Arxiu de la categoria ‘El 9 Ets i uts’

  • EL 9 ETS I UTS. Nova gramàtica: apòstrof davant les sigles

     

    Nova gramàtica: l’apòstrof davant de les sigles

    Núm. 67// L’apòstrof és una marca de pronúncia que ens indica que deixem de dir una vocal (l’orella, l’illa). Les regles generals de l’apòstrof ens diuen que apostrofem els articles EL i LA davant dels mots començats en vocal o h –exceptuant els mots femenins que comencen en i/u/hi/hu àtones (la història, la universitat…). No obstant les normes, l’ortografia de l’apòstrof és molt intuïtiva i força fidel a la llengua oral.

    Així doncs, davant de sigles i acrònims seguirem aquest mateix patró i apostrofarem o no la sigla depenent de com la pronunciem.

    Si llegim la sigla com si fos una paraula apostrofarem o no segons les regles d’apostrofació: l’INCAVI (Institut Català de la Vinya i el Vi) s’apostrofa perquè és un mot masculí que comença en vocal. L’UCI (Unitat de Cures Intensives) s’apostrofa perquè és un mot femení que comença en u tònica. La UNESCO no s’apostrofa perquè és un mot femení que comença en u àtona.

    Per contra, si llegim la sigla lletrejant-la, l’apostrofarem sempre que comenci en vocal (l’IPC, l’A-7) menys si la primera lletra representa un mot femení i comença en i/u àtones (la UVIC, la UPC). Si la sigla comença en consonant, l’apostrofarem depenent de com es llegeixi. Així escriurem l’FM i l’N-II (l’efa-ema, l’ena-dos), però el  DNI, perquè la pronúncia en aquest últim cas no omet cap vocal.

    Podem concloure, doncs, que en la gran majoria dels casos podem confiar en la nostra pronúncia a l’hora de posar apòstrof o no a les sigles.

     

    Font: OPTIMOT

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Frases fetes: l’any de la picor

    D’on ve “l’any de la picor”?

    Num.66 // En català hi ha dues expressions molt conegudes per tots que fan referència als temps antics. Per una banda tenim “ser de l’any de la picor” que, segons afirma Joan Amades, expert folklorista català, es va originar l’any 1471, quan l’àrea de Barcelona va viure una memorable plaga de puces que atacaven sense pietat. Aquesta data va perdurar en la memòria popular, no només per la famosa plaga, sinó –i sobretot- perquè, a més, es van perdre bona part de les collites i es va viure un any de fam i misèria. Les picades d’aquests insectes, afegides a la intensa misèria que es vivia, eren més fiblants i agudes que en altres temps.

    L’expressió té un ús concret, la utilitzem per indicar que fa molt temps d’un fet o quan parlem d’un temps indefinit. La definició que ens dona l’Optimot és la següent:  m. [LC] l’any de la picor [o l’any de la Mariacastanya] En un temps remot indeterminat. De fet, hi ha una part de la frase que amb el temps s’ha perdut, ja que tota sencera seria així: ‘L’any de la picor, que tothom gratava’.

    Com veiem, també tenim l’expressió “l’any de la Mariacastanya”, que seria sinònima de l’anterior. Segons el mateix Joan Amades, l’origen d’aquesta expressió es remunta al segle XV, a Lugo.  La Maria Castanya va ser la primera dona que es va pentinar els cabells i va cargolar-se’ls en forma de tannara o castanya, com es diu popularment.

    Hi ha moltes altres expressions que, com aquestes dues, fan referència al pas del temps: “ser de l’any de la Quica”, “ser de l’any de la catacumba”, “ser de l’any de les tàperes”, entre altres.

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Sant Jordi

    La diada de Sant Jordi.

    Ho sabem tot al voltant de la celebració?

     

    Núm. 65 //La diada de Sant Jordi és una festivitat que tot Catalunya celebra malgrat ser un dia feiner.  La cultura i l’amor són els ingredients principals d’aquest dia, representats amb el llibre i la rosa.

    D’on ve aquesta festa? Els orígens es remunten al 23 d’abril de l’any 303 dC. Aquell dia, un cavaller anomenat Jordi dirigia un batalló sota les ordres de l’emperador romà Dioclesià i es va negar a perseguir els cristians; per aquest motiu va ser martiritzat i decapitat. A partir d’aquí el van començar a venerar com a màrtir i de seguida van aparèixer històries fantàstiques lligades a la seva figura. Des del segle VIII ja hi havia devoció a la figura de Sant Jordi i durant l’edat mitjana, el culte a aquest sant es va estendre a tots els Països Catalans.  Des de l’any 1456 ha esdevingut el patró oficial de Catalunya. Però és al final del XIX, amb el moviment polític i cultural de la Renaixença, quan s’instaurà Sant Jordi com la diada patriòtica, cívica i cultural més celebrada  a Catalunya.

    La llegenda ja la coneixem, però… per què regalem roses? Segons la llegenda, sembla que de les gotes de sang del drac en va néixer un roser i el cavaller en va arrencar una rosa i la va entregar a la princesa. Al segle XV a Barcelona se celebrava una fira de roses amb motiu de Sant Jordi, cosa que  fa pensar que el costum de regalar una rosa prové d’aquesta festa, que se celebrava al Palau de la Generalitat. La flor representava l’amor, i el costum marcava que l’home havia de comprar una rosa vermella a la seva enamorada.

     

    I… per què regalem llibres? El 1929, durant l’Exposició Internacional de Barcelona, els llibreters van posar parades de llibres i van presentar les novetats editorials per fomentar la lectura. La iniciativa va tenir tant èxit que es va decidir instaurar el 23 d’abril com a Dia del Llibre, data que coincideix amb la mort de dos grans autors de la història de la literatura: Cervantes i Shakespeare. Des d’un bon inici, la festa va contribuir a donar un fort impuls a la producció editorial catalana. La transcendència de la diada va ser tan gran que la conferència general de la UNESCO, el 1995, va declarar el 23 d’abril Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor.

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. Nova gramàtica: paraules compostes

    Què ha canviat en les paraules compostes?           

    Núm. 64//Si fem memòria de la normativa establerta pel que fa a mots compostos, cal recordar que la majoria de paraules compostes s’escriuen sense guionet, tant si es tracta de compostos catalans  (allioli, parallamps, matamosques), com si es tracta de compostos cultes i mots que contenen prefix (cientificotècnic,  antireumàtic, preinscripció).

    Hi posem el guionet en els compostos catalans, el segon element dels quals comença amb –r, -s o –x (barba-ros, para-sol, cara-xuclat) i també en els casos en què un dels elements és un punt cardinal (nord-americà), conté un accent gràfic (pèl-roig) o pot comportar errors de pronúncia (pit-roig).

    Fins aquí tot continua igual. Què ha canviat, doncs?

    Novetats de la nova gramàtica

    • En el cas de paraules en què un prefix s’adjunta a una expressió lexicalitzada o a un mot que ja porta guionet, cal escriure guionet entre el prefix i la forma composta.

    primer ministre > vice-primer ministre

    sotsdirector > ex-sotsdirector

                     conseller en cap > sots-conseller en cap

    També posem guió en els mots que s’afegeixen a un compost amb un punt cardinal.

                    nord-americà > anti-nord-americà

    • Hi ha paraules que s’han lexicalitzat a causa de l’ús i que s’escriuen sense guionet: sensepapers, sensesostre, sensefeina

     

    • D’altres, com a correcuita, exlibris, abans s’escrivien amb guionet, però  ara no.

     

    Si voleu més informació podeu consultar el cercador Optimot.

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • EL 9 ETS I UTS. A l’abril cada paraula val per mil

    Núm. 63// Un any més arriba l’abril i des del Consorci per a la Normalització Lingüística s’ha engegat la campanya més visual de l’any. “A l’abril cada paraula val per mil” és una campanya amb sis anys d’història que té l’objectiu de revitalitzar la llengua catalana, posar-la ben a la vista i fomentar-ne tant l’ús com el coneixement. Es basa, no cal dir-ho, en la frase feta “a l’abril, cada gota val per mil”, que ens empeny a tots a aprofitar fins a l’últim recurs de què disposem, en aquest cas per cuidar la llengua.

    Des del 2013 el Consorci ha impulsat aquesta campanya cada abril, posant la llengua a l’aparador de les botigues i animant a totes les entitats i ajuntaments a donar-hi suport. Després de dedicar-la a l’etimologia (l’origen de les paraules), les frases fetes, els bocins de literatura, els embarbussaments i les endevinalles, aquest any arriba el torn dels enigmes.

    Enguany la campanya no tan sols consisteix en una escampada de materials impresos inspirats en la rosa i la temàtica lingüística de l’any, sinó que per fomentar la implicació de més parlants i aprenents del català s’ha decidit que participar i donar vida a la llengua tingui premi. Per això, a més de cartells, punts de llibre i estovalles, aquest any la campanya té concurs i premi propis.

    Així doncs, us animem a cercar els enigmes que trobareu repartits pels comerços de Vic, Manlleu, Torelló, Centelles i altres ajuntaments osonencs per respondre’ls tots i participar en un concurs en el qual es sorteja un viatge a les Illes Balears. Si no encerteu tots els enigmes, sempre podeu guanyar un val de 50 euros per gastar en els establiments col·laboradors.

    Trobareu les butlletes per participar-hi a les biblioteques de Centelles, Torelló, Vic i Manlleu, i també a les oficines del Consorci per a la Normalització Lingüística d’Osona d’aquestes poblacions. També hi ha la possibilitat de participar-hi per Internet a través de https://blogs.cpnl.cat/concurscat/ .

    Bon abril i molta sort!

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • EL 9 ETS i UTS. Cognoms: orígens filials

    Núm. 62// En aquesta entrega ens centrarem en cognoms que indiquen la filiació, és a dir l’ascendència: el nom dels pares. En català no és habitual i no trobem terminacions o prefixos que indiquin aquesta filiació, exceptuant casos com Sanchis, Gomis, Llopis, Ferrandis…, que semblen una adaptació del castellà. El més semblant poden ser els cognoms idèntics als noms de persona com són Jaume, Joan o Elena.

    El que sí que tenim són sobrenoms referits a les cases o als pares com “la Mercè d’en Boix” o “en Joan de Can Cames”. Per tant, i pensant en la gran varietat de llengües maternes que trobem a Catalunya, parlarem de cognoms amb orígens castellans, anglesos, gaèlics o russos. Tots ells tenen terminacions que informen sobre els avantpassats de la persona.

    En el cas del castellà, el més proper geogràficament i més present al nostre país, hi trobem un gran nombre de cognoms amb terminacions com –iz o –ez. No queda clar l’origen d’aquestes formes, però sí la funció que feien: Ibáñez vol dir fill d’Ivan i Martínez vol dir fill de Martí. Hi ha diverses teories per explicar d’on prové i una d’elles es refereix a l’euskera, en el qual les terminacions –iz, –ez i –oz indiquen origen o pertinença  (complement del nom: egurrez, de fusta o harriz de pedra). Cognoms com Muñoz o Antúnez han variat dels noms originals Munio i Antón a través d’aquesta derivació, igual que Fernández o Hernández.

    Pel que fa als cognoms d’origen anglès o nord-cèltic trobem diversos prefixos que indiquen filiació. És el cas dels escocesos “Mc” que fan McMartyn o l’”O’” dels irlandesos O’Brian, O’Donnell, i també del sufix –son de Williamsson, Johnson o tants altres. En el cas germànic trobem múltiples cognoms amb el final –sen, que defineix la mateixa relació de pares i fills: Andersen, Larsen.

    També en el rus i altres llengües eslaves trobem terminacions que indiquen filiació directa, i que varien segons el gènere entre –ovic o  -evic pel masculí (Vladimirovic o Petrov, fills de Vladimir i Petro) i –evna o –ova (Vladimirevna o Petrova) per a les dones. Curiosament, el cognom varia segons el gènere de qui el porta. Així, si un Sergei té un fill i una filla, el primer portarà el cognom Sergeevic i en canvi la segona Sergeevna.

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 ETS i UTS. Cognoms IV: orígens toponòmics i geogràfics

    Sabeu que molts cognoms tenen l’origen en els topònims o en algun element geogràfic?

     

    Núm. 61// A partir del segle XI,  els nobles comencen a afegir la designació del seu territori al nom, per distingir-se i per marcar el llinatge. Ho fan afegint directament el topònim al nom o bé posant-hi entremig la preposició de (Montsorís, d’Olzinelles, Empúries, de Montcada…)   De seguida, les classes populars imiten aquesta moda i acompanyen el seu nom amb algunes designacions més genèriques del paisatge, per bé que ells no tenen la possessió del territori: Puig, Costa (terreny que fa pendent), Codina (clap de pedres).

    Un altre cas és quan trobem cognoms que ens donen pistes dels llocs d’on provenien les persones, per exemple, els cognoms Anglès, Navarro, València, Alemany…, ens remeten clarament a un origen concret.  O bé, escampats per Catalunya, hi trobem  cognoms relacionats amb municipis d’Osona i del Ripollès. Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya) ens aporta dades numèriques sobre aquests cognoms, i així trobem que en tot el Principat hi ha 67 persones que porten el cognom Tona; 849, Brull; 14, Manlleu; 327, Torelló; 676, Centelles; 32, Vic, i, 2.218, Ripoll.

    Els accidents geogràfics més genèrics també són presents en els cognoms, com és el cas de Pujol (puig petit), Serra, Costa,  Bosc, Plana, Estanyol (llac petit), Platja, Vila, etc. D’altres ens remeten a elements del paisatge o edificacions, com Molins, Font, Castell, Mas, etc. I, finalment, d’altres ens recorden una ubicació molt concreta: Pratsavall, Capdevila, Puigdemont, Sobrequers (sobre les pedres), Pratsobreroca…

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 ETS i UTS. Cognoms III: orígens artesans

    Sabeu que podem descobrir quins oficis hi havia a través dels cognoms?

    Núm. 60// En els segles XIII i XIV el món medieval va experimentar un creixement demogràfic i urbà que es va notar sobretot en la concentració de població a les ciutats, en les quals cada vegada hi havia més activitats econòmiques especialitzades: artesans i comerciants, que s’agrupaven en gremis.

    És en aquest context que els ciutadans es comencen a anomenar pel nom i hi afegeixen, en molts casos, l’ofici que exercien: en Josep Fuster, en Marià Baster… En ocasions l’ofici es concordava en femení, si s’esmentava la dona: Maria Bastera, Rosa Fustera…

    El cognom o llinatge, que  també s’anomena nom de família perquè no es tria, sinó que es transmet a través de la família paterna, és el nom oficial que segueix el nom. A la majoria de països se’n fa servir un, però en els països on se’n fan servir dos, l’ordre és marcat per la tradició, tot i que actualment es pot escollir.

    Molts dels cognoms d’oficis catalans són artesans. Els més habituals eren i encara són: Ferrer, Teixidor, Baster (feien arreus de cavalls), Pagès, Forner, Fuster, Moliner, Mercader, Sabater, Sastre, Oller (feien olles i atuells de terrissa), Pedrer, Pellisser (pellaire), Teixidor… N’hi ha de religiosos: Canonge, Monjo… També càrrecs d’importància: Marquès, Batlle, Metge, Mestre…

    Alguns cognoms avui en dia ens poden resultar peculiars perquè no els associem a l’origen, ja que en molts casos s’ha perdut l’ofici: Colomer (persona que criava coloms o que en venia), Calderer (feia i venia calderes i calders), Ballester (feia i venia ballestes)… També  Boter, Braser, Cabrer, Bover, Vaquer…

    A partir dels cognoms es pot arribar a deduir, també, el nombre d’artesans d’un determinat ofici… És a dir, hi ha molts ferrers perquè antigament a cada poble hi havia una família que es dedicava a l’ofici de ferrer i molts d’ells, per separat, van adoptar aquesta paraula com a cognom.

    Cal tenir present que l’ortografia de tots aquests cognoms pot variar i així podem trobar cognoms com Bové, Cabré, Teixidó, Ferré, sense la erra final o bé altres canvis ortogràfics, com una c en lloc de ss o una u en lloc de o, és el cas de Furner, Pellicer, o bé, una a en lloc d’una e, com Farrer.

     

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 ETS i UTS. Cognoms II: orígens arboris

    Sabeu que l’origen de molts cognoms és en els arbres?

    Núm. 59// L’origen dels cognoms és un tema molt extens en qualsevol llengua i el català no n’és una excepció. Hi ha grans grups de paraules que conformen tipus de cognoms, com poden ser els oficis, l’origen, la filiació…

    Ara i aquí parlarem de cognoms que troben el seu origen en arbres, ja sigui en el nom propi, el del conjunt o fins i tot el del fruit.

    Pel que fa a cognoms amb l’origen en arbres que han arribat als nostres dies literalment podem fer una llista extensa només pensant en els coneguts de cadascú: Roure, Freixe, Noguera, Pi, Oliver, Castanyer, Boix, Perer, Om, Morera, Ginebre, Presseguer, Arboç… L’ortografia d’aquests cognoms, com la de tants altres, ha variat segons l’administració del registre civil o el coneixement de la llengua escrita dels pares. Independentment de la causa, com a conseqüència tenim cognoms que s’endevinen com a arbres, però no s’escriuen normativament: Nogué, Roura, Alsina, Parés, Castanyé…

    Més enllà dels noms concrets tenim molts cognoms que provenen dels boscos d’aquestes espècies. Sovint són més difícils d’identificar perquè poden ser mots en desús o que desconeixem, però no per això són menys nombrosos: Albereda “bosc d’àlbers”, Grevolosa “zona amb molts grèvols”, Boixeda, Fageda, Cassanya “de la paraula gal·la que denominava la roureda segons Corominas, llatinitzada en CASANEUM”, Rovira “conjunt de roures” o Garriga “terreny amb garrics i alzines”.

     

    Finalment,  com a cognoms més allunyats dels arbres, però amb un origen que s’hi relaciona clarament, podem trobar-ne que deriven dels fruits, com per exemple Faja “fruit del faig”, Oliva, Pruna, Cirera, Lledó “fruit del lledoner”… A més, n’hi ha que designen parts extretes dels arbres, com Tió, o oficis dedicats a talar-los per crear cultius, com Artigues. Fins i tot el nom d’espais on creixien arbres de tot tipus de manera natural: és el cas de Devesa -conjunt d’arbres arran d’un riu- o Bosquets, derivada de bosc...

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 ETS i UTS. Cognoms I: orígens

    Quin origen tenen els cognoms?

    “No hi ha llinatge que no tingui el seu bagatge”

    Núm. 58//Per endinsar-nos en aquest tema, cal que fem primer una mica d’història. El nom d’un ciutadà romà constava de tres paraules: el praenomen (nom de pila), el nomen (clan familiar) i el cognomen  (branca familiar dins del clan). Aquest nom múltiple, però, va desaparèixer gairebé totalment ja al segle vii i a partir de llavors les persones eren designades a partir d’un nom únic, com passava en el món germànic.

    Amb tot, aviat va començar a sorgir la necessitat de distingir les persones que utilitzaven el mateix nom.  Aquest és l’origen dels nostres cognoms, que evidentment té com a precedent i origen etimològic el cognomen romà que abans hem esmentat.

    A partir dels segles ix i x s’afegeixen als noms una sèrie de sobrenoms que els complementen. Comencen canvis importants quan al segle xi la noblesa afegeix al seu nom personal el topònim de les seves terres i les classes populars també imiten aquesta moda amb topònims més genèrics (Vall, Puig, Coma…) o topònims menors de vila, masia o país de procedència. Més endavant, ja al segle xiv, el cognom esdevé hereditari.

    Els tipus de cognoms més freqüents fan referència a accidents orogràfics (Riu, Serra, Pujol...), característiques de l’hàbitat (Vila, Sala…), boscos i arbres (Bosc, Roure…), oficis, etc. També són curiosos els cognoms que tenen origen en un nom propi (Andreu, Miquel, Jaume, Mir…), els que són sobrenoms referits a l’aspecte físic (Ros, Roig…) o els que d’alguna manera es refereixen a la divinitat, com Deulofeu, que generalment s’aplicava a persones sense pares coneguts.

    Fes-ho córrer!

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço