Arxiu de la categoria ‘Ets i uts’

  • El 9 Ets i uts. Celebrem el número 300!

    Núm.300// Arribem al número 300 del 9 Ets i uts, després d’escriure sobre aspectes ben diversos i variats: curiositats lingüístiques, expressions, frases fetes, dites, etimologies, toponímia, antroponímia, qüestions gramaticals, recursos lingüístics, personatges de la comarca, tot, això sí, vinculat sempre a la nostra llengua.

    Per celebrar-ho, no se’ns acut altra manera que cantar una cançó. Quina? Quines cançons d’aniversari cantem quan bufem les espelmes? Us en proposem cinc que podeu cantar en català:

    1. Per molts anys, del Club Súper 3. Ja ha esdevingut un clàssic que grans i petits saben: “a la una, a les dues, a les tres, per molts anys! Fiiiuuuu!”.

     

    1. Rellotge, de Joan Miquel Oliver. Cançó no tan coneguda que ell mateix es va dedicar quan va fer 30 anys i que maleeix el rellotge que no s’atura mai i que sempre va endavant. Una mica pessimista, això sí. “ Rellotge tens sa vida per davant, rellotge no te pots aturar…”

     

     

    1. Avui que fas anys, de Txarango. Cançó animada per felicitar aniversaris: “Seguim aquí, seguim sumant històries, seguim vius. Salvant a poc a poc tots els paranys. Seguim a prop avui que fas anys. Seguim aquí!”.
    2. Aniversari, de Manel. És l’única cançó de Manel que té una introducció parlada. “Aplaudien els pares, els tiets, els amics. Tots alhora, agrupats en un únic crit: Que demani un desig”. Precisament aquest desig és el que vol explorar el protagonista de la cançó, que es fa petit, per entrar als ulls de la noia de l’aniversari i veure quin desig té al cap. N’hi ha alguns que té a l’abast, però alguns que ja mai viurà.

     

    1. Avui fas anys, de Dijous Paella. Una rumba molt animada i amb una lletra molt fàcil per felicitar els aniversaris en què diu: “ Avui fas anys, tu no ens enganyes, i els companys i les companyes et desitgem sort i salut”.

     

    Celebrem, doncs, aquests 300 articles i que siguin per molts anys, que no s’aturi el temps i que seguim sumant històries. El nostre desig és continuar en la nostra tasca de difusió de la llengua perquè tingui sort i salut.

    Per molts ets i uts més!

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Llenguatge jurídic català. Breu història

    Núm. 301//La història del llenguatge jurídic català va lligada a la de la llengua catalana i a la de Catalunya en general. La salut del català jurídic ha estat bona quan la llengua catalana ha esdevingut d’ús oficial en els poders executiu, legislatiu i judicial.

     

    El naixement i l’evolució del LJC  es divideix en tres grans etapes. La primera etapa va des del segle XI fins a la primera meitat del segle XV. En aquest període el llenguatge jurídic neix, s’expandeix i es perfecciona. La segona etapa, des de la segona meitat del segle XV fins al segle XX, es caracteritza per llargs períodes de recessió i opressió, separats per  petites etapes de reviscolament. I la tercera etapa comença amb el restabliment de la democràcia fins a l’actualitat. Amb la recuperació de la democràcia i l’aprovació dels estatuts d’autonomia es recupera l’oficialitat del català en tots els àmbits, també en l’àmbit jurídic. En aquesta etapa es treballa per modernitzar i actualitzar el llenguatge jurídic i alliberar-lo de rèmores del franquisme.

     

    De manera progressiva es va generalitzant l’ús del català als ajuntaments, a les diputacions, a la Generalitat, al Parlament de Catalunya i, en menor mesura, a l’Administració de justícia. També s’elaboren manuals de recursos lingüístics, plans de normalització lingüística, diccionaris i manuals d’estil. Es creen organismes com el Termcat i es duen a terme tot un seguit d’actuacions per normalitzar el llenguatge jurídic. És importantíssim el paper de la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu (CALA) de la Generalitat de Catalunya, que treballa per modernitzar el llenguatge administratiu i jurídic per adaptar-lo als nous valors democràtics.

     

    A partir de l’any 2001, es dissol la CALA perquè es considera que el nou model lingüístic del LJC  ja està consolidat. Des d’aleshores i fins avui es produeix una etapa d’estancament perquè la normalització del llenguatge jurídic no avança. Els recursos que es destinen a la normalització del llenguatge jurídic català (LJC) no són proporcionals als resultats que se n’obtenen.

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona. Jordi Puntí

    Núm. 298// Jordi Puntí Garriga, Manlleu, 2 de juliol de 1967 és un escriptor, articulista i traductor català. Llicenciat en Filologia romànica, l’any 1998 va debutar com a narrador amb el recull de contes Pell d’armadillo que va merèixer el Premi de la Crítica Serra d’Or i que seria traduït al castellà el 2001. Més endavant, el 2002 publicaria Animals tristos, finalista del Premi dels Llibreters i traduït al castellà el 2004. L’obra seria adaptada al cinema per Ventura Pons el 2006, amb el títol d’Animals Ferits.

    El 2010 publicà la seva primera novel·la, Maletes perdudes, llibre amb què s’endugué diversos premis, com el Crítica de la Narrativa Catalana, el Lletra d’Or o el Premi Llibreter de narrativa i que fou traduïda a setze llengües, convertint-se en una de les novel·les contemporànies en català més traduïdes.

    El 2011 va publicar Els Castellans, un recull d’articles apareguts anteriorment a la revista L’Avenç, els quals giren al voltant de la cohabitació entre comunitats en el seu Manlleu natal. El 2015 va marxar a viure un any als Estats Units per preparar la seva propera novel·la, treballant a la New York Public Library i investigant la figura de Xavier Cugat, gràcies a una beca del Cullman Center.

    Gairebé vint anys després del seu debut, va tornar als contes amb Això no és Amèrica (Empúries i Anagrama, 2017). El seu darrer llibre, Tot Messi (Empúries i Anagrama, 2018), és un homenatge a la trajectòria i al talent del jugador insígnia del Barça a partir de les vivències de Puntí com a seguidor del club.

    Com a traductor, ha treballat per a diverses editorials, com Edicions 62, Quaderns Crema o Columna Edicions, traduint l’obra d’autors com Paul Auster, Daniel Pennac o Amélie Nothomb.

    Forma part del col·lectiu Germans Miranda i ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació com L’Avenç, El Periódico o El País. També és col·laborador del programa de Catalunya Ràdio Ciutat Maragda, conduït per David Guzman.

    Fonts: Viquipèdia

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Gentilicis d’Osona. L’Esquirol

    Núm. 297//Aquesta setmana tornem a enfocar la mirada en els noms dels nostres pobles, en concret en un dels que més controvèrsia ha generat; L’Esquirol, a l’entrada del Cabrerès, anteriorment anomenat Santa Maria de Corcó, legalment. És la capital d’un municipi que inclou les poblacions de Sant Martí Sescorts, prop de Manlleu, i Cantonigròs, situat més amunt de camí a Rupit.

    Les primeres mencions d’aquest centre de població es troben en documents del segle XVI, en alguns casos amb la deformació Esquilon ja que qui els redactava eren els terços castellans que ocupaven la zona. En canvi, Corcó apareix en algun document eclesiàstic anterior, del segle XII, en referència a una ermita que hi ha al sud del poble, al costat del camí ral que anava de Vic a Olot.

    Corcó sembla que fa referència al corc dels cereals, ja fos per l’abundància d’aquests o com a malnom per als habitants de la parròquia donà nom al lloc. L’Esquirol, en canvi, sempre s’ha explicat popularment, a mode d’etimologia, que venia d’un animal que tenien a l’hostal que fou la primera casa del poble. La llegenda diu que a la casa del Perai l’amo tenia un esquirol engabiat, i per això li acabaren dient “l’Hostal de l’Esquirol”, i al voltant seu cresqué la població. Tot i així, l’etimologia més científica resol que pot provenir de l’article antic “es” i “querol”, que seria una cosa com “la pedra”, i que encaixa perfectament amb la zona on es situa el poble.

    L’etimologia que es desprèn d’aquest poble, i que és més consensuada, és el nom de “trenca-vagues”, ja que està documentat que durant unes vagues fetes a Manlleu l’any 1855 multitud d’esquirolencs i esquirolenques van ocupar els llocs de treball dels vaguistes, i com és lògic aquests els van rebre amb improperis barrejats amb “esquirols”. Des d’aleshores, aquest terme designa les persones que treballen quan hi ha una vaga convocada.

    Font: Onomasticon Cataloniae

    Memòries de Rafael Puget cit. per Josep Pla a Un senyor de Barcelona

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions populars d’origen religiós III

    Expressions populars d’origen religiós (III) 

     

    Això s’acabarà com el rosari de l’aurora  

    Núm.296// El rosari o saltiri de Maria és una pràctica devocional divulgada pels cistercencs al segle XII i que consistia a resar cent cinquanta avemaries en record dels cent cinquanta salms. Als Països Catalans aquesta pràctica va esdevenir la devoció més característica de les famílies catòliques del segle XIX.  

    Abans hi havia un costum molt estès de celebrar, sobretot el primer diumenge de maig i durant tots els diumenges d’octubre, l’anomenat Rosari de l’Aurora, una processó en què es recitava i es cantava el rosari pels carrers a primera hora del matí. Se sortia de bon matí de les parròquies i en el decurs de la processó la gent resava el rosari i cantava els Goigs de la Mare de Déu del Roser.  

    Aquesta festivitat, de nom ben curiós, va ser creada pel papa Gregori XIII per tal de commemorar la victòria de la flota cristiana enfront dels turcs a la batalla de Lepant, el 1571, atribuïda a la intervenció de la Mare de Déu. Les confraries del Roser van anar proliferant i es va anar estenent el costum de resar el rosari de l’Aurora. 

    A Girona hi va haver un popular Rosari de l’Aurora, que s’iniciava a la Catedral, baixava a la Vall de Sant Daniel i tornava al seu punt de partida, on quedava dissolt. En aquella època, el citat Rosari de l’Aurora gironí s’acabava pacíficament, cosa que no succeïa en molts dels que es feien arreu del territori, ja que s’hi produïen aldarulls i acabaven a cops de pal. D’aquí ve la cèlebre frase “acabar com el Rosari de l’Aurora”, que utilitzem quan alguna cosa té un final desastrós o no desitjat. 

    Aquesta expressió es va forjar a l’època de la revolució liberal del 1868 a Espanya. Aquesta revolució va iniciar un període de llibertats democràtiques, durant el qual el moviment obrer i la petita burgesia van irrompre en la vida política. Així, mentre les seves idees polítiques anaven agafant més embranzida, l’Església continuava demostrant la seva capacitat d’influència, com ara mantenir el costum de resar el rosari col·lectivament i en públic. Això va provocar aldarulls que sovint acabaven sent autèntiques batalles campals entre tots dos bàndols. 

    Fonts:  

    Optimot 

    Rodamots 

    Dites.cat 

    www.catalunyareligio.cat 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions sobre memòria

    Núm. 285//Teniu gaire memòria, vosaltres? O bé sou dels qui anoteu tot el que heu de fer en una llista o en una agenda? És sabut que la memòria es deteriora amb el pas dels anys, sobretot a partir dels 60 o 65 anys, però si es manté una vida activa i sana aquest deteriorament pot ser més lleu. El seu moment òptim s’estima que se situa al voltant dels 26-30 anys. Als 40 anys, fruit de l’evolució normal de l’ésser humà i de la seva inevitable pèrdua de facultats, aquesta funció ja presenta mancances que, tanmateix, llevat d’excepcions, no interfereixen en el desenvolupament normal de les activitats diàries de ningú. 

    Si teniu una memòria d’elefant us felicitem, quina enveja ens feu! En canvi, si teniu memòria de peix, haureu de menjar cues de pansa o apuntar-vos-ho tot. És curiós perquè en francès i en italià dels qui tenen mala memòria se’n diu avoir une mémoire de poisson rouge i avere la memoria di un pesce rosso, respectivament -és a dir, en totes dues llengües es relaciona la mala memòria amb aquells peixets vermells exòtics que decoren la peixera. No n’hi ha prou de ser peix, que a sobre si ets roig o vermell… I ja que parlem de peixos, recordeu que anar (o estar) peix en (o d’) alguna matèria vol dir que no anem gens bé, que portem l’assignatura malament i ens hem d’esforçar més per entendre-la o per aprovar-la. 

    Normalment la memòria s’ha associat, a tort, a la intel·ligència, tot i que d’intel·ligències n’hi ha diverses, ja se sap. Del qui sortosament té una ment privilegiada, en solem dir llest o intel·ligent. Però n’hi ha d’altres, de paraules. Mireu, mireu: eixerit, brillant, despert, desvetllat, llarg, viu, astut, sagaç, perspicaç, enginyós, escotorit, espavilat, escarrabillat…  

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Personatges d’Osona: Jaume Coll Mariné

    Núm. 284// En Jaume Coll Mariné és un poeta i músic osonenc. Combina la poesia, la traducció i l’edició amb la música, és baixista i contrabaixista al grup de pop-rock Obeses. 

    És llicenciat en Filosofia i és doctorat en Traducció, Gènere i Estudis Culturals a la UVic, amb un estudi  sobre Segimon Serrallonga. També té el màster en Estudis Avançats de Llengua i Literatura Catalanes, de la UAB. 

    L’any 2017 va guanyar per unanimitat del jurat el premi Ausiàs March de poesia pel llibre Un arbre molt alt. El 2019 va rebre el premi Cavall verd – Josep Maria Llompart de l’AELC al millor llibre de poesia publicat el 2018, també per Un arbre molt alt. El 2020 va guanyar el premi Jordi Domènech de traducció de Memorial, d’Alice Oswald. Així mateix ha traduït un altre llibre de la mateixa autora, que encara s’ha de publicar. Aquest passat 2022 ha guanyat el III Premi Verdaguer de Recerca amb l’estudi de Los Jardins de Salomó. Càntic dels càntics de Jacint Verdaguer. En farà l’edició crítica. 

    És editor i col·laborador de la revista digital de crítica literària La lectora i també és membre del consell de redacció de la revista de poesia Reduccions. 

    És professor a la UVic i a la UPF. Va obtenir una beca de la Generalitat per la traducció de l’anglès medieval al català de l’obra Beowulf. També va traduir l’obra de teatre El Papa d’Anthony McCarten, que es va representar al teatre Akadèmia de Barcelona a finals del 2022. 

    De la seva obra poètica destaca la natura, el pas del temps i l’intertextualitat amb la tradició literària catalana, amb una mirada plena de matisos i colors. El naixement a Muntanyola i l’existència al costat de la natura, a partir de l’observació de la vida quotidiana a pagès, es fa present en gairebé tot els poemes. S’inspira en la poesia catalana del segle XX i la poesia anglosaxona de Robert Frost i Ted Hugues. 

    La mètrica, la rima i el ritme tenen un paper important en la seva creació. Com diu l’editor Jordi Cornudella: “Jaume Coll mostra una habilitat extraordinària de les eines de la retòrica i per l’extraordinària projecció d’imatges d’un territori concret que es visualitza a través dels seus poemes”. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Llengua i gènere

    Núm.283//Des de fa uns anys hi ha una voluntat d’adaptar la llengua a la igualtat de gènere entre dones i homes, amb fórmules més o menys encertades des del punt de vista gramatical. Tothom recorda el “totis”, els textos escolars plens de “nens i nenes” i fins i tot podem trobar algun surrealista “infants i infantes” (infanta és la neta d’un rei, no existeix el nom “infant” amb morfema de femení).  

    Fent aquests canvis, amb tota la bona voluntat, podem arribar a llegir coses com “Els /les nens /nenes de l’escola Els/les Eriçons/Eriçones han visitat la granja de vedells/vedelles amb els /les grangers/grangeres”. Tots/totes s’ho han passat bé veient els/les animals/animales”(sic.), fàcil de llegir, oi?  O la ja famosa “Tiona” de Sant Cugat, maquillada i amb cabells llargs per trencar estereotips (sic. de nou).   

    En aquest sentit, des de la lingüística catalana es va editar un llibre, “Som dones, som lingüistes, i diem prou”, coordinat per Carme Junyent. En aquest llibre, entre d’altres coses, s’explica d’on ve el morfema de femení que sembla dividir la societat. I diem sembla expressament, perquè una llengua evoluciona d’acord amb la realitat del territori on es parla, i no a l’inrevés; qui pot dir que un país que parla una llengua sense gènere marcat és menys masclista? És evident que la llengua no té gènere ni ideologia, si no, ens podríem plantejar si en el món anglosaxó no hi ha discriminació. O el llatí representava millor a tothom perquè tenia un gènere neutre? A l’Àfrica, on es parlen una infinitat de llengües sense gènere marcat, no hi ha masclisme? 

    És realment difícil defensar aquesta posició, si bé podem utilitzar un munt d’expressions per no caure en formes que dificulten la comprensió d’un discurs (les dites “totis”, “nenes i nens”, “nois/es”…) i que poden servir perquè tothom se senti representat en comunicacions de caràcter públic; “tothom” fa referència a “tot hom” (hom no és home en cap cas, sinó l’individu en qualsevol dels seus gèneres o identitats), “quitxalla”, “mainada” o “canalla” representen a qualsevol grup d’infants i també “jovent” o “joventut” són mots sense gènere marcat que engloben a un segment de la població.  

    Si voleu saber-ne més i trobar solucions no tan forçades per a un ús no sexista de la llengua busqueu “ús no sexista del llenguatge” al cercador Optimot. Hi trobareu respostes pràctiques, de ben segur. 

     

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions: m’importa o no m’importa… (II)

     

    Núm.282// Continuant amb les expressions sinònimes del verb importar, per treure importància a una cosa i per tranquil·litzar els nostres interlocutors, els podem dir: «No és res. Ja passarà». Semblantment al francès i a l’italià (Ça ne fait rien; Non fa niente), usem també: «No pateixis pel copet que m’has donat al cotxe, no hi fa res». Però en tenim més: no importa, no passa res, està (tot) bé, no et preocupis, no t’hi amoïnis, (no hi ha) cap problema, no n’hi ha per a tant, tant és, és igual, no és gran cosa, tranquil, calma, això és millor que res, no té importància, no és important, etc. 

    En un context totalment diferent deixem anar un no t’importa, resposta seca però convenient per als massa tafaners, que pot prendre altres formes: «No n’has de fer res: no t’interessa» o «No són coses teves». I cada llengua té la seva manera d’expressar-ho perquè té la seva història i els seus referents culturals, és clar.  

    Observem un país com Suïssa, plurilingüe i respectuós amb la seva diversitat. Vegem què hi passa. Els francòfons del petit estat dels Alps diuen «Ce n’est pas tes oignons» (literalment ‘no són cebes teves’). Per explicar aquesta expressió s’ha de saber que en argot francès del segle XIX oignon designava l’anus i en aquesta mateixa llengua també es diu «Occupe-toi de tes fesses» (‘Ocupa’t del teu cul’). Els germanòfons, ja se sap, prefereixen altres referents: «Das ist nicht dein Bier» (‘No és la teva cervesa’, traduït literalment). Al cantó de Ticino, on es parla italià, el referent són els atributs masculins amagats també rere un nom d’una verdura: «Non sono cavoli tuoi» (‘No són cols teves’) o bé «Fatti i cavoli tuoi» (que significa també ‘ocupa’t de les teves coses, no n’has de fer res’). I, per acabar, en el dialecte baix engiandinès del romanx diuen «Quai nun es teis amulain» (‘No és la teva taula de multiplicar’). Un referent ben estrany, oi? 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

  • El 9 Ets i uts. Expressions que importen o que no… (I)

    Núm. 281//La importància de les coses és molt relativa. N’hi ha que es posen a plorar a la mínima perquè fan massa cabal del que els diuen. Per contra, a d’altres els entra per una orella i els surt per l’altra. I d’aquests darrers parlarem avui, dels qui els importa poc qualsevol cosa. O, més ben dit, de les expressions que hi ha sobre la poca importància que acordem a les coses o a les persones. 

    Quan algú diu «No m’importa gens que em critiquin», «Tant se me’n dona que em critiquin» o «M’és ben igual» és educat, perquè hauria pogut deixar anar: «M’importa un rave que em critiquin». En castellà, en aquest cas, d’expressions “vegetals” en té més: Me importa un comino/un bledo/un pepino/un rábano. I en italià també tenen una expressió ben fructícola o vegetal: Non m’importa un ficosecco. I encara es pot ser més mal educat, grosser i vulgar: me la pela, me’n pixo/repixo, em rellisca, se me’n fot, se me’n carda, m’importa una merda o un colló… I és que no es pot pas amagar el que es diu en català col·loquial.  

    En altres contextos, per no donar importància a una cosa, diem: «Tant és el que li digui, no em fa mai cas»; «- Ostres, no t’he portat el paquet! – No hi fa res. Ja me’l duràs demà»; «Tant se me’n dona (o tant me fa) menjar carn com peix» (o els més vulgars tant me fot i tant me carda). Ara, si us plau, no digueu *em dona igual o *em dona lo mateix. Mireu que en tenim, de maneres d’expressar la indiferència! 

    D’altra banda, el verb importar també el fem servir per demanar a una persona si ens dona el consentiment per fer una cosa. Per exemple: «Et fa res si fumo?»; «Et sap greu si diumenge no vinc?»; «T’importa si et truco més tard?»; (dit en un tren, una persona seu davant de l’altra) «Et molesta si estiro les cames?» Ho veieu? En aquest cas, sí que som educats. 

    Fes-ho córrer!

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    anglicisme apòstrof beure bones cap d'any; carnestoltes català cavallfort cursos dret empresa erradicar escola etsiuts expressions ferro fil frase feta frases fetes gentilicis; osona; got hidrònims informacions itujugues itujuguesencatala jocs jocs en català justícia lèxic nova gramàtica Osona paraules pillar; agafar; enxampar porc pujar i apujar; baixar i abaixar recursos riquesa lèxica sinònims temps termcat tonis topònims tèxtil verbs xoriço