una herba de la família de les amaril·lidàcies, de fulles basals, amb sis pètals blancs i una corona groga al mig que floreix en ple hivern (Narcissus tazetta), és una nadala, molt semblant al narcís. El mot es pot confondre amb la flor de Nadal, la ponsètia, que aquesta sí que té color vermell.  

    A banda d’herbes i flors, la nadala també pot ser una cançó típica justament de la festa de Nadal perquè en la seva lletra fa referència a elements propis d’aquestes festes. Una nadala també és una postal en si mateixa o el poema que s’hi pot escriure, destinat també a felicitar  familiars i amics en aquestes dates. Tots els significats, com veieu, estan relacionats amb aquesta època de l’any. 

    Parlem de l’accepció musical del mot, o sigui de les cançons que es canten per Nadal. De ben segur que en coneixeu un munt, de pròpies i de més foranes: Santa Nit, Les dotze van tocant, El rabadà, En Pasqual, etc. Aquestes serien les més tradicionals, les que hem sentit sempre, les que contenen elements nadalencs: pastors, àngels, estels, etc.,  però també n’hi ha d’altres de més actuals. On les podem trobar?  A la llista d’Spotify del CPNL n’hi trobareu per a tots els gustos sota el títol de “Per Nadal, canta amb el CPNL”. Són 48 cançons d’estils variats de grups i artistes catalans que poden amenitzar les vetllades familiars.  

    Aprofiteu l’ocasió per triar i remenar entre les 29 llistes que ja tenim de música en català de tots els estils. D’aquesta manera podrem crear un paisatge sonor actual i en català, també per Nadal. 

    Ens escolteu? 

    Spotify CPNL. 

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Anglicismes de Menorca III: lèxic de la vida quotidiana

    Núm. 306// Durant la dominació britànica a Menorca hi va haver grans canvis: va millorar l’administració local, la indústria, el comerç i es van crear noves regles per a la protecció i regulació de la ramaderia i l’agricultura. També és coneguda la carretera que el governador anglès sir Richard Kane va posar en marxa i que porta encara el seu nom: el camí d’en Kane.

    Els britànics també van influir en el menjar i les begudes, van exportar els seus costums i les seves maneres de fer. Van ser els introductors de la ginebra, que a Menorca és coneguda com a gin, amb la qual es fa la pomada, beguda alcohòlica fruit de la mescla la ginebra menorquina i la llimonada. Fent un esforç, ens podem imaginar un guenc de mariners anglesos (gang, ‘banda’), que devien ser ben bulis (de bully, ‘fatxenda’) i anaven ben engatats de grog (beguda alcohòlica), començant un fàitim (fighting, ‘batussa, baralla’) en  els locals. Un anglès ben fort dona un cop de puny a un menorquí i li queda un ull blec (black, ‘ull de vellut’). Després, per espantar-los, un local trenca un bòtil (bottle, ‘ampolla’) de xeri (cherry, ‘xerès’) i amenaça els mariners, que se’n van cames ajudeu-me.

    Igualment, podem visualitzar un menorquí de casa bona (anomenats milords, que són homes elegants i rics) saludant una miledi que passeja pel carrer, al mateix temps que un bèguer (beggar, ‘captaire’) els demana almoina amb el quep (cap, ‘gorra’) a terra. Fruit del masclisme, miledi (milady, ‘senyoreta’) s’usa pejorativament per fer referència a les dones lletges. D’altra banda, voldríem afegir que els termes anglesos eren tan presents que van entrar plenament en la vida quotidiana, com es pot veure en aquests altres exemples: quis (kiss, ‘petó’), fuletop (full to the top, ‘ple fins al límit, fins al capdamunt’), lesi (lazy, ‘mandrós’) o bé men (de man, ‘home’).

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Anglicismes de Menorca II: lèxic d’oficis

    Núm.305// L’ocupació britànica va començar amb la conquesta austriacista de Menorca durant la Guerra de Successió. Aquesta ocupació va deixar empremta en el menorquí amb la catalanització fonètica de paraules angleses com, per exemple, boínder (que ve de bow window, ‘balcó tancat’). Són anglicismes que van arrelar en la parla dels illencs i que s’han conservat més o menys vius fins avui.

    Els de la Gran Bretanya van influir també en els termes dels oficis, potser perquè van introduir noves eines o tècniques. En tenim una bona colla en l’ofici dels fusters. Aquí una mostra: bètem (batten, ‘llistó de fusta’), bit (‘punxó’ o ‘barrina de fusta’), rel (rail, ‘barra per fer barreres, baranes o balustrades’), renx (wrench, ‘mena de clau anglesa que serveix per subjectar els mascles de fer vies als perns’), blec-vernís (black varnish, ‘vernís negre’), escrú (screw, ‘cargol’ o ‘vis’). El terme moguin o mòguini, que deriva de mahogany (‘caoba’), és força curiós perquè les noves generacions ja no el coneixen i l’han substituït per caoba, que ha arribat al català procedent del castellà.

    No podem oblidar que en l’ofici dels sabaters n’hi ha també: blècbol, que deriva de black ball (‘betum’), bòdrem, que ve de bottom i significa ‘fons’ (denomina els trossos de pell que es posen dins la sabata entre la plantilla i la sola), bred (de l’anglès brad, ‘clau pla i estret’. I, sobretot, no ens podíem descuidar de xumèquer (shoemaker, ‘sabater’). Imagineu si la influència dels illencs del nord va ser forta que fins i tot van introduir el nom de l’ofici.

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço