Arxiu de la categoria ‘El 9 Ets i uts’

  • El 9 Ets i uts. Expressions sobre el temps

    Núm.200//Des de sempre, al nostre país, hi ha hagut afició pel temps, per a la meteorologia, vaja! En un principi, segurament per necessitat, la pagesia observava el cel per descobrir-hi pistes de quin temps faria l’endemà i de si podrien plantar les llavors, segar el blat o fer la collita. D’aquesta observació n’han sorgit expressions populars que conservem i que ens recorden alguns hàbits rurals: Pel juny, la falç al puny, Aigua de gener tot l’any va bé, A l’abril cada gota val per mil, Agost i veremar, cada dia no es fa, etc. 

    Ara tenim els professionals de la meteorologia que cada dia ens expliquen amb detall el temps que es preveu per a l’endemà i per a la setmana, i ho fan en llenguatge planer perquè ho entenguem, però també hi introdueixen termes més específics que anem incorporant al nostre vocabulari habitual: intervals de núvols, inversió tèrmica, mar de fons… 

    El TERMCAT, en aquest sentit, ha dedicat les Els Espais Terminològics 2021 a la terminologia de la crisi climàtica i la meteorologia: especialistes de l’àmbit de la meteorologia han tingut ocasió de compartir les seves experiències i debatre sobre els reptes terminològics d’aquesta disciplina. Podeu accedir a aquest contingut a través de l’enllaç http://breu.cpnl.cat/l6m i hi trobareu aplegades totes les infografies sobre el clima i també el diccionari en línia sobre meteorologia.  

    I, si voleu, també podeu accedir a l’última infografia sobre l’erupció volcànica TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. L’erupció volcànica [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2021. 1 infografia.
    <https://www.termcat.cat/ca/recursos/productes-multimedia/lerupcio-volcanica> 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions sobre el guarà català

    Núm. 199//“Ser un tros d’ase”, “fer el burro”, “ser més ruc que un sabatot”, “ja pots xiular si l’ase no vol beure”… El refranyer català té cabassos de frases amb el nostre protagonista. Però, qui conegui bé l’Equus asinus var. catalana sap que aquesta fama no fa justícia al nostre estimat amic de quatre potes, fort, robust, constant i més afectuós del que pugui semblar. Però, en voleu saber més?  

    El guarà català, el burro català o el ruc català és la raça autòctona de Catalunya i és un animal diferent dels altres rucs d’arreu del món. Se l’ha descrit com de temperament enèrgic, però plàcid al mateix temps, de pelatge curt i suau.  Les seves grans proporcions i una estampa característica el distingeixen clarament de la resta : les orelles, llargues i rectes, arriben a una longitud de 42 centímetres. És la raça més alta, fa 1,65m des de la carena fins a les peülles, i de cos més gros.  

    Existeix des de molt antic, tal com ho demostren les restes òssies de l’època quaternària trobades a Capellades, i també les diferents citacions de l’ase català en documents de l’època  
    romana, que expliquen que a la Plana de Vic s’hi venien rucs, aleshores anomenats ausetans, terme usat també per designar els habitants de la comarca d’Osona. Cal dir, que encara en alguns indrets, com per exemple a l’Argentina, se la coneix com a Raça Ausetana.  

    Encara que fou molt important al camp, el burro català al llarg del temps ha tingut un paper fonamental en la millora d’altres races d’ases, tant a Europa com a Amèrica. Gràcies al creuament d’ases i eugues s’obtenen muls de tir, que són animals molt preuats per la seva capacitat de treball i la seva resistència.  

    A partir del segle XVIII i fins al XX, els ports de Tarragona i Barcelona van ser l’origen d’importants exportacions a països com Itàlia, França, Argentina, Mèxic, Cuba i, sobretot, els EUA. S’hi exportaven, principalment, sementals procedents de la Plana de Vic i del Berguedà.  

    Actualment, el nostre guarà està en perill d’extinció. Per això, des de fa uns quants anys, han sorgit diferents iniciatives de ramaders i particulars que han impulsat la creació de granges on crien, venen i apadrinen rucs amb un objectiu comú : conservar i difondre el coneixement d’una raça autòctona i d’aquesta manera evitar-ne l’extinció, ja que forma part del  patrimoni genètic català.  

     

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Armand Quintana

    Armand Quintana i Pilar Cabot

    Foto cedida per Osona.com

    Arxiu històric La Marxa de Catalunya (1992)

     

    Núm. 198//Continuant amb els articles d’homenatge a gent emblemàtica d’Osona, avui parlarem de l’Armand Quintana i Panella; activista cultural, polític municipal i escriptor nascut a Manlleu i instal·lat a Vic bona part de la seva vida. 

    La família d’Armand Quintana es dedicava al treball de la terra i a la cria de bestiar, i no va ser fins després de la guerra civil que van deixar aquest negoci pels baixos ingressos que en treien i la dificultat de mantenir-lo quan les autoritats franquistes els requisaren part de les propietats com a represàlia per l’exili del seu germà gran. 

    Havia començat a estudiar comerç abans de la guerra, i en plena postguerra reprengué els estudis de peritatge mercantil, que no va arribar a acabar. La tornada del seu germà va suposar un canvi per a la família; l’Armand començà a treballar en una oficina a Manlleu i el germà en un magatzem de gra. És durant aquests anys, a mitjans dels quaranta, que l’Armand inicia un grup amb diversos joves de Manlleu; la penya Trukoff, una colla d’amics que reivindicaven la pèrdua de llibertats dels joves i principalment la repressió de la llengua catalana. 

    Estava completament prohibit imprimir qualsevol cosa en català, però la poesia estava permesa per ser una activitat més cultural que social; va ser així com van començar a publicar tots els programes de les activitats que organitzaven en vers (pedalades, futbol, teatre…) i més endavant en una barreja de català i castellà que esquivava la censura. L’any 1949, en casar-se, es va traslladar a Vic i va traslladar amb ell la lluita personal i col·lectiva per l’ús del català. 

    Va ser a Vic on, combinant la feina al seu propi taller d’acabats metàl·lics amb una participació creixent en grups impulsors d’actes culturals i artístics, va desenvolupar la seva activitat com a activista cultural en tertúlies, publicacions com la revista Inquietud i grups com el Cineclub de Vic que ha perdurat fins a l’actualitat. 

    A partir d’aquests anys d’activisme desenvolupà un paper cabdal en l’organització dels primers cursos de català que es feien a Vic; buscant espais, cercant permisos d’associacions i divulgant-los. A finals dels anys 60 va participar en la fundació de la revista Cavall fort la delegació osonenca d’Òmnium Cultural. 

    Com a escriptor, a banda de nombrosos articles i poesies esparses en diverses publicacions, va escriure tres volums propis: la novel·la El temps cremat (1995), el recull de narracions A l’ombra del semàfor (2001) i La corbata (2006), un recull publicat pòstumament i editat per la seva dona i poetessa Pilar Cabot. 

    Abans d’afiliar-se a Esquerra Republicana de Catalunya, va ser regidor de Cultura a l’Ajuntament de Vic entre els anys 1983 i 1987. La seva participació en política i cultura es va mantenir, com s’observa en les dates de les seves publicacions, fins just abans de la seva mort, l’any 2005. 

    Font: AUSA, XXVI, 172 (2013) p. 475-495 

    © Patronat d’Estudis Osonencs  

    (issn 0210-5853 / issn electrònic 2014-1246)  

    Montse Caralt i Sagalés 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Toponímia: noms de lloc amb -bell (bells indrets) III

    BELLS INDRETS (III) 

    Núm. 197//Aquestes dues últimes setmanes hem vist topònims d’arreu que significaven o signifiquen ‘lloc bell’, és a dir, bonic. A vegades el més transparent i simple es diu ja d’entrada perquè el públic s’enganxi al discurs o al text i continuï prestant atenció. Nosaltres ho hem deixat per al final. El que volem dir és que, si al començament vam veure dos topònims que poden ser críptics per a les orelles i als ulls actuals (Bellver i Bellesguard), avui en veurem un que no cal explicar gens: Bell-lloc. 

     

    Bell-lloc, a part de ser topònim, és també cognom –com en el cas de Bellver. Deu ser per això que trobem aquest nom en molts indrets, de nord a sud, des de la Catalunya del Nord fins al País Valencià, sense deixar-nos l’illa de Menorca. Potser és el poble de Bell-lloc d’Urgell, prop de Lleida, que ens resulta més conegut. També cal esmentar un llogaret de Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà) i un altre de la Roca del Vallès. En aquest mateix últim poble hi trobem una masia i un antic castell homònims. I, a Menorca, son Bell-lloc és una possessió de Ferreries. 

     

    Al País Valencià aquest cognom i aquest topònim prenen sovint la forma Benlloc, com és el cas del poble de la comarca de la Plana Alta. Així mateix, el benlloc és una varietat d’arròs més resistent i de millor rendiment que les formes menys seleccionades. 

     

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Toponímia: noms de lloc amb -bell (bells indrets) II

    BELLS INDRETS (II) 

     Núm. 196//De bells indrets, n’hi ha pertot arreu. Aquí, allà i més enllà. I els noms que els defineixen traspassen les fronteres. Per exemple, el topònim Bellavista es pot trobar a Catalunya, a Mallorca, a Andalusia i fins i tot al Perú, Mèxic, Xile i l’Equador. Tots no els podrem veure en aquest petit espai, però n’esmentarem els més pròxims i algun de llunyà. 

     

    Doncs sí, a l’altre costat de l’Atlàntic hi ha diverses Bellavistes, però ens fixarem en una localitat del Perú, del departament de San Martín, amb clima tropical, que rep encertadament aquest nom. Bellavista és també un llogaret de l’Alt Camp, entre Nulles i Valls, on es viu molt de l’agricultura, sobretot de la vinya. A Mallorca, a Llucmajor concretament, hi ha la urbanització de Bellavista. D’altra banda, ens és ben conegut el barri de Bellavista de les Franqueses del Vallès, que tant ha crescut en els darrers 50 anys. A la mateixa comarca hi ha un disseminat de Cardedeu que rep el mateix nom. Així mateix, al sud d’Osona hi ha la Bellavista Vella, una masia de Sant Martí de Centelles, al capdamunt dels cingles de Bertí, a la vora de la Trona.  

     

    Prop d’allà, a Centelles, hi ha el barri del Bellesguard, en què esguard vol dir ‘mirada’. Bellesguard també era l’antiga residència del rei Martí l’Humà, construïda el 1408 a la torre de Vallblanc, de Sant Gervasi de Cassoles (Barcelona). Antoni Gaudí la va reconstruir aprofitant algunes de les restes. Durant la Guerra Civil va ser un orfenat i el mobiliari de fusta es va cremar per combatre el fred.  

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Toponímia: noms de lloc amb -bell (bells indrets) I

     

    BELLS INDRETS (I) 

     Núm.195// Els topònims solen descriure els indrets als quals donen nom, ens aporten informació sobre com és o com era aquell lloc, o què hi havia (per exemple, les rovires ens indiquen que hi havia roures). O almenys ens diuen com es percebia que era el lloc en qüestió en el moment en què se’l va batejar. Com que la toponímia és un camp inabastable per a aquest raconet, avui i les dues setmanes que venen ens centrarem només en els topònims que descriuen un indret com a lloc bell, maco, bonic. 

     

    Comencem per Bellver, que vol dir ‘bell veure’ en català antic; el topònim més conegut de tots és en una comarca del nord: Bellver de Cerdanya, situat dalt d’un turó, a la riba esquerra del Segre, té unes vistes magnífiques. És conegut també el castell de Bellver, de Palma, que és en un pujol cobert de pins, dominant la costa. Tornant a Catalunya, tenim un Bellver d’Ossó, poblet agregat al municipi d’Ossó de Sió (Urgell) i una antiga capella de Santa Coloma de Farners (Selva), on era venerada la Mare de Déu de Bellver. I no podem oblidar el Bellver, mas restaurant de Tagamanent, al pla de la Calma. N’hi ha més, però no acabaríem mai. 

     

    Curiosament hi ha una planta, el mirambell (Kochia scoparia), que a Mallorca i a Menorca rep el nom de bellveure. Es diu que és una planta molt ramosa, de flors verdoses molt poc vistoses, pròpia dels llocs secs i sovint salins, utilitzada, un cop seca, per fer escombres i per fer d’ornament. 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic: els noms populars de les malalties II

    Núm. 194// La setmana passada vam veure que les malalties les podem denominar amb un terme culte o amb un terme molt més popular. El terme culte ha anat colant entre la societat perquè, potser, la formació de la gent és més elevada i també no podem descartar que la influència dels mitjans de comunicació s’hagi fet notar. Avui us mostrarem més exemples dels dos noms. 

    De les hemorroides en diem morenes, com el peix. En un nivell de formalitat molt baix diem «tinc cagarrines o cagarines» (diarrea). Com veieu, la llengua popular és molt més directa, escatològica, informal, transgressora, trencadora i anticonvencional. Del còlic, en un registre informal se’n diu torçó perquè és una malaltia que fa que ens cargolem de dolor. De l’infart de miocardi (o també simplement infart) en diem atac de cor. El fel sobreeixit, que és la malaltia que provoca l’aparició d’un color groguenc a la pell i a les mucoses, és la icterícia. 

    De vegades el terme popular pot semblar insultant, com curt de vista, que és la miopia. Evidentment si algú diu que és curt de vista, ho pot dir d’una manera graciosa, per fer riure, però no d’una manera seriosa. En el mateix camp de l’òptica, hi ha també la vista cansada, la presbícia  ―quan ens diuen aquest darrer nom normalment ens han d’aclarir què és. I, per acabar, la pansa és un herpes labial, que, com sabeu, també és el raïm sec. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic: els noms populars de les malalties I

    Núm. 193// En les llengües hi ha diferents registres de formalitat i d’especialitat. Els experts en una matèria solen usar les paraules més concretes i específiques que sovint la resta de mortals no coneixem o no entenem del tot. Això passa en molts àmbits: en la filologia, en les matemàtiques, en la física, en la química, en la biologia… I, és clar, també en la medicina. Cal dir que en aquest darrer camp ens hi hem acostumat una mica i alguns termes cultes o savis han passat a ser coneguts per una gran part de la població. Fem una repassada dels termes populars de malalties més usuals? Va! 

    Tothom diu “tinc mal de cap”, però per als sanitaris és més específic o especialitzat la cefalea o la celfalàlgia. Del mal de coll en medicina se’n diu amigdalitis. Si ens donem un cop i ens deixa marca, en podem dir de diverses maneres: un blau (molt més freqüent) o un morat, però ara la gent comença també a dir hematoma. Els avis tenien una feridura, ara es diu poc i es prefereix el terme més científic que és ictus o apoplexia. 

    Si fem un esforç físic considerable treballant de valent, ens esllomem i tenim llomadura (terme que ara no es fa servir gaire) o mal de ronyons, ara en diem lumbàlgia o lumbago. I com que n’hi ha més i no tenim més espai, la setmana que ve us en mostrarem alguns altres.  

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic: la llengua col·loquial i el nom dels diners II

    Això val una pasta! 

    Núm. 192// La suma de monedes, o sigui, els diners, són tan importants en la nostra vida diària que han generat moltes variants en la llengua col·loquial. Tenim la paraula pèmpins (una variant de cèntims), que no trobareu recollit als diccionaris normatius, però que és utilitzat -o era utilitzat- en el llenguatge familiar, sobretot adreçat a les criatures, i que té la seva gràcia. 

    El que sí trobarem al diccionari, amb l’afegit que es tracta de la llengua col·loquial, són els mots  pasta i pasta llarga (“això val una pasta llarga”). L’origen de l’expressió és senzilla. Antigament, els artesans que feien manualment les monedes anomenaven ‘pasta’ a la massa de metalls fosos abans de ser utilitzada. Un derivat de pasta amb aquest mateix sentit és pistrincs (“anava molt curt de pistrincs”), que segurament també heu sentit. 

    Com a sinònim col·loquial de diners no ens podem oblidar dels patacons (“és una dona de patacons”), nom que té l’origen en una antiga moneda d’argent, d’una unça de pes, retallada amb tisores; o del panís (“no tenim panís per fer tantes coses”). I tampoc ens podem deixar els doblers (“aquest home no té un dobler”), paraula encara d’ús a les Illes i que en origen es referia a la moneda medieval que valia dos diners. 

    I acabem amb la moneda petita, la xavalla (mot que ve de xavo), els menuts o engrunats (moneda engrunada), que acompanyen sovint les nostres converses sobre diners.  

    Ja ho veieu, la llengua s’ha anat adaptant a la realitat dels temps. De moment, però, els euros ens han donat poc joc. A part de la paraula mileurista, que no té res a veure amb la llengua col·loquial, només hem trobat recollida la frase “més fals que una moneda de tres euros”, que de moment té poca difusió.   

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Lèxic: la llengua col·loquial i el nom dels diners I

    Per quatre xavos! 

    191// La paraula diner, que prové del llatí denarius (moneda d’argent de deu asos), no és l’única que tenim per designar el conjunt de monedes i cabals de cadascú. Hi tenim també la paraula cèntims, que ve d’antic però que ha reviscolat molt com a centèsima part de l’euro. Ara bé, on més sinònims trobem del mot diner és en la llengua col·loquial. Fixem-nos-hi. 

    Podem començar pels calés, mot que prové de la llengua gitana (amb el significat de “negre, fosc”) i que s’aplicava a la moneda de coure, en oposició a la moneda de plata. Però els calés no són l’únic record que tenim de monedes antigues.  

    La pesseta va generar la variant col·loquial pela, i així ha quedat recollida ja al diccionari. És ben cert que encara sentim a parlar de peles (“la pela és la pela”), com també sentim a parlar de duros, que era l’equivalent a cinc pessetes (“no tinc ni un duro”), o de rals, que havien estat una quarta part de pesseta al segle XX, però que han tingut valors diversos segons les èpoques (recordeu el “ralet, ralet, paga dineret”?). 

    Ens queden també els quartos (“està carregat de quartos, aquell”), una moneda encunyada a Castella fins al segle XIX, amb un valor de quatre maravedisos, i els xavos (“ho he comprat per quatre xavos”), nom donat a Catalunya de l’ochavo, la moneda de coure més petita de la sèrie dels quartos, que valia 0,5 quartos. 

    I encara ens queden uns quants mots més per comentar en un proper article. Ja ho veieu, els diners sempre han generat molts col·loquialismes! 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço