Arxiu de la categoria ‘Ets i uts’

  • Arriben els enigmes de l’abril…

     

     

     

     

     

    Ja saps quina és la solució?

    Participa en el concurs d’enigmes de la campanya “A l’abril cada paraula val per mil”

     

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • Arriben els enigmes de l’abril…

     

     

     

    Ja saps quina és la solució?

    Participa en el concurs d’enigmes de la campanya “A l’abril cada paraula val per mil”

     

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • EL 9 ETS i UTS. Cognoms: orígens filials

    Núm. 62// En aquesta entrega ens centrarem en cognoms que indiquen la filiació, és a dir l’ascendència: el nom dels pares. En català no és habitual i no trobem terminacions o prefixos que indiquin aquesta filiació, exceptuant casos com Sanchis, Gomis, Llopis, Ferrandis…, que semblen una adaptació del castellà. El més semblant poden ser els cognoms idèntics als noms de persona com són Jaume, Joan o Elena.

    El que sí que tenim són sobrenoms referits a les cases o als pares com “la Mercè d’en Boix” o “en Joan de Can Cames”. Per tant, i pensant en la gran varietat de llengües maternes que trobem a Catalunya, parlarem de cognoms amb orígens castellans, anglesos, gaèlics o russos. Tots ells tenen terminacions que informen sobre els avantpassats de la persona.

    En el cas del castellà, el més proper geogràficament i més present al nostre país, hi trobem un gran nombre de cognoms amb terminacions com –iz o –ez. No queda clar l’origen d’aquestes formes, però sí la funció que feien: Ibáñez vol dir fill d’Ivan i Martínez vol dir fill de Martí. Hi ha diverses teories per explicar d’on prové i una d’elles es refereix a l’euskera, en el qual les terminacions –iz, –ez i –oz indiquen origen o pertinença  (complement del nom: egurrez, de fusta o harriz de pedra). Cognoms com Muñoz o Antúnez han variat dels noms originals Munio i Antón a través d’aquesta derivació, igual que Fernández o Hernández.

    Pel que fa als cognoms d’origen anglès o nord-cèltic trobem diversos prefixos que indiquen filiació. És el cas dels escocesos “Mc” que fan McMartyn o l’”O’” dels irlandesos O’Brian, O’Donnell, i també del sufix –son de Williamsson, Johnson o tants altres. En el cas germànic trobem múltiples cognoms amb el final –sen, que defineix la mateixa relació de pares i fills: Andersen, Larsen.

    També en el rus i altres llengües eslaves trobem terminacions que indiquen filiació directa, i que varien segons el gènere entre –ovic o  -evic pel masculí (Vladimirovic o Petrov, fills de Vladimir i Petro) i –evna o –ova (Vladimirevna o Petrova) per a les dones. Curiosament, el cognom varia segons el gènere de qui el porta. Així, si un Sergei té un fill i una filla, el primer portarà el cognom Sergeevic i en canvi la segona Sergeevna.

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • Arriben els enigmes de l’abril…

     

     

     

     

    Ja saps quina és la solució?

    Participa en el concurs d’enigmes de la campanya “A l’abril cada paraula val per mil”

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El gènere i el nombre de les sigles a la nova gramàtica

    La categoria, el gènere i el nombre de les sigles depenen del nucli del sintagma nominal que representen. Per exemple:

    • Una AV (una associació de veïns)
    • El CAP (el centre d’atenció primària)
    • Els EUA (els Estats Units d’Amèrica)

    Cal evitar la duplicació de lletres com a marca de plural. No obstant es conserva la duplicació en alguns casos ja consolidats per l’ús. Per exemple:

    • CCOO (Comissions Obreres)
    • PPCC (Països Catalans)

    Podem distingir tres tipus de sigles:

    1. Les que es mantenen invariables o que poden formar el plural afegint una essa al final. Per exemple:
      • El CAP – els CAPs
    2. Les que es formen a partir de sintagmes en plural. Aquestes sigles no flexionen pel que fa al nombre, malgrat que s’utilitzen amb l’article en plural. Per exemple:
      • Les TIC
      • Els EUA
    3. Les que es formen a partir de sintagmes en singular i que equivalen a un nom propi. Aquestes sigles no tenen flexió de nombre perquè designen entitats úniques. Per exemple:
      • L’ONU
      • La CCMA
    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 ETS i UTS. Cognoms IV: orígens toponòmics i geogràfics

    Sabeu que molts cognoms tenen l’origen en els topònims o en algun element geogràfic?

     

    Núm. 61// A partir del segle XI,  els nobles comencen a afegir la designació del seu territori al nom, per distingir-se i per marcar el llinatge. Ho fan afegint directament el topònim al nom o bé posant-hi entremig la preposició de (Montsorís, d’Olzinelles, Empúries, de Montcada…)   De seguida, les classes populars imiten aquesta moda i acompanyen el seu nom amb algunes designacions més genèriques del paisatge, per bé que ells no tenen la possessió del territori: Puig, Costa (terreny que fa pendent), Codina (clap de pedres).

    Un altre cas és quan trobem cognoms que ens donen pistes dels llocs d’on provenien les persones, per exemple, els cognoms Anglès, Navarro, València, Alemany…, ens remeten clarament a un origen concret.  O bé, escampats per Catalunya, hi trobem  cognoms relacionats amb municipis d’Osona i del Ripollès. Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya) ens aporta dades numèriques sobre aquests cognoms, i així trobem que en tot el Principat hi ha 67 persones que porten el cognom Tona; 849, Brull; 14, Manlleu; 327, Torelló; 676, Centelles; 32, Vic, i, 2.218, Ripoll.

    Els accidents geogràfics més genèrics també són presents en els cognoms, com és el cas de Pujol (puig petit), Serra, Costa,  Bosc, Plana, Estanyol (llac petit), Platja, Vila, etc. D’altres ens remeten a elements del paisatge o edificacions, com Molins, Font, Castell, Mas, etc. I, finalment, d’altres ens recorden una ubicació molt concreta: Pratsavall, Capdevila, Puigdemont, Sobrequers (sobre les pedres), Pratsobreroca…

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 ETS i UTS. Cognoms III: orígens artesans

    Sabeu que podem descobrir quins oficis hi havia a través dels cognoms?

    Núm. 60// En els segles XIII i XIV el món medieval va experimentar un creixement demogràfic i urbà que es va notar sobretot en la concentració de població a les ciutats, en les quals cada vegada hi havia més activitats econòmiques especialitzades: artesans i comerciants, que s’agrupaven en gremis.

    És en aquest context que els ciutadans es comencen a anomenar pel nom i hi afegeixen, en molts casos, l’ofici que exercien: en Josep Fuster, en Marià Baster… En ocasions l’ofici es concordava en femení, si s’esmentava la dona: Maria Bastera, Rosa Fustera…

    El cognom o llinatge, que  també s’anomena nom de família perquè no es tria, sinó que es transmet a través de la família paterna, és el nom oficial que segueix el nom. A la majoria de països se’n fa servir un, però en els països on se’n fan servir dos, l’ordre és marcat per la tradició, tot i que actualment es pot escollir.

    Molts dels cognoms d’oficis catalans són artesans. Els més habituals eren i encara són: Ferrer, Teixidor, Baster (feien arreus de cavalls), Pagès, Forner, Fuster, Moliner, Mercader, Sabater, Sastre, Oller (feien olles i atuells de terrissa), Pedrer, Pellisser (pellaire), Teixidor… N’hi ha de religiosos: Canonge, Monjo… També càrrecs d’importància: Marquès, Batlle, Metge, Mestre…

    Alguns cognoms avui en dia ens poden resultar peculiars perquè no els associem a l’origen, ja que en molts casos s’ha perdut l’ofici: Colomer (persona que criava coloms o que en venia), Calderer (feia i venia calderes i calders), Ballester (feia i venia ballestes)… També  Boter, Braser, Cabrer, Bover, Vaquer…

    A partir dels cognoms es pot arribar a deduir, també, el nombre d’artesans d’un determinat ofici… És a dir, hi ha molts ferrers perquè antigament a cada poble hi havia una família que es dedicava a l’ofici de ferrer i molts d’ells, per separat, van adoptar aquesta paraula com a cognom.

    Cal tenir present que l’ortografia de tots aquests cognoms pot variar i així podem trobar cognoms com Bové, Cabré, Teixidó, Ferré, sense la erra final o bé altres canvis ortogràfics, com una c en lloc de ss o una u en lloc de o, és el cas de Furner, Pellicer, o bé, una a en lloc d’una e, com Farrer.

     

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 ETS i UTS. Cognoms II: orígens arboris

    Sabeu que l’origen de molts cognoms és en els arbres?

    Núm. 59// L’origen dels cognoms és un tema molt extens en qualsevol llengua i el català no n’és una excepció. Hi ha grans grups de paraules que conformen tipus de cognoms, com poden ser els oficis, l’origen, la filiació…

    Ara i aquí parlarem de cognoms que troben el seu origen en arbres, ja sigui en el nom propi, el del conjunt o fins i tot el del fruit.

    Pel que fa a cognoms amb l’origen en arbres que han arribat als nostres dies literalment podem fer una llista extensa només pensant en els coneguts de cadascú: Roure, Freixe, Noguera, Pi, Oliver, Castanyer, Boix, Perer, Om, Morera, Ginebre, Presseguer, Arboç… L’ortografia d’aquests cognoms, com la de tants altres, ha variat segons l’administració del registre civil o el coneixement de la llengua escrita dels pares. Independentment de la causa, com a conseqüència tenim cognoms que s’endevinen com a arbres, però no s’escriuen normativament: Nogué, Roura, Alsina, Parés, Castanyé…

    Més enllà dels noms concrets tenim molts cognoms que provenen dels boscos d’aquestes espècies. Sovint són més difícils d’identificar perquè poden ser mots en desús o que desconeixem, però no per això són menys nombrosos: Albereda “bosc d’àlbers”, Grevolosa “zona amb molts grèvols”, Boixeda, Fageda, Cassanya “de la paraula gal·la que denominava la roureda segons Corominas, llatinitzada en CASANEUM”, Rovira “conjunt de roures” o Garriga “terreny amb garrics i alzines”.

     

    Finalment,  com a cognoms més allunyats dels arbres, però amb un origen que s’hi relaciona clarament, podem trobar-ne que deriven dels fruits, com per exemple Faja “fruit del faig”, Oliva, Pruna, Cirera, Lledó “fruit del lledoner”… A més, n’hi ha que designen parts extretes dels arbres, com Tió, o oficis dedicats a talar-los per crear cultius, com Artigues. Fins i tot el nom d’espais on creixien arbres de tot tipus de manera natural: és el cas de Devesa -conjunt d’arbres arran d’un riu- o Bosquets, derivada de bosc...

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 ETS i UTS. Cognoms I: orígens

    Quin origen tenen els cognoms?

    “No hi ha llinatge que no tingui el seu bagatge”

    Núm. 58//Per endinsar-nos en aquest tema, cal que fem primer una mica d’història. El nom d’un ciutadà romà constava de tres paraules: el praenomen (nom de pila), el nomen (clan familiar) i el cognomen  (branca familiar dins del clan). Aquest nom múltiple, però, va desaparèixer gairebé totalment ja al segle vii i a partir de llavors les persones eren designades a partir d’un nom únic, com passava en el món germànic.

    Amb tot, aviat va començar a sorgir la necessitat de distingir les persones que utilitzaven el mateix nom.  Aquest és l’origen dels nostres cognoms, que evidentment té com a precedent i origen etimològic el cognomen romà que abans hem esmentat.

    A partir dels segles ix i x s’afegeixen als noms una sèrie de sobrenoms que els complementen. Comencen canvis importants quan al segle xi la noblesa afegeix al seu nom personal el topònim de les seves terres i les classes populars també imiten aquesta moda amb topònims més genèrics (Vall, Puig, Coma…) o topònims menors de vila, masia o país de procedència. Més endavant, ja al segle xiv, el cognom esdevé hereditari.

    Els tipus de cognoms més freqüents fan referència a accidents orogràfics (Riu, Serra, Pujol...), característiques de l’hàbitat (Vila, Sala…), boscos i arbres (Bosc, Roure…), oficis, etc. També són curiosos els cognoms que tenen origen en un nom propi (Andreu, Miquel, Jaume, Mir…), els que són sobrenoms referits a l’aspecte físic (Ros, Roig…) o els que d’alguna manera es refereixen a la divinitat, com Deulofeu, que generalment s’aplicava a persones sense pares coneguts.

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 ETS i UTS. Lèxic: Carnaval o carnestoltes?

    Núm. 57//Lèxic: carnaval o carnestoltes?

    El mot carnaval prové de l’italià carnevale, compost de carne i levare (‘llevar’), per ser l’inici del dejuni de la quaresma. El mot carnestoltes, segons el diccionari etimològic de J. Coromines, prové del llatí carnes tollitas (‘carns llevades’), el darrer dia que es podia menjar carn abans de la quaresma, per tant, els dos mots són similars pel que fa a l’origen del seu significat.  De totes maneres, segons Coromines, carnestoltes és el nom més habitual d’aquesta celebració en els Països Catalans. Carnestoltes també designa el ninot de palla que  es penja públicament i  es crema l’últim dia d’aquest període de festes, i que se sol anomenar el rei Carnestoltes.

    Com explica OPTIMOT, tant carnaval com carnestoltes són adequats quan fan referència al període festiu que precedeix la Quaresma i en què són típiques les rues i les festes de disfresses. Cal tenir en compte, però, que la forma carnavals, en plural, no és adequada per anomenar aquesta festivitat. Només quan es fan servir com a nom comú es poden escriure en plural i en minúscula. En canvi, quan s’utilitzen per fer referència a la festivitat cal escriure-les en majúscula:

    Aquest any el Carnestoltes és al març.
    Els carnavals dels dos últims anys no m’he disfressat.
    Cada any a l’escola fem un carnaval

    Fes-ho córrer!

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço