Sentim el que escoltem?
Núm. 108 // D’uns anys ençà es pot constatar com un verb voluntariós (que implica voluntat) n’està desplaçant un altre de més estàtic, que només implica la recepció d’un estímul: parlem de “sentir” i “escoltar”.
Quants cops heu sentit a algú dir “No t’escolto bé”? És una construcció ambigua i poc genuïna. Què vol dir? Que l’escolta, però amb poca atenció? Que la seva manera d’escoltar no és correcta? Segons sembla, cap de les dues, ja que al cap d’uns instants i sense canviar l’expressió ni l’actitud li heu sentit a dir “Ara sí t’escolto!”. Deixarem la manca de “que” per un altre dia, i avui traduirem aquest “escoltar”.
Amb la segona part del diàleg podem afirmar que volia dir, de bon principi, “No et sento bé” però per alguna raó ha oblidat el sentit i l’ús d’aquest verb. Sentir i escoltar són tan sinònims com veure i mirar. Oi que ningú “veu pel·lícules” o “mira les coses clares”? Doncs tampoc pot ser que “sentim música mentre llegim” o diguem que “escoltem molt soroll aquí”.
Mirar i escoltar impliquen la voluntat d’utilitzar un sentit, de descodificar i interpretar uns estímuls visuals o acústics. Veure i sentir, en canvi, no necessiten una voluntat prèvia ni una interpretació posterior: els ulls hi veuen i les orelles hi senten, però som les persones qui mirem i escoltem.