Les bitlles o birles catalanes són un joc que consisteix a llançar un ‘bitllot’ (bitlla petita) contra un grup de sis bitlles situades a una distància entre 9,5 m i 11,5 m (segons tiri una dona o un home).
L’objectiu és tombar 5 d’aquestes 6 bitlles i, per fer-ho, pots llançar tres cops el bitllot.
Es tracta d’un joc de carrer que ha esdevingut esport federat (http://www.fcbb.cat/) i reglamentat. Forma part de la nostra cultura.
Topònims:Un significat oblidat: el significat de QUER
Núm. 44// Si busquem la paraula ‘quer’ al Diccionari de la llengua catalana, no obtindrem cap resultat. I, en canvi, és una paraula que apareix en molts topònims que coneixem. De fet, molts noms de lloc, si no s’han format sobre el nom propi d’una persona, perpetuen el lèxic comú de la zona i es converteixen en testimonis molt valuosos de la llengua parlada en temps llunyans.
Això ha passat amb la paraula QUER, que procedeix del mot *CARIU, d’origen preromà, potser cèltic, i que vol dir ‘roca, penyal’. El mot ‘quer’ està en desús des de finals de l’edat mitjana i per això el significat s’ha perdut. De tota manera, a Osona i als seus voltants hi ha força topònims relacionats amb el mot ‘quer’: ‘el bosc del Quer’ (Sant Julià de Vilatorta), el Morro del Quer (Vidrà), Santa Llúcia del Quer i el castell del Quer (Prats de Lluçanès), Querós (Rupit i Pruit, Sant Hilari Sacalm), el Querol (Tavertet), la Quereda (Tavertet), les Queredes (Arbúcies), la Quera del Boc (Orís), etc.
A vegades a la paraula ‘quer’ se li afegeix un adjectiu, un substantiu o un altre element. En la toponímia catalana en tenim molts exemples: Queralt (‘roca alta’), Queralbs (‘roques blanques’), Alboquers (‘blanques roques’), Dosquers, Sobrequers (‘sobre les roques’), etc.
La morra és un joc que consisteix a encertar el nombre de dits mostrats entre dos jugadors.
Com s’hi juga?
S’amaga un puny darrere l’esquena i amb l’altra mà s’ensenyen els dits que es volen mostrar. L’altre jugador diu quants dits creu que hi haurà entre les dues mans. Es va fent simultàniament. Guanya qui encerta el resultat. Si no, es torna a començar.
Si voleu ampliar la informació d’aquest joc, podeu llegir l’article d’opinió publicat a l’ARA.cat De l’origen i fi del joc de la morra
Els múltiples significats de ‘bola’ i ‘embolar’
Núm. 43//Entre els significats de bola del diccionari, hi trobem que pot ser un ‘cos esfèric ‘, ‘una mentida’ i ‘betum’. És curiós que del ‘betum’ també se’n digui ‘bola’. Ens diuen els diccionaris que l’origen d’aquest significat probablement cal buscar-lo en el mot ‘bol’, terra o argila ocrosa.
A Osona és habitual ‘embolar’ les sabates, perquè del betum se’n diu ‘bola’. Per tant, igual que de betum en surt ‘embetumar’, i de ‘llustre’, en surt ‘enllustrar’, de bola, en deriva el verb ‘embolar’.
D’altra banda, hi ha un altre significat d’embolar (els bous), que és sinònim d’empiular o empalmar: posar piules (a un bou que ha de córrer). Segons el DCVB (Diccionari català-valencià-balear) embolar és cobrir amb una bola una punxa per evitar de punxar-s’hi. «S’embolen les banyes als bous perquè no facin mal». Bou embolat: espectacle festós consistent en fer córrer per la vila un brau amb dues boles de pega enceses a les puntes de les banyes.
Un videojoc és un joc que es juga en un espai virtual i mitjançant un suport electrònic(videoconsoles, telèfons mòbils, televisors, tauletes…).
A través del ‘controlador de joc’, el jugador pot moure’s en el joc. Aquest controlador pot ser un ratolí, el mateix teclat o una palanca de control (joystick).
Hi ha videojocs d’acció, d’aventura, de rol, d’estratègia, esportius, de música i ball, etc.
Si voleu consultar la terminologia d’aquest tipus de jocs podeu accedir al Diccionari en línia dels videojocs del TERMCAT
ENDAVANT LES ATXES!
Núm. 42// La definició del mot ‘atxa’ al Diccionari de l’IEC diu:
atxa1
1 f. [LC] Ciri gran i gruixut de forma prismàtica i de quatre blens.
Així doncs, és clar que una ‘atxa’ no és una destral, contràriament al que es podria pensar, sinó un ciri gros que encapçala algunes processons de Setmana Santa.
La confusió ve arran del mot ‘hacha’, la traducció catalana del qual és ‘destral’. En aquest cas, tots dos mots es refereixen a eines de tall. La paraula castellana ‘hacha’ deriva d’un mot francès, en canvi, ‘destral’ expressa que l’eina només requereix una mà, en concret la dreta (detxera, en llatí).
El mot ‘atxa’, per contra, deriva del llatí facula, que és un diminutiu de fax, -cis (‘torxa’). Les atxes, es duien a l’inici de les processons funeràries o de Setmana Santa. Així, quan es deia “Endavant les atxes”, la comitiva avançava o reprenia la marxa. Actualment aquesta expressió s’utilitza col·loquialment per indicar la voluntat de continuar una acció malgrat les dificultats, o la resignació que vagi endavant una cosa que voldríem evitar. S’ha transformat, doncs, en un crit d’ànim col·lectiu per dur a terme una acció valenta i decidida.
Escriure
Vic i no Vich: una proposta reeixida de Pompeu Fabra
Núm. 41// Pompeu Fabra volia establir una ortografia sistemàtica i simplificada. Un exemple d’aquesta simplificació el tenim en la supressió de la ‘h’. Va aconseguir suprimir les ‘h’ rere la ‘c’ (Vich, amich, bosch...), que no tenien explicació etimològica ni fonètica, i d’altres ‘h’ entre vocals (pahir, rahó, diuhen…), que s’escrivien tan sols per indicar que es feia un hiat entre dues vocals seguides. Però, tot i que era un ferm defensor de la supressió de les hacs, no va aconseguir eliminar la ‘h’ etimològica inicial herència del llatí (home, hospital, història…).
Que era un gran defensor de la supressió de les hacs es pot demostrar en les frases següents: “La h inicial és un signe perfectament inútil. No representa cap so actual ni antic del català. La h de hora i paraules anàlogues no s’ha pronunciat mai en cap llengua romànica; quan aquestes llengües es formaren ja feia molt temps que la h llatina havia esdevingut muda”. (comunicació Qüestions d’ortografia catalana, de 1906)
Fabra tenia un model per argumentar aquesta supressió, l’italià, en què la h de l’inici dels substantius ha desaparegut. A nosaltres ens sobta, però els italians estan ben acostumats a llegir uomo, ospedale o istoria.