Apostrofem el, la i de davant dels nombres que, escrits en lletres, comencen amb vocal, tant si el nombre s’expressa en xifres aràbigues com en xifres romanes. Les regles d’apostrofació es compleixen tant si en lloc dels símbols numèrics escrivim els noms que els corresponen amb lletres.
|
L’11 de novembre – L’onze de novembre L’1 de març — L’u de març L’XI Fira de la Terrissa – L’Onzena Fira de la Terrissa Un import d’1.000.000 d’euros |
El 29 era un tramvia que, a finals del segle XIX, circulava per la part baixa del Paral·lel, a Barcelona: donava voltes i voltes, perquè era de circumval·lació i no tenia origen ni final.
Tantes voltes va fer que va donar una frase feta que perdura en la memòria col·lectiva: fer més voltes que el 29!
Recordem que en els numerals que van del 21 al 29 s’intercala una i entre la desena i les unitats, i que aquesta i s’uneix amb guionets: vint-i-u, vint-i-dos, vint-i-tres…
Escrivim també guionet entre les desenes (D) i les unitats (U) (trenta-quatre) i entre les unitats (U) i les centenes (C) (dos-cents), però no en la resta de numerals.
|
Han assistit a la festa mil set-cents trenta-tres convidats. |
La fórmula DUC continua fent molt de servei!
Xocolata ve del nahua. Segurament el mot és una barreja feta pels conquistadors castellans entre els mots pótxotl, que vol dir ‘capoc’, i kakáwatl, ‘beguda o aigua de cacau’. Segurament, la combinació de mots era: potxo-kakáwa-atl, és a dir, ‘beguda de cacau i capoc’, que eren els ingredients que feien servir antigament els asteques per preparar la xocolata.
En català la trobem documentada per primer cop l’any 1695 al Gazophylacium Catalano-Latinum de J. Lacavalleria: “xocolata: certa pasta o confecció que es fa en les Índies”. Rafael d’Amat i de Cortada, el baró de Maldà, també en parla al recull del seu dietari Col·legi de la Bona Vida: “complertes de bon matí les obligacions — d’oir les tres misses en lo oratori, han seguit després los saludables efectes xacolatoris, amb gots d’aigua fresca i algunes figues —; si bé que alguns — no han passat de mitja presa — de xocolata, amb pa o coca de Sta. Perpètua”.
Fonts: Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera; Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines; Diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia Catalana i www.escriptors.cat.
El mot xarcuteria ve del francès charcuterie, que és un derivat de charcutier. En francès antic el chaircuitier compost de —chair ‘carn’ i cuite ‘cuita’— era la persona que s’encarregava d’elaborar i vendre productes, sovint embotits, de carn cuita o crua. La carn, normalment, era de porc.
Fonts: Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera i Diccionari de la llengua catalana.
El mot xandall prové del francès chandail, que és una reducció de marchand d’ail, ‘venedor d’alls’. Aquest tipus de venedors venien alls o llegums, i duien un uniforme —jersei i pantalons llargs— similar a la roba d’esport: ample, còmode i ajustats de punys i turmells.
Font: Diccionari etimològic, de Jordi Bruguera i Diccionari de la llengua catalana.
La paraula tulipa és d’origen turc, però ha fet un llarg recorregut fins a arribar a la llengua catalana. Tülbent, la forma turca, vol dir ‘turbant’. Encara que tülbent tingui l’origen en el persa dulband, ‘lligam’, no és a través de la forma persa sinó de la turca que es difon a Europa. S’han recollit diverses variants en turc vulgar de tülbent: tulbant, tulpant,tulipant, tolipant.
En turc, la flor ja rebia aquest nom des de l’any 1560 per la semblança amb la forma d’un turbant. Segurament el català adopta la paraula tulipa de l’italià o del francès antic tulipant, que evoluciona a tulipe. El mot francès és el que s’adopta per la denominació en llatí científic modern i és d’aquesta nomenclatura que arriba al català. La trobem documentada per primer cop el 1695.
Font: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Sopa és d’origen germànic i ens ha arribat a través del llatí. Sŭppa vol dir ‘bocí de pa xopat de brou’. La forma germànica prové de l’alt alemany antic sŭfan, ‘xarrupar’ o ‘menjar amb cullera’, i és de la mateixa família que l’escandinau antic sŭpan i el gòtic supôn, ‘amanir, condimentar’.
La primera documentació en català és del segle XIV. El sentit antic de la paraula no és l’actual. Normalment no apareix mai en singular, i les sopes són sempre llesques que es fan de diversos aliments sòlids, especialment pa, que s’amaren de brou o algun altre líquid. Al Llibre de Sent Soví s’hi recull aquest significat “e puy fa sopes primes de pa blanc e fa hom escudeles dels ays esquesos sobre les sopes”.
Font: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Samarreta és un mot derivat de samarra, que prové del basc zamar, que vol dir ‘massa de llana de les ovelles; pellissa’. La primera vegada que surt documentada és l’any 1385, a l’inventari de béns mobles de la Infanta Joana: “un manto e una semarreta del dit zetoní, en què ha aüdes obres de perles qui·n són levades: foren stimats, 6 flo”.
La paraula samarreta pren les formes simarreta (documentada a Tor de Vall Farrera, al Pallars) i xamarreta (a Menorca). El Diccionari Aguiló també recull la forma xamarreta i la locució ab samarrics-xamarrocs en un romanço igualadí del 1860.
(La Infanta Joana, comtessa d’Empúries, fou filla de Pere III, el Cerimoniós, i Maria de Navarra. El seu sepulcre, amb la seva estàtua jacent és, des de 1401, al monestir de Poblet).
Fonts: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines i www.enciclopèdia.cat
Aquest mot és originari del llatí horologium, que vol dir ‘rellotge de sol, rellotge de sorra’. La forma llatina prové del grec hōrológion, compost de hṓra, és a dir, ‘hora’ i lógion, que significa ‘que diu’, de légō, que vol dir ‘dir’. Antigament existia la forma aolotge, arelotge, de manera que la pèrdua de la vocal va confondre el mot com si portés l’article lo rolotge a o relotge.
És documentat al segle XIV, “Lo sol torna atrás en lo arolotge per 10 graus a petició d’ell”, Set psalms penitencials, 13; i al Terç del Crestià de Francesc Eximenis trobem “dix Arstòtil — que lo appetit sensitiu axí tira l’enteniment com la roda major tira la menor en lo arelotge”
Fonts: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.
La regalèssia anomenada en una bona part del territori regalíssia, prové del llatí tardà lĭquĭritĭa, que per la seva banda és una alteració del mot grec glykýrriza. La forma grega és composta de glykýs , que vol dir ‘dolç’ i rhíza , que significa ‘arrel’.
La primera documentació és del 1249 a la Lleuda de Cotlliure “Carga de seda -Drap de França-Bala de 5 i 6 draps- Carga de regalicia, 1s., 1dr., carga de casa fístola -”.
(La lleuda és l’impost que gravava el trànsit de mercaderies, especialment a les ciutats i viles on hi havia mercat i també a diversos trams de l’espai marítim català i també significa la llista on consta la quantitat que les diverses mercaderies pagaven per lleuda.)
Fonts: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.