Arxiu de la categoria ‘El 9 Ets i uts’

  • El 9 Ets i uts. Llengua viva i normativa. Acostem posicions?

     

    Núm. 260// Cada dia fem servir la llengua per comunicar-nos, tant en converses formals i informals, com per escrit (missatges de correu, WhatsApp, etc.). I és en aquests actes comunicatius que a vegades apareix el dubte, la vacil·lació: “És correcte ‘fatxada’ en català?”; “S’escriu amb ela geminada ‘al·lèrgia’?; “Què vol dir ‘escometre’?”. És l’hora d’agafar el diccionari o consultar Optimot per tenir la certesa que el resultat del que volem dir o escriure serà correcte, adequat, en definitiva, segons el que diu la normativa. Resolt el dubte, després ve la valoració: és que això no ho diem així, és que sempre ho compliquen, és que així no ho farem mai bé…  

    Des de l’Institut d’Estudis Catalans, la màxima institució en llengua del nostre país, fan sovint actualitzacions dels mots del diccionari i procuren acostar al màxim la llengua viva a la llengua normativa. En les dues  darreres actualitzacions del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, del maig i del novembre de 2022, van introduir-hi alguns mots que demostren ben clarament aquest objectiu. Heus aquí alguns exemples: 

    El mot ‘encotillar’, en la versió anterior del diccionari deia només “posar una cotilla (a algú)”. En la nova actualització hi consta el significat “cenyir excessivament (algú o alguna cosa) a normes, a regles”. Aquest nou significat figurat es deu a l’ús d’aquest mot per designar aquesta acció més opressora. Exemple: Actua encotillat per la seva moral estricta. 

     És evident que la paraula ‘sèrie’ no podia faltar en les actualitzacions del diccionari amb el significat de “en televisió, ràdio o Internet, programa divulgatiu o d’entreteniment que consta d’un nombre determinat de capítols que comparteixen un cert nexe argumental”. Sèrie de televisió. Sèrie radiofònica. També s’incorpora al diccionari el mot ‘telèfon’ com a sinònim de número (no d’aparell). Dona’m el teu telèfon. I ara ja podem dir que hem ‘pescat’ un refredat, perquè a l’entrada de la paraula ‘pescar’ hi ha també el significat de ‘contreure’.  

     I ben curiosa resulta la incorporació dins de l’entrada ‘estirar’ de l’expressió ‘estirar la cadena’, amb el sentit “d’accionar el mecanisme de descàrrega d’aigua del vàter”, encara que no hi hagi cap cadena. No hi ha dubte que aquesta actualització l’ha provocada l’ús ben viu de l’expressió.  

     L’abisme entre la llengua normativa i la llengua viva no és tan profund, doncs. La setmana que ve en veurem algun altre exemple. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions sobre Can i Cal (4)

    Núm. 259// La riquesa lingüística –expressiva, lèxica i paremiològica– del català és indiscutible. I també ho és que una llengua s’empobreix si no es fa servir en tota mena de contextos, arreu i amb tot tipus de gent. Es perden recursos propis quan no la valorem prou i amaguem la llengua o canviem de llengua quan no cal. Això provoca que hi hagi gent que no en conegui prou els recursos i n’ignori la ductilitat i la maleabilitat. Una llengua no viu per ser en un museu o en un diccionari, viu perquè cada dia la fem servir, la fem viure, hi som creatius i formem noves expressions, mots o maneres de dir. Un exemple de creativitat serien les frases fetes amb can i cal. Perquè una llengua cau en gràcia quan fem riure o emocionem parlant-la o escrivint-hi, quan hi som enginyosos i quan desfem i refem contínuament les normes de l’estàndard. Llavors podem ben dir que irradia bones vibres. 

    Hem de tenir clar que una llengua no és només l’estàndard i prou; ha de tenir moments per a la gravetat i moments per estripar de tot, per ser contracultural i per fotre-les pel broc gros. En un mot, per ser popular. Avui dues dites més que us inundaran els ulls amb  intensitat, aroma i subtància. Comencem! 

    La primera dita és coneguda en tres territoris de llengua catalana: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc? o bé A can Ribot, més que l’amo hi mana el porc. A les Balears es diu així: Qui comanda a can Ribot, son pare o s’al·lot? I a València: En casa de Ribot, més que el amo mana el porc. Es diu quan un subordinat pretén ser més que el seu superior. I la segona d’avui és semblar can Giracamises, típica d’Osona, equivalent a ‘anar tot al revés’: «En aquesta casa tot sembla can Giracamises, no hi ha ordre ni concert».  

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions sobre Can i Cal (3)

    Núm.258// Ca meva o meua, ca teva o teua, ca seva o seua, ca nostra i ca vostra són formes generals a les Balears; a Catalunya i València s’usen molt menys, normalment diem a casa meva/meua, etcètera. La forma ca per casa apareix també fossilitzada en alguns noms de lloc per tot el territori de llengua catalana: la Cadavall (és a dir, ‘la casa d’avall’, a Cistella (Alt Empordà)), la Cadamunt (‘la casa d’amunt’, a Elx), Carroja (‘casa roja’ a la Vall de Gallinera, al País Valencià) o bé Sa Canova (‘sa casa nova’), Sa Ca-roja (‘sa casa roja’), Sa Caveia (‘sa casa vella’) –aquestes tres últimes donen nom a diferents alqueries mallorquines.  

    En les frases fetes, però, el can sol acompanyar noms inventats, divertits, jocosos, fruit de la creació i la imaginació popular. És el cas de Val més anar a can Jantinc que a can Justenc, que vol dir ‘val més ser generós, de màniga ampla que no pas preferir les estretors’, això en alguns casos, és clar; no sempre funciona. Aquesta frase feta ja es recull el 1935 i encara se sent. A Osona se sent més a dir la locució de can Passavia, és a dir, fet a correcuita i de mala manera. 

    A molts de vosaltres també us sonarà can Rumia, que serveix per construir algunes expressions, com ara: tenir el cap a can Rumia (‘estar molt pensatiu’), posar el cap a can Rumia (‘una persona fer pensar molt una altra’) deixar a can Rumia (‘restar incedís, pensarós’) o ser de can Rumia (‘rumiar massa’). El més bo és que can Rumia existeix, és una masoveria de Sant Julià de Vilatorta. I això no és tot: prop d’allà hi ha can Goules, també anomenada can Pensa-t’hi-bé, i can Discorre (discórrer vol dir ‘idear, inventar’).  

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Cap d’any

    Núm. 257// Per acomiadar l’any 2022 (sí, acomiadar, no “despedir”) us portem un Ets i uts sobre les dites, expressions i sentits diversos d’aquests dies. Tradicionalment el “Cap d’Any” ha estat sempre el dia 1 de gener, ja que és quan comença l’any i per tant, un dels extrems d’aquesta mesura de temps. Des de fa uns anys, per influències vàries, aquesta expressió ha passat a designar majoritàriament l’últim dia de l’any, el 31 de desembre. 

    Com per totes les dates senyalades hi ha multitud d’expressions sobre el temps, especulant si serà un bon any (de collites, de temps o de relacions personals) o si per contrari serà un any nefast. Això ho pot determinar, segons la saviesa popular, que faci fred (Cap d’Any gelat, any de molt blat – Gelada de Cap d’Any, pa per tot l’any), que hi hagi o no precipitacions (Cap d’any serè, tot l’any va bé- Pluja de Cap d’Any, du mal averany) o que fem una feina o una altra (Segons cacis per Cap d’Any, caçaràs la resta de l’any – Si et cases per Cap d’Any, lluna de mel fins a Sant Miquel). Com podem veure, som un poble realment supersticiós i molt lligat a les activitats de la terra i la religió. 

    A banda d’aquests refranys, la majoria en desús, cada any tenim un personatge que distreu  la mainada i els fa buscar una cara irreal en totes les persones. Efectivament, parlem de “L’home dels nassos”, que només apareix el dia 31 de desembre i que té tants nassos com dies té l’any. Menys conegut, però igual de mític és “L’home de les orelles”, que podem veure el dia 30 i que també té tantes orelles com dies té l’any.  

    Des del CNL d’Osona us desitgem un molt bon any 2023, i que passeu un bon Cap d’Any ja sigui el 31 de desembre o l’1 de gener! 

     

    Extret de Paremiologia catalana comparada digital (dites.cat)   

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. “Per Nadal, cada ovella al seu corral. Per Sant Esteve…”

    “Per Nadal, cada ovella al seu corral. Per Sant Esteve, cada ovella a casa seva” 

     

    Núm. 256//De ben segur que aquesta frase l’heu sentida més d’un cop perquè ja és un clàssic del nostre refranyer. El que potser desconeixem és per què es va originar i quin significat té. 

    De fet, ens hem de traslladar a l’edat mitjana per entendre-ho millor. Segons Amadeu Carbó, especialista en cultura popular, cap al segle IX, a la part de la Catalunya Vella, que pertanyia a l’imperi carolingi, s’hi va difondre un determinat concepte de família.  

    La família carolíngia era molt extensa, com un clan, i quan hi havia alguna festivitat important, com és el cas del dia de Nadal, el pare o l’avi reunia tota la família -que podia viure molt lluny de la casa pairal- al voltant d’una taula plena de menjar. D’aquí vindria això de “Per Nadal, cada ovella al seu corral” (o la variant “Per Nadal, cada perdiu al seu niu”). D’altra banda, com que en aquells temps no hi havia tants mitjans de transport i els familiars trigaven a fer el viatge de tornada, l’endemà, el dia de sant Esteve, no es treballava. No era ben bé una festivitat, simplement era un dia de descans perquè els familiars poguessin tornar a casa seva. I aquí agafa sentit la segona part de la frase: “Per Sant Esteve, cada ovella a casa seva” o “Per Sant Esteve cadascú a casa seva”.  Aquesta tradició ha continuat fins als nostres dies i pel mateix motiu encara fem festa el dilluns de Pasqua Florida, l’endemà del diumenge de Resurrecció per Setmana Santa.  

    Altres països d’Europa que van estar sota l’imperi carolingi també acostumen a celebrar el dia de Sant Esteve, el 26 de desembre. És tradició a Irlanda, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, Holanda… 

    Tenim molts d’altres refranys, també curiosos, en què apareix la dicotomia Nadal i Sant Esteve, com per exemple per indicar l’allargament del dia: “Per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre”. I és que el refranyer popular és una font de saviesa!   

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Irene Solà

    Núm.255// Continuant amb els articles de persones emblemàtiques d’Osona vinculades a la llengua o a la literatura, avui parlarem d’Irene Solà, poetessa, narradora i artista nascuda a Malla el 1990.  

    Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, ha estat premiada en diversos certàmens. El 2012 va guanyar el Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits amb l’obra Bèstia, que recentment s’ha traduït a l’anglès. L’any 2017 va aconseguir el premi Documenta de narrativa per a menors de trenta-cinc anys amb Els dics.  

    Dos anys més tard, el 2019, va guanyar el premi Anagrama de Novel·la en català amb el fenomen literari Canto jo i la muntanya balla, que ha enlluernat lectors i crítics, ha inspirat una adaptació teatral i una obra simfònica, i de la qual s’han venut més de 46.000 exemplars en català, i 12.000 en castellà. En paraules de la mateixa autora: “Crec que a la gent a qui li agrada jugar el fet que Canto jo i la muntanya balla no sigui una novel·la clàssica l’atrapa”. 

    Després d’haver viscut a Londres i a Islàndia qui sap si a la recerca de la universalitat, Solà ha estat capaç de triomfar amb històries ambientades al poble on va nèixer. Els seus poemes i narracions han estat traduïts a l’alemany, l’anglès, el francès, l’hongarès, el gallec, el portuguès, el neerlandès, el lituà, el danès, el castellà, l’italià, el grec i l’eusquera…, entre altres llengües. 

    Solà, que va conèixer l’èxit en el context singular d’una pandèmia, és al capdavant d’una nova fornada de narradores joves que s’ha plantat amb força, els darrers anys, al panorama editorial del país. Les crítiques l’elogien tant per la llengua com pel registre poètic que usa en les seves obres. 

    Foto: Dani Codina

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions amb Can i Cal (II)

    Núm. 254// Fem servir ca més l’article masculí o femení més un ofici per parlar de la casa o del negoci de certs professionals, molts dels quals són els tradicionals: cal barber, cal dentista, cal metge, cal notari, ca l’adroguer, ca l’herbolari, ca la carnissera, ca la cosidora, ca la modista, ca la madrona, ca la cotillaire, ca la pastora… A més, hi ha un bon grapat d’expressions populars encapçalades per aquestes formes: cal, ca la (ca na, a les Illes Balears), ca l’, can o ca n’. 

    Una d’aquestes expressions podria ser tenir les orelles a cal ferrer : «T’ha sentit, el que passa és que té les orelles a cal ferrer». Pot tenir tres valors: 

    1. Estar a la lluna, tenir el cap en un altre lloc. 
    1. Fer el desentès o fer el sord. 
    1. Estar mig sord, sentir-hi malament (que no és el cas de l’exemple donat). 

    A la següent no hi ha un ofici, però també té la seva gràcia. Es tracta de estar com a cal sogre (‘amb tota confiança i comoditat’): «El vaig trobar arrepapat al seient de la consulta mèdica com a cal sogre». Com sabeu, a vegades qui té abundància d’una cosa és qui menys atenció hi para. Per exemple, imagineu-nos un dentista amb les dents fetes un nyap; en aquest cas es podria dir una dita molt viva, sobretot al País Valencià: A cal sabater, sabates de paper. D’altra banda, seguint la vena negativa, si es comenta que «Aquesta botiga és can Pispa, no hi tornaré més!», ens referim als preus abusius que tenen, és a dir, que és un comerç car.  

    I per acabar d’una manera més esportiva, cal esmentar que can Barça es refereix al Futbol Club Barcelona, més que a l’equip, a l’òrgan directiu, a l’empresa i al camp. Can culer es diu a vegades, també. I en el cas del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona, en diem can periquito o can perico. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions amb Can i Cal (I)

     

    Núm. 253// Can i cal són fruit de la contracció de ca, que vol dir ‘casa’, i dels articles personals en i el. Tot i que havien tingut una gran vitalitat, són mots que actualment cauen en desús, és a dir, en formem pocs de nous. Els trobem en masos o en antics masos que ara poden ser casals per a gent gran, centres cívics, centres culturals, etc. –fins donen nom a barris. Però no solament això, també fan referència a l’antic propietari (o a l’actual) d’una casa, d’un negoci, d’una botiga o d’una fàbrica. A vegades no era exactament el propietari, podia ser, igualment, el resident de la casa, anomenat pel nom (can Pere), pel cognom (can Vila), pel sobrenom (can Xic) o pel malnom (can Rata). Així, per exemple, si anàvem a casa dels avis, dèiem «Anem a cals avis», o també a cal metge, a cal rellotger o a cal notari, i com aquests, molts altres. Tan vives eren aquestes formes que se n’han format expressions fixades que sovint tenen la seva història. Són les que veurem avui i en dies posteriors.  

    La primera és de cal Déu, una locució adjectival irreverent amb la divinitat. Què vol dir, per exemple, «Hi ha un merder de cal Déu»? Doncs que l’enrenou és desmesurat, colossal, molt gros. També podríem dir «un merder de ca l’ample, de l’hòstia, de por». En un altre context pot prendre el sentit ‘de cavall’, és a dir, ‘intens o fort’: «Vaig agafar una febre de cal Déu»; «Portava un pet de cal Déu»; «Feia un fred de cal Déu». 

    En aquest recull no hi podia faltar ser de can Fanga, és a dir, ser de Barcelona. Sembla que és un invent barceloní, no pas de fora. Es diu que durant la construcció de l’Eixample, quan plovia, els carrers es convertien en fangars. Molt més escatològic és anar a can Felip (referit a la memòria de Felip V), a can Roca o a cal senyor Roca (com sabeu hi ha una marca de sanitaris amb aquest nom), que són eufemismes per expressar ‘anar de ventre’. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Gerard Guix

    Núm. 252// Continuant amb els articles de persones emblemàtiques d’Osona vinculades a la llengua o a la literatura, avui parlarem de Gerard Guix (Vic, 1975), que és escriptor, dramaturg, articulista, guionista i professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

    Ha publicat les novel·les La deriva dels continents (2005) i Dia de caça (2007). També és autor de la novel·la juvenil El prodigi (2011), primera part d’una trilogia fantàstica que continua amb L’enginy i El talent. Amb Tot el que hauries de saber abans d’estimar-me (2011) va guanyar el Premi Pin i Soler de Novel·la. L’any 2013 va publicar El cementiri, i va fer una pausa fins que el 2021 va fer-nos arribar La meva temporada a l’infern.

    Professionalment ha estrenat una desena d’obres de teatre. Entre les seves obres com a dramaturg, destaquen Gènesi 3.0 (Premi Fundació Romea de Textos Teatrals 2006), estrenada al Grec Festival de Barcelona, i la peça trilingüe U, Due, Três, representada també a Portugal, França i Itàlia.

    Saga Egmont, una editorial danesa, ha recopilat totes les seves novel·les en formats digitals, i l’editorial francesa Aux Forges de Vulcain ha publicat les traduccions Le Cimetière (2019) i Tout ce que tu devrais savoir avant de m’aimer (2022). Al segell digital FLASH hi té dos relats, i ha participat en diverses antologies: a Anagrama, Editorial Empúries, Comanegra o Univers.

    Les creacions d’aquest autor polifacètic, escrites en un llenguatge cinematogràfic ple de referències i d’històries obscures que ocorren en mons distòpics, sovint s’emmarquen en el gènere fantàstic, la novel·la negra o la ciència ficció.

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Anar fent…, com en Met de Ribes!

    Núm. 244// La setmana passada en aquesta secció vam veure que el Què tal? no és més que un calc del castellà i que d’expressions vives per començar una conversa i per interessar-se per l’estat d’una persona n’hi ha prou. Avui veurem quines respostes podem donar a les preguntes Com vas?, Com va això?, Què fem? o bé Com va tot?. 

    Si nedem en l’abundància podem dir Molt bé, Tot bé o De meravella. Si les coses van prou bé però podrien millorar, podem respondre (Vaig) bé o Vaig fent o també No em puc pas queixar. Fins i tot és molt usual repetir l’adverbi: «Bé, bé. I tu?». Però si, contràriament, la vida no ens somriu se sol respondre Anar fent o Així així. Direm No gaire bé si som francs i no dissimulem el malestar, o es poden emprar també les supernegatives Malament i Molt malament, un acte de confessió que sovint no cal. 

    N’hi ha, tanmateix, una altra que fa riure o somriure tant qui la diu com qui la sent. Quan a algú se li pregunta com li van les coses, si és de certa edat, és a dir, gent gran, és corrent que respongui amb sornegueria i dissimuladament: «Anar fent, com en Met de Ribes». Una resposta que no compromet gens i ens serveix per fugir d’estudi i per evitar la tafaneria dels altres. Aquí es pot indicar que les coses no van gaire bé o fins i tot malament, però que s’hi planta cara.  

    Sembla que en Met va existir, que no és pas un personatge de ficció (Met és la forma reduïda del nom Jaumet, que al seu torn és el diminutiu de Jaume). Segons es diu, durant una riuada, a en Met de Ribes, el Freser se l’emportava aigües avall i algú li va demanar «Què? Com anem?» i en Met, impertèrrit, va respondre: «Anar feeent!». Pobre home! 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço