Arxiu de la categoria ‘El 9 Ets i uts’

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona. Jordi Puntí

    Núm. 298// Jordi Puntí Garriga, Manlleu, 2 de juliol de 1967 és un escriptor, articulista i traductor català. Llicenciat en Filologia romànica, l’any 1998 va debutar com a narrador amb el recull de contes Pell d’armadillo que va merèixer el Premi de la Crítica Serra d’Or i que seria traduït al castellà el 2001. Més endavant, el 2002 publicaria Animals tristos, finalista del Premi dels Llibreters i traduït al castellà el 2004. L’obra seria adaptada al cinema per Ventura Pons el 2006, amb el títol d’Animals Ferits.

    El 2010 publicà la seva primera novel·la, Maletes perdudes, llibre amb què s’endugué diversos premis, com el Crítica de la Narrativa Catalana, el Lletra d’Or o el Premi Llibreter de narrativa i que fou traduïda a setze llengües, convertint-se en una de les novel·les contemporànies en català més traduïdes.

    El 2011 va publicar Els Castellans, un recull d’articles apareguts anteriorment a la revista L’Avenç, els quals giren al voltant de la cohabitació entre comunitats en el seu Manlleu natal. El 2015 va marxar a viure un any als Estats Units per preparar la seva propera novel·la, treballant a la New York Public Library i investigant la figura de Xavier Cugat, gràcies a una beca del Cullman Center.

    Gairebé vint anys després del seu debut, va tornar als contes amb Això no és Amèrica (Empúries i Anagrama, 2017). El seu darrer llibre, Tot Messi (Empúries i Anagrama, 2018), és un homenatge a la trajectòria i al talent del jugador insígnia del Barça a partir de les vivències de Puntí com a seguidor del club.

    Com a traductor, ha treballat per a diverses editorials, com Edicions 62, Quaderns Crema o Columna Edicions, traduint l’obra d’autors com Paul Auster, Daniel Pennac o Amélie Nothomb.

    Forma part del col·lectiu Germans Miranda i ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació com L’Avenç, El Periódico o El País. També és col·laborador del programa de Catalunya Ràdio Ciutat Maragda, conduït per David Guzman.

    Fonts: Viquipèdia

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Gentilicis d’Osona. L’Esquirol

    Núm. 297//Aquesta setmana tornem a enfocar la mirada en els noms dels nostres pobles, en concret en un dels que més controvèrsia ha generat; L’Esquirol, a l’entrada del Cabrerès, anteriorment anomenat Santa Maria de Corcó, legalment. És la capital d’un municipi que inclou les poblacions de Sant Martí Sescorts, prop de Manlleu, i Cantonigròs, situat més amunt de camí a Rupit.

    Les primeres mencions d’aquest centre de població es troben en documents del segle XVI, en alguns casos amb la deformació Esquilon ja que qui els redactava eren els terços castellans que ocupaven la zona. En canvi, Corcó apareix en algun document eclesiàstic anterior, del segle XII, en referència a una ermita que hi ha al sud del poble, al costat del camí ral que anava de Vic a Olot.

    Corcó sembla que fa referència al corc dels cereals, ja fos per l’abundància d’aquests o com a malnom per als habitants de la parròquia donà nom al lloc. L’Esquirol, en canvi, sempre s’ha explicat popularment, a mode d’etimologia, que venia d’un animal que tenien a l’hostal que fou la primera casa del poble. La llegenda diu que a la casa del Perai l’amo tenia un esquirol engabiat, i per això li acabaren dient “l’Hostal de l’Esquirol”, i al voltant seu cresqué la població. Tot i així, l’etimologia més científica resol que pot provenir de l’article antic “es” i “querol”, que seria una cosa com “la pedra”, i que encaixa perfectament amb la zona on es situa el poble.

    L’etimologia que es desprèn d’aquest poble, i que és més consensuada, és el nom de “trenca-vagues”, ja que està documentat que durant unes vagues fetes a Manlleu l’any 1855 multitud d’esquirolencs i esquirolenques van ocupar els llocs de treball dels vaguistes, i com és lògic aquests els van rebre amb improperis barrejats amb “esquirols”. Des d’aleshores, aquest terme designa les persones que treballen quan hi ha una vaga convocada.

    Font: Onomasticon Cataloniae

    Memòries de Rafael Puget cit. per Josep Pla a Un senyor de Barcelona

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions populars d’origen religiós III

    Expressions populars d’origen religiós (III) 

     

    Això s’acabarà com el rosari de l’aurora  

    Núm.296// El rosari o saltiri de Maria és una pràctica devocional divulgada pels cistercencs al segle XII i que consistia a resar cent cinquanta avemaries en record dels cent cinquanta salms. Als Països Catalans aquesta pràctica va esdevenir la devoció més característica de les famílies catòliques del segle XIX.  

    Abans hi havia un costum molt estès de celebrar, sobretot el primer diumenge de maig i durant tots els diumenges d’octubre, l’anomenat Rosari de l’Aurora, una processó en què es recitava i es cantava el rosari pels carrers a primera hora del matí. Se sortia de bon matí de les parròquies i en el decurs de la processó la gent resava el rosari i cantava els Goigs de la Mare de Déu del Roser.  

    Aquesta festivitat, de nom ben curiós, va ser creada pel papa Gregori XIII per tal de commemorar la victòria de la flota cristiana enfront dels turcs a la batalla de Lepant, el 1571, atribuïda a la intervenció de la Mare de Déu. Les confraries del Roser van anar proliferant i es va anar estenent el costum de resar el rosari de l’Aurora. 

    A Girona hi va haver un popular Rosari de l’Aurora, que s’iniciava a la Catedral, baixava a la Vall de Sant Daniel i tornava al seu punt de partida, on quedava dissolt. En aquella època, el citat Rosari de l’Aurora gironí s’acabava pacíficament, cosa que no succeïa en molts dels que es feien arreu del territori, ja que s’hi produïen aldarulls i acabaven a cops de pal. D’aquí ve la cèlebre frase “acabar com el Rosari de l’Aurora”, que utilitzem quan alguna cosa té un final desastrós o no desitjat. 

    Aquesta expressió es va forjar a l’època de la revolució liberal del 1868 a Espanya. Aquesta revolució va iniciar un període de llibertats democràtiques, durant el qual el moviment obrer i la petita burgesia van irrompre en la vida política. Així, mentre les seves idees polítiques anaven agafant més embranzida, l’Església continuava demostrant la seva capacitat d’influència, com ara mantenir el costum de resar el rosari col·lectivament i en públic. Això va provocar aldarulls que sovint acabaven sent autèntiques batalles campals entre tots dos bàndols. 

    Fonts:  

    Optimot 

    Rodamots 

    Dites.cat 

    www.catalunyareligio.cat 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions populars d’origen religiós II

    Expressions populars d’origen religiós (II) 

     

    Núm.285// Continuem amb aquelles frases fetes i lèxic arrelat a la religió o relacionat a la tradició cristiana, però que ja hem perdut la consciència de per què les diem i  no sabem quin origen tenen. Revisem-ne alguna més.  

    Quan diem fer Pasqua abans de Rams ens referim a tenir un fill abans de casar-se, per tant, abans del que tocaria, segons la religió cristiana. La festa de la Pasqua seria la resurrecció de Jesús i la benedicció del dia de Rams s’escau uns dies abans de la seva mort, en record a l’entrada de Jesús a Jerusalem. 

    Si plores com una Magdalena vol dir que plores molt i molt. Maria Magdalena és la dona que plora sobre els peus de Jesús. Era una dona que havia estat molt pecadora i va implorar el perdó de Jesús plorant tant que li va mullar els peus. 

    Si és més vell que Matusalem significa que algú o alguna cosa és molt vella. Segons el llibre del Gènesi, Matusalem és un dels primers patriarques bíblics i va viure 969 anys, amb la qual cosa ha sigut el prototip de la longevitat. 

    Si ens desentenem d’un problema o n’eludim la responsabilitat diem que ens en rentem les mans. L’expressió prové d’un fet bíblic, concretament de quan Ponç Pilat, governador romà de Judea, va lliurar Jesús als jueus perquè el sacrifiquessin tot i que creia que era innocent. Tot seguit, simbòlicament, es va rentar les mans donant a entendre que no volia assumir la responsabilitat de la seva mort. 

    I, per acabar, tenim l’expressió per a més inri que s’utilitza amb mofa quan una situació n’empitjora una altra. Prové de les sigles llatines “Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum” (‘Jesús Natzarè, rei dels jueus’) que era la inscripció que es va posar al capdamunt de la creu de Jesús per ordre de Pilat. Els escribes i fariseus li van demanar que la substituís per una que digués “Aquest diu que és el rei dels jueus”, però Pilat els va respondre amb la famosa frase: “El que està escrit, escrit està”. 

    Fonts:  

    Optimot 

    Rodamots 

    Dites.cat 

    www.catalunyareligio.cat 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions populars d’origen religiós I

    Expressions populars d’origen religiós (I) 

     

    Núm. 294// Moltes vegades, quan parlem, utilitzem frases fetes i lèxic arrelat a la religió o relacionat amb la tradició cristiana. De totes maneres, quan ho diem, no en som conscients ni tampoc en coneixem l’origen concret. De ben segur que, la majoria, les utilitzem o les hem sentides en algun moment. Algunes fan referència a la litúrgia de la consagració o a l’oració. 

    En aquest cas no és una expressió popular sinó un mot, però… sabem d’on ve lavabo? Sabem que és la pica on rentar-se mans i la cara i també la cambra de bany, però deriva de les paraules en llatí que recitava el sacerdot mentre es rentava les mans després de l’ofertori com a símbol de purificació. Deia: “Lavabo inter innocentes manus meas et circumdabo altare tuum, Domine” (Em rentaré les mans entre els innocents i circumdaré el vostre altar, Senyor). 

    Quan alguna cosa està neta com una patena volem dir que està molt neta, sense brutícia. La patena és el plat on es posa el pa de l’eucaristia, el qual sempre està net ja que, després de repartir la comunió, el mossèn el neteja bé perquè no quedi cap resta del cos de Crist. 

    I si perdem l’oremus? Doncs significa que ens hem desorientat, hem perdut la memòria d’allò que hem de dir o fer. Oremus és la forma verbal llatina que significa “preguem”, usada pel capellà per convidar a l’oració. Presumiblement aquesta frase té el seu origen en la situació que algun capellà no trobava el text d’una part variable de la missa ja que havia canviat de lloc el punt del missal. 

    Quan diem que algú és un tros de pa (beneït) ens referim a algú que és molt bona persona, potser fins i tot, ingènua. Tant el pa (beneït) a la missa com el pa que se serveix a taula es consideren aliments necessaris i bons. 

    I déu-n’hi-do és una expressió per mostrar conformitat, admiració, sorpresa… Significa “Déu li’n doni” i fa referència a un tros de pa. 

     

    Fonts:  

    Optimot 

    Rodamots 

    Dites.cat 

    www.catalunyareligio.cat 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Segimon Serrallonga

    Segimon Serrallonga. Grècia. Estadi Olímpic. Juny 1987

    Núm.293// Continuant amb els articles d’homenatge a gent emblemàtica d’Osona, avui parlarem de Segimon Serrallonga i Morer, poeta, filòleg i escriptor català que va néixer a Torelló el 12 de desembre de 1930.  

    Serrallonga va començar a anar a l’escola pública catalana el curs 1933-34. Després dels anys turbulents de la guerra i la immediata postguerra, el 1942 va ingressar al seminari. Primer va estudiar cinc cursos d’humanitats a la Gleva i més tard va anar a Vic, al seminari major, on va estudiar filosofia i teologia. Pel seu compte va aprendre català, idiomes, literatura i piano.  

    A la Gleva va escriure els primers poemes que van tenir una continuïtat amb l’obtenció d’un premi de poesia, el 1951, al certamen de Cantonigròs. Aquell any, el grup de poetes del seminari de Vic van editar clandestinament un recull de poesies amb el títol Estudiants de Vic 1951. En aquella època va conèixer el poeta Carles Riba que va marcar definitivament la seva obra. 

    El 1954 va ser ordenat sacerdot i va ser destinat primer a la parròquia de Seva, i més tard a la de Manlleu. Gràcies a la intervenció de l’eclesiàstic i filòleg vigatà, Antoni Griera, a partir de 1957 va poder anar a estudiar filologia a la Universitat Catòlica de Lovaina. A causa d’una tuberculosi va passar un any i mig de convalescència al sanatori universitari d’Eupen. Finalment, el 1963 es va llicenciar en filologia clàssica amb un estudi sobre Èsquil. Aquell mateix any va tornar a Vic i va ser nomenat professor de llatí, grec i francès al seminari. També va exercir de professor a l’escola religiosa l’Escorial.

    Entre 1964-1967 va dirigir la revista de Vic Inquietud artística i va traduir del grec els llibres de la Bíblia, “Saviesa” i “Eclesiàstic”. El 1974 va publicar Eixarms, on va aplegar la seva obra poètica escrita fins aleshores. Va escriure crítica literària a diaris i revistes com l’Avui, El 9 Nou, Els Marges i Serra d’Or. Va ser un dels fundadors i membre destacat de la revista de poesia Reduccions des de la seva aparició el 1977, juntament amb Miquel Martí i Pol, Ricard Torrents, Lluís Solà i Jordi Sarrate. Quan aquell any es va fundar l’Escola Universitària de Mestres de Vic hi va exercir de professor i paral·lelament va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona on es va llicenciar en filologia catalana.  

    El 1968 es va afiliar al PSUC i va participar activament en l’Assemblea de Catalunya i al Congrés de Cultura Catalana. El 8 de desembre de 1974 fou un dels 67 detinguts arran la reunió de la permanent de l’Assemblea de Catalunya celebrada en el Col·legi de les Escolàpies de Sabadell.

    De la seva obra poètica, al llarg de vint-i-cinc anys, va aparèixer el llibre Poemes: 1950-1975 (1979) amb un pròleg del professor Joaquim Molas. Aquella obra va rebre el premi Crítica Serra d’Or de 1980.

    Durant molts anys va exercir la docència al batxillerat. També va impulsar els estudis universitaris de Vic on va impartir classes de literatura i va assessorar l’editorial EUMO. Va traduir obres com Les noces del cel i l’infern de William Blake, Me-ti: llibre dels canvis de Bertolt Brecht i una selecció de poesia assíria, babilònica, egípcia, hebrea, grega i llatina publicada pòstumament amb el nom de Versions de poesia antiga. 

    Va dirigir la biblioteca dels estudis universitaris des de l’any 1991 que el 1997 es converteix en la biblioteca de la Universitat de Vic. Amb motiu de la seva jubilació, l’any 2000, apareixen números monogràfics dedicats a Serrallonga a les revistes Miramarges i Reduccions i, el 2001, l’editorial EUMO publica una Miscel·lània Segimon Serrallonga. Mor el 10 d’abril de 2002. 

    Fonts:  

    https://www.uvic.cat/es 

    https://www.escriptors.cat 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Gentilicis d’Osona. Centelles

    Centelles 

    Núm. 292// Centelles és, geogràficament, un dels últims pobles de la comarca d’Osona si partim cap al Vallès. Situat a l’entrada del congost, el seu nom apareix per primera vegada en registres del segle XII escrit com Centeyes (recordem, com vam veure amb el Brull, que és recurrent el canvi de “ll” per “y” en l’ortografia prefabriana i fins i tot en la pronúncia actual (palla, vull…).  

    Popularment i des de diverses veus s’ha considerat sovint que l’origen d’aquest topònim es correspon amb les “centelles” atmosfèriques, o sigui els llamps o les espurnes que es veuen al cel quan hi ha descàrregues elèctriques. És un origen bonic i fàcilment reconeixible, però si una cosa sabem d’etimologia és que les coses senzilles no solen ser veritat, i que l’ortografia (la manera com escrivim) sovint traeix l’evolució real de la llengua, que és la del “boca-orella”. 

    Consultant l’Onomasticon de Coromines, trobem una hipòtesi molt plausible sobre l’origen del nom del poble: del llatí sentis (bardissa o arbust espinós) se’n derivà en diversos llocs el topònim senticlas, que per reducció fonètica del so “cl” acabà esdevenint centelles. Així doncs, probablement l’origen de Centelles tingui més a veure amb un camp d’esbarzers que amb les guspires dels llampecs. 

    El gentilici de la gent de Centelles és centellencs i centellenques. 

    Foto de la pàgina web de l’Ajuntament de Centelles. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Gentilicis d’Osona. Calldetenes

    Calldetenes 

    Núm.291// Sovint confós per fonètica amb Centelles, d’altres, per falta d’atenció, amb Taradell, aquest poble a tocar de Vic té un nom, com a mínim, curiós. No té res a veure amb l’Atenes grega, ja us ho avancem.  

    Format per diversos nuclis, té el seu origen al voltant de l’església de Sant Martí de Riudeperes, que malgrat l’ortografia ens enganyi no parla d’un riu ple de fruits; és l’evolució habitual del llatí “petra” a la pronúncia “pera”, com en el cas de Matadepera, Perafita… Així doncs, el riu que baixa de Sant Julià cap a Calldetenes en algun moment era un riu de pedres. 

    Així, segons proposa Coromines a l’Onomasticon, el nom del poble de Calldetenes prové de la composició entre “call” (barri, carrer, zona habitada) i “tendes” (barraques on es comercia, botigues, coberts…). Probablement la zona on començaren a crear-se residències i hostatgeries era la mateixa on es feia mercat prop de la parròquia existent, i amb el temps es va lexicalitzar aquest “call de tendes” per Calldetenes. 

    El gentilici de la gent de Calldetenes és calldetenencs i calldetenenques. 

     

    Foto d’Araceli Merino. Viquimedia commons 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Gentilicis d’Osona. Balenyà

    Qui sap d’on som? 

    Núm. 289// Encetem una nova sèrie d’articles per parlar de l’origen dels noms de les poblacions d’Osona, centrant-nos en els municipis, però sense descuidar-nos els nuclis de població dispersos o sense un ajuntament propi. Avui, per començar, ens acostarem al sud de la comarca, al municipi de Balenyà, per conèixer la seva etimologia i els gentilicis dels seus nuclis de població. 

    La primera menció documental, de l’any 955, parla d’un nucli anomenat Balegnano situat en l’actual Balenyà. Segons Coromines, en l’Onomasticon Cataloniae, aquest ha de ser l’origen del municipi actual ja que altres fonts documentals no quadren amb l’evolució del nom. Podria ser, tot i que no està comprovat, que vingués d’una barreja entre el llatí “vall” i l’àrab clàssic “àljanan” que vol dir “dels jardins”. Aquesta explicació definiria el lloc com “la vall dels jardins”, però com hem comentat no ha estat comprovada i és probable que sigui una invenció, tot i que ben trobada. 

    Fins a l’any 1991 el nom del municipi era Hostalets de Balenyà, que deu el seu nom a la fundació de dos hostals dins del mateix nucli, per on passava el camí ral i el camí que pujava a la Cerdanya, dues vies molt transitades al segle XVI quan es van fundar aquestes hostatgeries. Durant aquesta sèrie veurem com Osona ha estat lloc de pas durant segles, i molts nuclis cresqueren al voltant de llocs on s’aturaven els traginers o carreters. 

    Els gentilicis de Balenyà són balenyanenc, balenyanenca . 

    Foto de Teo Gómez. Viquimedia Commons 

    Fonts: Onomasticon Cataloniae 

    www.balenya.cat 

    Municipis, comarques i gentilicis – Llengua – Diputació de Barcelona (diba.cat) 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Gentilicis d’Osona. El Brull

    Núm. 290// Anant a buscar el Collformic des del cantó osonenc, l’últim municipi que es creua és el del Brull, estirat a la falda del Matagalls i compost per diversos nuclis que comparteixen, això sí, un sol gentilici.  

    L’origen d’aquest nom s’explica a partir de diverses hipòtesis en l’Onomasticon de Joan Coromines; la primera defensa que deriva de Brogilo, “boscatge espès”, que d’antigues llengües celtes ha evolucionat l’occità antic bruelh  o el francès breuil, més plausible pel nord del país. Probablement aquesta és l’etimologia coincident amb l’origen del nom del poble, però no és l’única etimologia que proposa l’autor; cap al sud del Principat també ho relaciona amb el verb brollar, en el sentit de naixement d’una font o en l’accepció de creixement dels vegetals.  

    La primera documentació del topònim sembla ser la “Parròquia de Brui”, o també “Castelar”, en referència al castell del Brull, entorn dels anys 1050-1150. La pronúncia brui respon al mateix canvi que observem en paraules com palla,  ull o la primera persona del present del verb voler, “vull”. No és d’estranyar, doncs, que en ortografia prefabriana fos escrit habitualment com Brui. 

    El gentilici d’aquest municipi és brullenc o brullenca, i els habitants dels diferents sectors de població (Sant Martí del Brull, Sant Jaume de Viladrover o Sant Cristòfor de La Castanya) reben el mateix sense distinció. 

     

    Fonts: Onomasticon Cataloniae https://oncat.iec.cat/ 

    Pàgina web de l’Ajuntament Del Brull Història – Inici (elbrull.cat) 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço