Arxiu de l'autor

  • El 9 Ets i uts. Expressions sobre memòria

    Núm. 285//Teniu gaire memòria, vosaltres? O bé sou dels qui anoteu tot el que heu de fer en una llista o en una agenda? És sabut que la memòria es deteriora amb el pas dels anys, sobretot a partir dels 60 o 65 anys, però si es manté una vida activa i sana aquest deteriorament pot ser més lleu. El seu moment òptim s’estima que se situa al voltant dels 26-30 anys. Als 40 anys, fruit de l’evolució normal de l’ésser humà i de la seva inevitable pèrdua de facultats, aquesta funció ja presenta mancances que, tanmateix, llevat d’excepcions, no interfereixen en el desenvolupament normal de les activitats diàries de ningú. 

    Si teniu una memòria d’elefant us felicitem, quina enveja ens feu! En canvi, si teniu memòria de peix, haureu de menjar cues de pansa o apuntar-vos-ho tot. És curiós perquè en francès i en italià dels qui tenen mala memòria se’n diu avoir une mémoire de poisson rouge i avere la memoria di un pesce rosso, respectivament -és a dir, en totes dues llengües es relaciona la mala memòria amb aquells peixets vermells exòtics que decoren la peixera. No n’hi ha prou de ser peix, que a sobre si ets roig o vermell… I ja que parlem de peixos, recordeu que anar (o estar) peix en (o d’) alguna matèria vol dir que no anem gens bé, que portem l’assignatura malament i ens hem d’esforçar més per entendre-la o per aprovar-la. 

    Normalment la memòria s’ha associat, a tort, a la intel·ligència, tot i que d’intel·ligències n’hi ha diverses, ja se sap. Del qui sortosament té una ment privilegiada, en solem dir llest o intel·ligent. Però n’hi ha d’altres, de paraules. Mireu, mireu: eixerit, brillant, despert, desvetllat, llarg, viu, astut, sagaç, perspicaç, enginyós, escotorit, espavilat, escarrabillat…  

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Jaume Coll Mariné

    Núm. 284// En Jaume Coll Mariné és un poeta i músic osonenc. Combina la poesia, la traducció i l’edició amb la música, és baixista i contrabaixista al grup de pop-rock Obeses. 

    És llicenciat en Filosofia i és doctorat en Traducció, Gènere i Estudis Culturals a la UVic, amb un estudi  sobre Segimon Serrallonga. També té el màster en Estudis Avançats de Llengua i Literatura Catalanes, de la UAB. 

    L’any 2017 va guanyar per unanimitat del jurat el premi Ausiàs March de poesia pel llibre Un arbre molt alt. El 2019 va rebre el premi Cavall verd – Josep Maria Llompart de l’AELC al millor llibre de poesia publicat el 2018, també per Un arbre molt alt. El 2020 va guanyar el premi Jordi Domènech de traducció de Memorial, d’Alice Oswald. Així mateix ha traduït un altre llibre de la mateixa autora, que encara s’ha de publicar. Aquest passat 2022 ha guanyat el III Premi Verdaguer de Recerca amb l’estudi de Los Jardins de Salomó. Càntic dels càntics de Jacint Verdaguer. En farà l’edició crítica. 

    És editor i col·laborador de la revista digital de crítica literària La lectora i també és membre del consell de redacció de la revista de poesia Reduccions. 

    És professor a la UVic i a la UPF. Va obtenir una beca de la Generalitat per la traducció de l’anglès medieval al català de l’obra Beowulf. També va traduir l’obra de teatre El Papa d’Anthony McCarten, que es va representar al teatre Akadèmia de Barcelona a finals del 2022. 

    De la seva obra poètica destaca la natura, el pas del temps i l’intertextualitat amb la tradició literària catalana, amb una mirada plena de matisos i colors. El naixement a Muntanyola i l’existència al costat de la natura, a partir de l’observació de la vida quotidiana a pagès, es fa present en gairebé tot els poemes. S’inspira en la poesia catalana del segle XX i la poesia anglosaxona de Robert Frost i Ted Hugues. 

    La mètrica, la rima i el ritme tenen un paper important en la seva creació. Com diu l’editor Jordi Cornudella: “Jaume Coll mostra una habilitat extraordinària de les eines de la retòrica i per l’extraordinària projecció d’imatges d’un territori concret que es visualitza a través dels seus poemes”. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Llengua i gènere

    Núm.283//Des de fa uns anys hi ha una voluntat d’adaptar la llengua a la igualtat de gènere entre dones i homes, amb fórmules més o menys encertades des del punt de vista gramatical. Tothom recorda el “totis”, els textos escolars plens de “nens i nenes” i fins i tot podem trobar algun surrealista “infants i infantes” (infanta és la neta d’un rei, no existeix el nom “infant” amb morfema de femení).  

    Fent aquests canvis, amb tota la bona voluntat, podem arribar a llegir coses com “Els /les nens /nenes de l’escola Els/les Eriçons/Eriçones han visitat la granja de vedells/vedelles amb els /les grangers/grangeres”. Tots/totes s’ho han passat bé veient els/les animals/animales”(sic.), fàcil de llegir, oi?  O la ja famosa “Tiona” de Sant Cugat, maquillada i amb cabells llargs per trencar estereotips (sic. de nou).   

    En aquest sentit, des de la lingüística catalana es va editar un llibre, “Som dones, som lingüistes, i diem prou”, coordinat per Carme Junyent. En aquest llibre, entre d’altres coses, s’explica d’on ve el morfema de femení que sembla dividir la societat. I diem sembla expressament, perquè una llengua evoluciona d’acord amb la realitat del territori on es parla, i no a l’inrevés; qui pot dir que un país que parla una llengua sense gènere marcat és menys masclista? És evident que la llengua no té gènere ni ideologia, si no, ens podríem plantejar si en el món anglosaxó no hi ha discriminació. O el llatí representava millor a tothom perquè tenia un gènere neutre? A l’Àfrica, on es parlen una infinitat de llengües sense gènere marcat, no hi ha masclisme? 

    És realment difícil defensar aquesta posició, si bé podem utilitzar un munt d’expressions per no caure en formes que dificulten la comprensió d’un discurs (les dites “totis”, “nenes i nens”, “nois/es”…) i que poden servir perquè tothom se senti representat en comunicacions de caràcter públic; “tothom” fa referència a “tot hom” (hom no és home en cap cas, sinó l’individu en qualsevol dels seus gèneres o identitats), “quitxalla”, “mainada” o “canalla” representen a qualsevol grup d’infants i també “jovent” o “joventut” són mots sense gènere marcat que engloben a un segment de la població.  

    Si voleu saber-ne més i trobar solucions no tan forçades per a un ús no sexista de la llengua busqueu “ús no sexista del llenguatge” al cercador Optimot. Hi trobareu respostes pràctiques, de ben segur. 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions: m’importa o no m’importa… (II)

     

    Núm.282// Continuant amb les expressions sinònimes del verb importar, per treure importància a una cosa i per tranquil·litzar els nostres interlocutors, els podem dir: «No és res. Ja passarà». Semblantment al francès i a l’italià (Ça ne fait rien; Non fa niente), usem també: «No pateixis pel copet que m’has donat al cotxe, no hi fa res». Però en tenim més: no importa, no passa res, està (tot) bé, no et preocupis, no t’hi amoïnis, (no hi ha) cap problema, no n’hi ha per a tant, tant és, és igual, no és gran cosa, tranquil, calma, això és millor que res, no té importància, no és important, etc. 

    En un context totalment diferent deixem anar un no t’importa, resposta seca però convenient per als massa tafaners, que pot prendre altres formes: «No n’has de fer res: no t’interessa» o «No són coses teves». I cada llengua té la seva manera d’expressar-ho perquè té la seva història i els seus referents culturals, és clar.  

    Observem un país com Suïssa, plurilingüe i respectuós amb la seva diversitat. Vegem què hi passa. Els francòfons del petit estat dels Alps diuen «Ce n’est pas tes oignons» (literalment ‘no són cebes teves’). Per explicar aquesta expressió s’ha de saber que en argot francès del segle XIX oignon designava l’anus i en aquesta mateixa llengua també es diu «Occupe-toi de tes fesses» (‘Ocupa’t del teu cul’). Els germanòfons, ja se sap, prefereixen altres referents: «Das ist nicht dein Bier» (‘No és la teva cervesa’, traduït literalment). Al cantó de Ticino, on es parla italià, el referent són els atributs masculins amagats també rere un nom d’una verdura: «Non sono cavoli tuoi» (‘No són cols teves’) o bé «Fatti i cavoli tuoi» (que significa també ‘ocupa’t de les teves coses, no n’has de fer res’). I, per acabar, en el dialecte baix engiandinès del romanx diuen «Quai nun es teis amulain» (‘No és la teva taula de multiplicar’). Un referent ben estrany, oi? 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions que importen o que no… (I)

    Núm. 281//La importància de les coses és molt relativa. N’hi ha que es posen a plorar a la mínima perquè fan massa cabal del que els diuen. Per contra, a d’altres els entra per una orella i els surt per l’altra. I d’aquests darrers parlarem avui, dels qui els importa poc qualsevol cosa. O, més ben dit, de les expressions que hi ha sobre la poca importància que acordem a les coses o a les persones. 

    Quan algú diu «No m’importa gens que em critiquin», «Tant se me’n dona que em critiquin» o «M’és ben igual» és educat, perquè hauria pogut deixar anar: «M’importa un rave que em critiquin». En castellà, en aquest cas, d’expressions “vegetals” en té més: Me importa un comino/un bledo/un pepino/un rábano. I en italià també tenen una expressió ben fructícola o vegetal: Non m’importa un ficosecco. I encara es pot ser més mal educat, grosser i vulgar: me la pela, me’n pixo/repixo, em rellisca, se me’n fot, se me’n carda, m’importa una merda o un colló… I és que no es pot pas amagar el que es diu en català col·loquial.  

    En altres contextos, per no donar importància a una cosa, diem: «Tant és el que li digui, no em fa mai cas»; «- Ostres, no t’he portat el paquet! – No hi fa res. Ja me’l duràs demà»; «Tant se me’n dona (o tant me fa) menjar carn com peix» (o els més vulgars tant me fot i tant me carda). Ara, si us plau, no digueu *em dona igual o *em dona lo mateix. Mireu que en tenim, de maneres d’expressar la indiferència! 

    D’altra banda, el verb importar també el fem servir per demanar a una persona si ens dona el consentiment per fer una cosa. Per exemple: «Et fa res si fumo?»; «Et sap greu si diumenge no vinc?»; «T’importa si et truco més tard?»; (dit en un tren, una persona seu davant de l’altra) «Et molesta si estiro les cames?» Ho veieu? En aquest cas, sí que som educats. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Salvador Giralt

    Núm.280// Continuant amb els articles de persones emblemàtiques d’Osona vinculades a la llengua o a la literatura, avui parlarem de Salvador Giralt (Barcelona, 1945), que és poeta, narrador i rapsode. Viu des de fa molts anys a Sant Hipòlit de Voltregà i és amant de les llargues caminades per arreu de Catalunya i presideix la Societat de la Migdiada. És matemàtic de professió i es dedicà a l’ensenyament secundari fins que es jubilà. 

    Escriu des de la primavera de l’any 1985, quan les muses el visitaren a l’Estany de Banyoles. Des d’aleshores conrea la poesia i la narrativa, i es dedica amb tota la passió del món a declamar versos acompanyat dels músics Jordi Rallo i Marc Egea. És amant de la poesia clàssica i trobadoresca i la seva literatura gira a l’entorn de la natura, el menjar i la vida quotidiana, que és la vida real. 

    S’estrenà en el camp de la novel·la amb L’Entrepà (Labreu Edicions, 2012) i darrerament ha publicat Una sortida al Parnàs (Edicions Tremendes, 2020) i El camí del monjo. Converses amb Ramon Ribera-Mariné, monjo de Montserrat al Santuari del Miracle (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021). El 2017 publicà el llibre de poesia La font del Vi (Editorial Emboscall). 

    A Una sortida al Parnàs fa un crònica d’una excursió a Sant Martí Xic, a Osona. L’excursió va tenir lloc, efectivament, i és un retrat humorístic d’aquesta experiència col·lectiva. Al grup dels excursionistes la poesia era l’element aglutinador i hi trobem personatges de ficció que tenen el seu referent directe en poetes d’Osona. Busqueu-los i identifiqueu-los! 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Anton Carrera Busquets

     

    Núm. 279// Continuant amb els articles de persones emblemàtiques d’Osona vinculades a la llengua o a la literatura, avui parlarem d’Anton Carrera i Busquets (Vic, 1943), que és poeta, pintor i rapsode. És de Sant Julià de Vilatorta i hi viu des que es va jubilar després de trenta-un anys dedicant-se a la docència de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari. 

    És llicenciat en Filologia catalana i en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Des de ben jove cultiva la poesia i fou proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona el 1991. D’aquest any és el seu magnífic llibre de poesia Tremp d’or (Edicions 62, 1991) en què mostra, per una banda, la seva destresa per escandir versos decasíl·labs precisos i diamantins i, per l’altra, composicions d’arrel oriental com ara les tankes. 

    Ha publicat una quinzena de llibres de poesia i enregistrà com a rapsode tres discos als anys setanta. Els seus darrers llibres de poesia són Recer (Témenos Edicions, 2014) i Aiguaneix (Témenos Edicions, 2020). La seva poesia descriu l’encalç i la captura de l’instant, ben a la vora de la natura i de les creacions humanes. De fet, Recer conté setanta-dues tankes, una per cada capitell del claustre romànic de Santa Maria de l’Estany, al Moianès. Cada tanka és acompanyada per una fotografia del capitell del qual parteix el poema. En una escriu: “Esventa els grisos / que la claror no juga / a mitges tintes! / Com la podries perdre / si mai no va ser teva?”. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions alegres

    Núm. 278// «Alegria! Ses velles se xapen de riure. Es dies s’acaben i es fars il·luminen ses góndoles entre ses cases.», com diuen els Antònia Font en una de les seves cançons més conegudes. Com que l’alegria no dura pas sempre, mentre estem en un bon moment, aprofitem-ho. No pensem en res més, sols en l’ara, perquè l’avenir el construïm ara mateix i el que fem avui repercutirà en el demà. Sí, es pot dir que el futur no existeix, existeix el moment present. 

     Dit això, que segur que ja ho sabíeu, però va bé repetir-ho, vegem altres maneres de dir que estem alegres. A part de content(a) i de feliç, quins altres sinònims coneixeu d’alegre? Doncs mira que n’hi ha! Joiós, xiroi (molt emprada fa alguns anys a la Catalunya central), animat, jovial, festiu, festívol, xalest (usat a les Balears), platxeriós (paraula obsoleta), gojós, jocund… I les expressions ser/estar alegre com un picarol, ser alegre com un pinsà, ser/estar més content que un gínjol o bé ser més alegre que unes pasqües, us sonen? Algunes potser no, però en tot cas són locucions que fem servir per manifestar que algú té una gran alegria.  

     També es fa servir l’adjectiu alegre quan mamem massa alcohol: «Havíem begut i estàvem tots un xic alegres». I el podem aplicar al temps, les cares i als colors: «Feia un dia alegre»; «Porten vestits de colors alegres» (és a dir, de to intens, viu, clar; llampants en podria ser un sinònim). 

     I acabem amb una lletra de postal pintoresca de la mateixa cançó amb què hem començat: «Cau es sol de s’horabaixa i plàcidament sa gent se dutxa i omple es carrers. Cau es sol de s’horabaixa dins es meu cor, tothom m’estima i jo estim tothom.». Una bona manera d’acabar, oi? 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Josefa Contijoch Pratdesaba

    Núm. 277// Continuant amb els articles de persones emblemàtiques d’Osona vinculades a la llengua i a la literatura, avui parlarem de Josefa Contijoch i Pratdesaba, escriptora nascuda a Manlleu el 1940, l’any de l’aiguat. Filla d’una família d’impressors i llibreters, de petita ja era una apassionada de la lectura. Va estudiar comerç i idiomes, i després Filologia a la Universitat de Barcelona.  

    Entre els anys 1963 i 1967 va formar part del grup literari Cau Faluga, de Manlleu. Des de l’any de la creació, va formar part del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club.  

    Les seves primeres obres de poesia, als anys seixanta, van ser escrites en castellà. Uns anys més tard, va començar a publicar en català. Entre les seves obres, destaquen Quadern de vacances (una lectura d’El segon sexe, 1983), Ales intactes (1996), Les lentes il·lusions (2001) i Congesta (2007). També ha conreat la narrativa. Ha escrit les novel·les Potala (1986), La dona liquada (1990) o Els dies infinits (2001), a més a més de narrativa per a infants. Finalment, ha conreat els gèneres de crítica literària i assaig, amb títols com Les vacants (2005), i ha estat una traductora entusiasta del francès.  

    Al llarg de la seva trajectòria ha guanyat una colla de premis, com ara el Premi Crexells, el Premi Martí i Pol de Poesia, el Premi de Poesia Salvador Espriu i el Premi Màrius Torres. L’any 2016 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat pel conjunt de la seva obra. És sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.  

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Maria Dolors Orriols Monset

     

     

    Núm. 275// Maria Dolors Orriols (Vic, 1914 – Barcelona, 2008) va ser una escriptora, editora, traductora i activista cultural catalana.  

     Orriols va néixer al número 9 de la plaça Major de Vic, a can Merino, en el si d’una família catòlica, liberal i catalanista. De ben jove, es casà i es traslladà a Barcelona, on naixeria el seu primer i únic fill.  Des de petita, Orriols sempre s’havia sentit atreta per l’art i la literatura, però no seria fins al 1937, que emprendria la seva carrera literària. El 1949 va publicar el recull de contes Cavalcades; el 1950, la novel·la Retorn a la vall, i un any més tard, un altre recull, Reflexos.  

     El 1952, edita la revista Aplec (1952), que fou frustrada per les autoritats franquistes. El 1947 fa el primer viatge a París i, allà, s’introdueix en els cercles intel·lectuals dels cafès parisencs. Més tard, als anys setanta, torna a la capital francesa, on fa llargues estades per escriure.  El 1990, finalment, veu la llum la seva novel·la El riu i els inconscients (1990), escrita als anys cinquanta, la seva obra mestra. Es tracta de la primera novel·la en català que descriu l’experiència de la guerra i la postguerra. En aquesta, el riu Gurri, amb la seva veu lírica i atàvica, acompanya el relat de les vivències sòrdides dels personatges, els “inconscients”. 

     Recentment, la publicació de l’estudi Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Eumo, 2019), de Montserrat Bacardí, ha impulsat la reedició i la divulgació contemporània de la seva obra, i el fet que, el passat 2022, l’escriptora fos la tercera dona en rebre la distinció de vigatana il·lustre. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço