Per saludar fem servir les experssions ‘bon dia’, ‘bona tarda’ i ‘bona nit’. Fixeu-vos que són formes en singular. Bones, plural, és un calc del castellà buenas (tardes, noches) que s’ha d’evitar.
Bon dia i bona hora!
El catxumbo és un vegetal africà, de color imprecís, que es feia servir per fer rosaris. Quan diem que una cosa és “de color de catxumbo”, volem dir que té un color que no sabríem definir ben bé i que, a més, no ens agrada gaire.
‘Dret’, ‘a peu dret’ i ‘dempeus’ són formes correctes. En canvi de peu és un calc del castellà de pie que cal evitar.
Al tren, vaig anar dreta tot el camí.
Aquests dos topònims fan referència a la natura. Espinelves prové del llatí spinu albu, ‘arç blanc’, i Folgueroles és un derivat de filicaria, ‘matoll de falgueres’.
En català, per expressar que una cosa no passa desapercebuda, fem servir el verb ‘adonar-se’. Donar-se compte és un castellanisme i, per tant, no és correcte.
No s’havia adonat que era tan tard.
Posar una i entre els cognoms depèn del costum o la preferència de cadascú. No hi ha cap norma gramatical que ens obligui a posar-la o a prescindir-ne. Sovint es pensa que és un símbol de catalanitat, però en realitat aquest costum prové de la noblesa espanyola.
Maria Rovira i Font / Maria Rovira Font
En català, per donar ordres hem de fer servir l’imperatiu. Per tant, hem d’escriure empenyeu, estireu, no passeu o entreu per l’altra porta, i no empènyer, estirar…
Tots tres topònims són d’origen llatí. Vic prové de vicu, que vol dir ‘raval’ o ‘barri’ (de la ciutat d’Osona).
Calldetenes prové de call de tendas, que vol dir ‘barri de botigues’, i Tavèrnoles, de tabernulas, ‘petites tendes o tavernes’.
Tant ‘tastar’ com ‘provar’ són paraules correctes, però no són sinònimes.
‘Tastar’ només s’usa si ens referim a prendre menjar o begudes (en petita quantitat) i, en canvi, fem servir ‘provar’ per veure si una cosa funciona o si la podem assolir. Per tant, tastarem el peix o la taronjada, però provarem d’estudiar anglès o si un cotxe va bé.
L’origen d’aquesta frase feta ens remet als oremus, els senyals que hi ha en els missals per indicar el punt on es comença la missa i l’oració. “Perdre l’oremus”, per tant, volia dir perdre el fil a missa i avui dia es conserva per indicar que algú està desorientat o confús.