ets-i-utsjocs ets-i-utsempresa

  • Raspall

    raspallÉs un derivat  de raspar. Aquest mot és comú en les principals llengües romàniques occidentals i, probablement,  prové del  germànic  occidental hraspôn, que alhora  és originari del mot més antic, també germànic, hrëspon, que vol dir ‘arrencar, pellucar, plomar’.

    Aquest mot el trobem documentat l’any 1383 ‘tres raspayls fusti’; l’any 1399 trobem ‘un raspall de fust’ i  el 1385, trobem documentat un derivat “un restell de respallar erba” a Inventari de llengua catalana de Bernat Alart.

    Fonts:  Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera, i Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.

    Article complet

  • 53. Sant Jordi

    Parts del llibre

    Les parts fonamentals que componen un llibre són sobrecoberta, solapa, coberta, guarda, pàgina de respecte, frontispici, portadella, portada, pàgina de crèdits, llom, colofó o contraportada.

    Coberta: Protecció de paper, cartolina, etc., amb què es cobreix el llom i els dos costats d’un llibre en rústica. Usat general en plural.

    Colofó: Inscripció o anotació posada al final d’un llibre per indicar el nom de l’impressor, el lloc i la data de la impressió i altres circumstàncies.

    Contraportada: Pàgina encarada a la portada d’un llibre, on són consignades dades que no figuren en aquella relatives a la col·lecció, a la sèrie de la qual aquesta forma part, etc.

    Frontispici: Pàgina del llibre que hi ha davant la portada.

    Guarda: Full que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s’enganxa a la cara interior del cartó.

    Llom: Part de la coberta d’un llibre que protegeix la unió dels fulls o els plecs.

    Pàgina de crèdits: Revers de la portada on figuren els drets de l’obra, el nombre d’edicions, el peu d’impremta, etc.

    Pàgina de respecte: Qualsevol de les pàgines en blanc, al principi o al final d’un llibre.

    Portada: Pàgina, normalment situada al principi d’un llibre, on figura l’autor, el títol i el peu d’impremta.

    Portadella: Full que precedeix la portada d’un llibre i on no sol posar-se sinó el títol de l’obra.

    Sobrecoberta o camisa: Segona coberta, que es posa sobre una primera coberta.

    Solapa: Prolongació lateral de la coberta o de la sobrecoberta d’un llibre doblegada cap a l’interior en què s’acostumen a imprimir informacions sobre l’autor, el llibre, l’editorial, etc.

     Tapa: Coberta amb ànima de cartó o fusta folrada de tela o de pell.

    Article complet

  • Perfum

    perfumSegons Joan Coromines, perfum “sembla haver estat creat i difós pels catalans a totes les altres llengües europees, amb el sentit de ‘fumigar amb fums i bafs d’herbes curatives o aromàtiques’.  Aquest mot no existí mai en llatí, ni en les altres llengües romàniques abans que el català: el creà la nostra, primer per als perfums o bafs purificadors o curatius, després per rellevar els encants de les grans dames reials i senyorials del nostre brillant segle XIV. Des de llurs corts s’escampà per l’Europa entera. Per-fumar fou de primer fumigar a fons, perfectament» .

    El trobem documentat l’any 1388 en el Terç del Crestià,  “Tot mon vestir tinc perfumat de mosquet, de civeta e d’aigua-ros”.

    Fonts: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, i Rodamots.

    Article complet

  • Parxís

    parxísAquest mot prové de l’anglès  parchesi, parcheesi, i aquest, de  l’anglohindú, llengua d’origen sànscrit, pachisi, si bé alterat de l’anglès per influència dels mots britànics parch, parchment, indirectament relacionats amb el francès antic parche.  El significat d’aquest mot és ‘vint-i-cinc’, perquè era la puntuació màxima que s’aconseguia antigament  en aquest joc.

    El parxís és un joc originari de l’Índia que té una antiguitat aproximadament de 2600 anys.  El parxís es va introduir a Anglaterra,  l’any 1896.

    Com hem dit, l’origen d’aquest mot és sànscrit que  pertany a la família de llengües indoeuropees. És una de les grans llengües de cultura de l’antiguitat, en tot comparable al grec clàssic i al llatí a Europa, i resulta essencial per al coneixement de la cultura del subcontinent indi, on encara avui té la consideració de llengua sagrada i d’erudició.

    El sànscrit és la llengua clàssica dels indis i, com a tal, en principi no té parlants nadius. No obstant això s’usa en funcions cultes, sobretot en el conreu literari.

    Des del punt de vista religiós, el sànscrit és llengua litúrgica de l’hinduisme, el budisme, el sikhisme i el jainisme. Les diferents varietats índiques vernacles antigues són a l’origen de les llengües índiques modernes, tals com l’hindi, el nepalès, l’assamès, el marathi, el concani, l’urdú, el bengalí, etc.

    Fonts:  Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera,  Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, i Linguamón.

    Article complet

  • Pantalons

    pantalonsMot pres del francès pantalon, inspirat en el nom de Pantalone, personatge de la Commedia dell’Arte italiana (s. XVI), vestit de pantalons llargs a la veneciana i batejat amb el nom de sant Pantaleone,  molt corrent entre la gent del poble, a Venècia, per la  gran veneració popular que allà hi havia per aquest sant.

    Documentat per primera vegada a Mataró el 1810. Hi hagué resistència popular a admetre pantalons perquè es considerava un mot poc natural, en comptes de calces llargues.

    Fonts:  Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.

    Article complet

  • Matalàs

    MatalàsPrové del català antic matalaf (i també almatrach), i aquest de l’àrab matrah, que significa ‘coixí gran, especialment el que posaven a terra per asseure-s’hi’, mot derivat de tárah, que vol dir ‘va tirar, va gitar’.

    La primera documentació és de l’any 1085 amb la forma almatrazt. Eixemenis a Terç  esmenta la forma en plural ‘matalafs’ i  Llull, a Blanquerna, diu textualment:  “ac posada la cóçera dejús lo matalaf, e lo matalaf dejús lo sac-lit, e les flaçades foren dejús los lençols el cobertor”.

    Fonts:  Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera, i Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.

    Article complet

  • Llonganissa

    llonganissaPrové del llatí vulgar lūcanicia, derivat del llatí  lūcanĭca, que significa ‘botifarra, llonganissa’, dita així perquè es feia a Lucània, regió del sud d’Itàlia. En romànic luganiça va pasar a llunganissa per un procés fonètic corrent, corregit i augmentat per la influència de l’adjectiu llong , és a dir, ‘llarg’.

    El trobem documentat per primera  vegada l’any 1400:  “Picat ensems la sanc del

    boc, el fetge, el polmó… els budels, e fet-ne d’aquí  longaniça o salsiça en lo pur pur gros budel  d’aquel”, al Tresor de Pobres.

     

    Fonts:  Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera, i Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.

    Article complet

  • Llimona

    llimonaPrové de l’àrab lāimûna, que vol dir ‘una llimona’, de lāimûn ‘fruita del llimoner’. A l’àrab, hi arribà  del mot persa līmūn, que té el mateix significat ‘fruit del llimoner’. En àrab andalusí rebé la influència de l’àrab lîma, probablement de la mateixa família.

    Aquest mot ja està documentat al segle XV: “sarria d’esperdenyes, 1dr.; limons e ponsaires e taronges, la carga, malla; carga de melgranes, 1dr.” a la Lleuda del Voló reformada l’any 1317. (La lleuda és l’impost que gravava el trànsit de mercaderies, especialment a les ciutats i viles on hi havia mercat i també a diversos trams de l’espai marítim català i també significa la llista on consta la quantitat que les diverses mercaderies pagaven per lleuda).

    També Eixemenis l’esmenta a Regiment:  “en Regne de València… abunda així en tanta fruita… ametles, préssecs, pomes, peres, taronges, limons, limes, adzebrons, aranges, cireres…”

    Fonts:  Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera, i Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.

    Article complet

  • Llibre

    llibrePrové del llatí lĭber, lĭbrī, pròpiament ‘part interior de l’escorça d’una planta’ que els romans van usar a manera de paper.

    Aquest mot el trobem documentat al segle XII.  També s’esmenta a les Cròniques de Jaume I i en l’obra de diversos escriptors, com ara Llull, Eiximenis, Bernat Metge…

    Fonts:  Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera, i Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.

    Article complet

  • Farina

    farinaAquesta paraula prové del llatí  farīna, derivat de far, farris,  que vol dir ‘blat; farro’. És un mot conservat en totes les llengües romàniques. També trobem l’expressió fer farina, que vol dir ‘esmicolar, aniquilar, polvoritzar, reduir a no res’.

    Un derivat de farina, el mot ‘farinaire’,  el trobem documentat el 1249 als Capítols de la Leuda de Colliure, que fo feta leuda de Tortosa (la lleuda és l’impost que gravava el trànsit de mercaderies, especialment a les ciutats i viles on hi havia mercat i també a diversos trams de l’espai marítim català. També significa la llista on consta la quantitat que les diverses mercaderies aportaven per lleuda).

    Fonts:  Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera, i Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço