Arxiu de l'autor

  • El 9 Ets i uts. Parlem de cuques

    Cuca 

     

    339// La paraula cuca fa referència sobretot als insectes, tant si és l’escarabat com el corc, la llagosta, la mosca o el cuc. I hem triat aquesta paraula per a l’article d’avui perquè, com sabeu, “A l’estiu tota cuca viu”, un refrany que vol dir que a l’estiu és relativament fàcil conservar la salut i procurar-se aliment. 

    De cuques, n’hi ha de tota mena. La més coneguda és la cuca de llum o cuca de Sant Joan, un insecte que justament a l’estiu es pot albirar al vespre o a la nit. És molt bonica de veure de lluny, però quan t’hi acostes veus que és tan lletja com qualsevol altre insecte, tot i que cal dir que els insectes fan la seva funció en el medi natural. 

    També hi ha cuques que no existeixen i que són simplement éssers imaginaris que hem representat tot sovint com un drac o com un animal monstruós, com el de la Patum de Berga; és el cas de la cuca fera de Tortosa, Reus, Montblanc, Tarragona o de Morella, una figura monstruosa que va davant de la processó del Corpus i és moguda per gent amagada a sota. És una figura que segons la religió cristiana representava la idolatria o l’heretgia. 

    I encara més: la cuca és també la manera col·loquial d’anomenar el penis. En canvi, si diem d’algú que és una cuca de forat, ens referirem a la persona tímida, retreta, que viu massa tancada a casa i que evita el contacte amb els altres. També se solia dir d’una persona adinerada “Té moltes cuques, aquell!”, és a dir, molts calés.  O per demanar “Què t’ha picat avui a tu?”, quan ho preguntem a algú que s’ha irritat sense motiu, també es pot dir “Quina cuca t’ha picat?”. I crec que amb aquesta última pregunta ja ho tenim tot enllestit. 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Recursos: el Nomenclàtor mundial

    EL NOMENCLÀTOR MUNDIAL 

     

    338// Fa dies vam veure que hi havia un recurs lingüístic, el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, que ens podia ser molt útil. Avui en veurem un altre, el Nomenclàtor mundial, que és indispensable per als periodistes, per exemple. El podeu trobar a la pàgina de l’Institut d’Estudis Catalans i ha estat promogut per la Comissió de Toponímia de Catalunya. Té com a finalitat principal fixar les formes de la toponímia de fora de l’àmbit de la llengua catalana per a un ús públic general en català (mitjans de comunicació, obres de caràcter divulgatiu, cartografia, ensenyament, etc.). 

    En aquesta obra es prioritzen les formes d’ús més general, tant si són adaptades al català (per exemple, Milà, en italià Milano) com si són preses de la llengua originària (per exemple, Oxford) quan no tenen una forma específica en llengua catalana o aquesta no té un ús consolidat en català. També podrem consultar com s’escriuen correctament topònims com Marràqueix, Kíiv o Zimbàbue.  

    Per a l’estudi d’aquests topònims, s’han consultat les obres de referència més rigoroses des del punt de vista científic que han permès determinar quins topònims han estat adaptats al català: l’Atles del Món, de J. M. Rabella, l’Atles universal, de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, el Gran Larousse Català i la Gran Enciclopèdia Catalana. Quant a les formes oficials, els autors de l’obra han consultat la cartografia oficial de cada país i la documentació disponible a la pàgina web del Grup d’Experts de les Nacions Unides en Noms Geogràfics (GENUNG).  

    Si us interessa consultar el Nomenclàtor mundial, el trobareu a: https://nomenclator-mundial.iec.cat/. 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Remarques sobre els articles davant noms de persona

    Remarques sobre els articles personals i els definits 

     

    337//Els articles personals en i na venen de les formes llatines de vocatiu DOMINE ‘senyor’ i DOMINA ‘senyora’. A la part més poblada del català central han estat reemplaçats pels articles definits el i la (o l’ davant noms començats per vocal o hac més vocal). Cal dir, però, que en els registres formals se’n sol prescindir en els casos que ara veurem. 

    No se sol fer servir davant noms de personatges públics o històrics, sobretot en registres molt formals: Pompeu Fabra morí el dia de Nadal de 1948; Hem escoltat la «Folia daliniana» de Montsalvatge. L’article (personal o definit) davant noms de personatges públics es pot trobar en usos familiars o informals: en Pere Calders i la Mercè Rodoreda.  

    Tampoc no els trobem davant noms propis estrangers (tot i que en registres informals podem ben dir “en/el John Wayne”, per exemple), bíblics, mitològics o de mons imaginaris: Moisès, Zeus, Apol·lo. Tanmateix, tots aquests noms exigeixen l’article definit quan van acompanyats d’un adjectiu prenominal (el dissortat Èdip) o d’un complement restrictiu (el Picasso dels anys 20). 

    L’article personal (en, na o n’) i el definit (el, la, l’) poden també ser usats amb noms d’animals domèstics o d’un ramat o de la cort (la Negreta, en Guerxo) i d’alguns objectes populars designats amb nom de persona, com ara les campanes (La Beneta amb el seu so alertava els gironins), alguns campanars (el Miquelet de València), alguns rellotges públics, barques i d’altres embarcacions. 

    Si el nom propi és precedit per un nom d’ofici, de càrrec o de parentiu, porta l’article definitiu: la doctora Ribes, el tiet Robert. Pel que fa als noms de tractament, alguns porten l’article no personal, i d’altres, no. Diem “la senyora Enriqueta”, però “mossèn Joan Serra i sor Mercè”. L’article, d’altra banda, no és possible amb el verb dir-se. 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Els articles davant noms propis de persona 

    Els articles en, el, lo, na, la, n’, l’ davant noms propis de persona 

    336//En bona part del territori on es parla català es fa servir un article que precedeix el nom d’una persona o d’un animal (excepte quan és un vocatiu, és a dir, quan cridem algú: Lluís, vine aquí, sisplau!). En algunes zones aquests articles són del tot inusuals. Es tracta del País Valencià, alguns indrets de la Franja de Ponent i el tortosí. Allà diuen, per exemple: He parlat amb Joana; Hem visitat Tomeu; He vist Pere a la plaça. Cal dir que en usos molt formals tots solem prescindir de l’article davant els noms de persona: La conferència que pronunciarà Pere Major és molt interessant. Aquesta situació del sud i de l’extrem oest del domini lingüístic contrasta amb la que hi havia en català medieval: en (en Guillem), na (na Peronella), n’ (n’Ermengol, n’Ermessenda).

    Aquestes mateixes solucions es mantenen a les illes Balears. En canvi, al Principat hi ha més diversitat. Mentre al nord-est (comarques gironines, Osona, zona del Montseny i meitat nord del Maresme) es manté en (en Toni) per al masculí començat en consonant (ja que si el nom comença per vocal diem l’Antoni), en femení s’usa la (la Carla). Per tant, na i n’ hi han desaparegut i avui diem l’Antoni, la Carla i l’Anna. En català central de les comarques tarragonines, del sud i de la conurbació de Barcelona, però també a l’Anoia, al Bages, a part del Moianès, al Lluçanès i al Berguedà se sol dir, per contra, el per als noms de persona masculins (el Xavier). En català nord-occidental, és a dir, dels Pirineus lleidatans i d’Andorra a la Terra Alta i a la Ribera d’Ebre, es fa servir lo en lloc de en o el (lo Pere, per exemple). Es pot dir, doncs, que la situació actual a Catalunya és aquesta: en va desapareixent del català central. Tot i així, les formes balears i medievals dels articles personals es mantenen en la toponímia de molts indrets on ja no són vives, perquè la toponímia sempre és més conservadora: els Omells de na Gaia (a l’Urgell), la Callosa d’en Sarrià (a la Marina Baixa, al País Valencià), Ca n’Oriac (barri de Sabadell) o Castellar de n’Hug (al Berguedà). 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Parlem de les dents?

    Núm.335// Cada ofici, i també cada persona, contribueix decisivament en la construcció d’una llengua. Com sabem prou, en cada professió hi ha el seu vocabulari propi, el seu argot professional i el seu llenguatge especialitzat. Avui en veurem un que no us ha d’espantar gens, és el de l’odontologia. 

    Aquest camp ha millorat molt amb els anys. La boca és súper important per a la bona digestió, no només des del punt de vista estètic. Si tenim en compte la col·locació endreçada de les dents, tenen presència els bràquets o abans coneguts popularment com a ferros. Una altra intervenció estètica que es fa sovint és l’emblanquiment de les dents. Si tenim una bona salut dental, podem tenir una millor digestió, per això no és bo de quedar esdentat/ada (o desdentat/ada o bé esdentegat/ada), per bé que en aquest cas ens poden posar una dentadura postissa. 

    N’hi ha a qui se’ls fa càlcul dental a les dents, és a dir, se’ls diposita una substància terrosa que anomenem tosca o carrall (no se n’ha de dir *sarro) -a Mallorca en diuen tur. Als qui se’ls fa corc (o càries), els han de polir bé les dents corcades i empastar-les. D’aquesta intervenció se’n diu empastament o obturació (no pas *empaste). A mesura que ens fem grans ens han d’arrencar els queixals del seny, sovint perquè fan nosa. Per a una bona salut dental és convenient raspallar-se les dents amb una pasta de dents adequada (o dentifrici) després de cada àpat i també fer-ho amb el raspall interdental. També hi ajuda el col·lutori o l’elixir bucal. 

    Trobareu més termes de l’odontologia en aquest vocabulari català-castellà elaborat per la Comissió de Normalització Lingüística de la Facultat d’Odontologia de la Universitat de Barcelona: https://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/6901/7/odontologia.pdf 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Recursos: Diccionari català-valencià-balear

    Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll 

    Una joia 

    Núm. 334// De jove, l’entusiasta clergue Mossèn Antoni M. Alcover havia recollit cançons i rondalles de pagesos. Segons ell, hi sortien paraules arcaiques i dialectals que no es trobaven en cap diccionari. Per aquest motiu va decidir crear-ne un: havia de ser nacional, dialectològic, històric i amb documentació literària. Tot en una peça. 

    En cada article, a banda de les definicions, doncs, s’hi inclouen des de pinzellades de cultura popular, locucions i dades del refranyer fins a informació fonètica i etimològica.  Hi ha contingut diferent, segons la informació que es té del mot estudiat. Així doncs, si hi busquem una paraula com ‘clemàstecs’, per exemple, hi trobarem les diferents maneres de dir el mot a tot el territori (clemascles, clemasques, clemalles, clemalls, clemastres, calamàstecs, calamastres, cremallers, cremalls, etc.) i, en algunes entrades com aquesta, fins i tot una fotografia o dibuix de l’objecte.  

    El projecte va començar l’any 1900 amb una crida a la col·laboració per a la replega de vocabulari que va ser tot un èxit. Al llarg dels anys, una calaixera mítica i envoltada de polèmica va acollir els milers de fitxes del que va acabar essent el Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll.  

    Avui dia, aquest tresor poc conegut està disponible en edició electrònica, com a resultat del projecte d’informatització que es va dur a terme els anys 2001 i 2002 amb el suport de la Generalitat de Catalunya, el Govern de les Illes Balears i el Govern d’Andorra. Així que ja ho sabeu, les fitxes de la famosa calaixera, a un clic: https://dcvb.iec.cat/ 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Recursos a Internet: Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya

    Núm. 333//Molt sovint hi ha obres, grans obres, que són resultat d’un treball d’un grup d’experts, i en part també d’un col·lectiu, i de les quals gran part del públic no sap res. El Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya és una d’aquestes obres.  

    Va ser un encàrrec que el Parlament de Catalunya va fer el maig de 1998 al Govern de la Generalitat. La comissió que es va crear per dur a terme el projecte va anomenar-se Comissió de Toponímia de Catalunya. Aquesta comissió va fer una feina colossal. Perquè us en feu el càrrec: l’última versió del Nomenclàtor, la segona edició, recull més de 65.000 noms de lloc, o també anomenats topònims. I és una obra indispensable per a tota aquella gent que treballa en cartografia, retolació, guies de viatge i altres productes informatius. 

    A més, inclou la transcripció en l’alfabet fonètic internacional, l’enregistrament del nom dels nuclis de població perquè sapiguem com es pronuncia cada topònim i un visor amb consulta interactiva. Així mateix, els noms dels municipis estan classificats per comarques i ordenats alfabèticament. I encara més, hi ha un mapa de cada municipi amb els topònims més rellevants. A la mateixa pàgina hi ha un enllaç que ens porta al Nomenclator dera Val d’Aran, que conté més de 3.450 topònims i que ha estat elaborat conjuntament amb l’Institut d’Estudis Aranesi-Acadèmia aranesa dera lengua occitana.  

    Trobareu l’enllaç del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya (www.icgc.cat/Descarregues/Llocs/Nomenclator-oficial-de-toponimia-major-de-Catalunya) a Recursos lingüístics de l’Institut d’Estudis Catalans. No us el perdeu! 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Gentilicis d’Osona: Sant Hipòlit

    332//Entre el Sorreig i vora el Ter hi ha diversos municipis que comparteixen part del nom: Voltregà, amb les seves Masies i les seves parròquies de Santa Cecília i Sant Hipòlit. Els noms que deriven del sant i del tipus de poble no són, però, tan interessants com el que els acompanya i que dona nom a la subcomarca, anomenada generalment Voltreganès. 

    Voltregà es troba mencionat ja en diversos documents del segle X, amb una ortografia bastant diferent però força recognoscible: Vertragus, i també Vertragane, que deriven del vertrago (gos llebrer de caça en llatí romànic). Per tant, i en consonància amb altres indrets de nom semblant, és del tot probable que entorn del castell primigeni que originà la població s’hi criessin gossos de caça. 

    Corominas també proposa una visió més religiosa del terme, ja que en diversos poemes religiosos del romànic es menciona com a salvador o metàfora de Crist a un gos d’aquest tipus, però és una especulació de l’erudit. 

    En tot cas, tornant a l’actualitat, als habitants de Sant Hipòlit se’ls anomena santhipolencs i santhipolenques .  

    Foto: Viquimedia commons. Ajuntament de Sant Hipòlit de Voltregà.

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions sobre parlar II

    PARLAR (II) 

     

    331//Entre els qui no diuen ni piu i els xerramecs hi ha d’haver un punt d’equilibri, no creieu? Xerrotejar és bo quan les criatures aprenen a parlar, com qualsevol aprenent: ja se sap, “Fent i desfent aprèn l’aprenent”. Tanmateix, aquesta mateixa paraula pot prendre el sentit de ‘xerrar insistentment i de diverses coses’, un sentit que la fa desagradable en algun context. 

    Normalment s’ha de parlar clar, encara que en algunes ocasions val més fer l’orni i no deixar-se entendre. Ara, el balbuceig i l’embarbussament sempre han fet riure, fins i tot tenim jocs de llengua que miren de fer-nos entrebancar amb frases de sons repetits: “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”. Però mai no hauríem de fer befa dels qui tenen un problema i quequegen o tartamudegen quan volen expressar-se.  

    També cal afegir que xerrar es diu molt a Mallorca, tant que ja ha substituït el verb parlar en molts contextos. A Menorca potser hi predomina el mot rallar. Aquí parlem i xerrem, i enraonem. I és que l’art de conversar ens té a tots meravellats. El bon conversador sap escoltar, naturalment, i podríem dir que qui dialoga, qui delibera i qui discuteix correctament es fica la gent a la butxaca.  

    En canvi, allunyeu-vos del qui rondina, remuga, botzina i parloteja constantment. Gastar saliva és el que fan els xarlatans, que garlen i garlen i no callen. D’aquests també allunyeu-vos-en. De vegades n’hi ha que vociferen, baladregen, escridassen i xisclen. Aquests potser no tenen tanta mala fe. Potser encara tenen remei… I bé, el més important és fer-la petar (la claca o la xerrada) amb qui us escolti i amb qui us sentiu com realment us voleu sentir: sent vosaltres mateixos i no perdent la vostra essència. 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions sobre parlar I

    PARLAR (I) 

     

    330//És evident que un aspecte que ens identifica com a humans és el fet de parlar, o dit altrament, el llenguatge verbal. És igualment cert que els qui tenen una discapacitat auditiva o de la parla es poden comunicar amb el llenguatge de signes, que és tan humà com el verbal. Els qui parlem per la boca i no amb les mans tenim, cadascun, una manera pròpia de fer-ho, una manera que ens identifica i que no es pot deslligar del nostre ésser, de la nostra ment. Com diu la dita, “Al cantar coneix hom l’ocell, i al parlar, el cervell”. 

    Hi ha els qui es comuniquen cridant o xisclant, tant que ens fan mal a les orelles, i els qui els has de demanar què deien perquè fan com una mena de xiuxiueig, que murmuren o mormolen. N’hi ha de silenciosos o de callats, i n’hi ha que tenen una xerrera que no se l’acaben. Xerrar pels descosits va bé, però, ep!, que no se t’escapi res d’indecent o d’incòmode. El o la xerraire per antonomàsia no es pot pas dir que sap enraonar més bé que els mesurats o els tímids: “Qui no sap callar, no sap parlar”. I és que d’enraonar se n’aprèn amb el temps. 

    La xerrameca, és a dir, el fet de parlar molt abundantment i de manera insubstancial i buida, és pertot arreu. No cal dir en quins àmbits de la vida. Però al mateix temps conversar de banalitats és necessari quan no se sap què dir i es vol trencar el gel. També tenim la xerrola, que és enraonar per passar el temps, per conèixer l’altre i per no estar incòmode. 

    I és que fer sentir malament l’altra gent és una cosa molt lletja. N’hi ha que només d’obrir la boca ja ofenen, infamen, injurien, ultratgen i vexen. I no hi falten els escarnidors, que són els qui imitant la veu i les maneres de dir dels altres se’n burlen ostensiblement. I això fereix. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

>> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço